eldiario.es

Menú

Passejades amb el Procés

La incertesa seguirà durant mesos, però almenys dins meu dóna la sensació que la tensió cedeix davant el desig ciutadà de diàleg, quelcom fonamental, com també ho és que, a la fi, la gent normal té molt més seny que els seus representants polítics.

- PUBLICIDAD -
Pintada al carrer amb motiu del referèndum de l'1 d'Octubre

Pintada al carrer amb motiu del referèndum de l'1 d'Octubre Jordi Corominas

Vaig passar el matí del dilluns dos a Munich, on era des de divendres per motius laborals. El diumenge, dia del referèndum, vaig viure sensacions molt estranyes tot sentint-me molt lluny i al mateix temps molt a prop els esdeveniments mentre descobria la dificultat d'informar-me en temps real pel maniqueisme exaltat de les xarxes i la nul·la imparcialitat de mitjans a l'hora de narrar els fets. Em vaig sentir desesperat, preocupat i amb moltes ganes d'alba per a poder llegir amb calma un relat consistent, que tampoc arribà amb l'inici de la setmana.

Al llarg d'aquest darrer matí bàvar vaig rebre moltes trucades de feina informant-me de la mal anomenada vaga general del dimarts, una aturada forçosa que trencava, paradoxes del Procés, el dret a decidir dels treballadors. Aquestes xerrades incrementaren el meu malestar entre la desproporcionada violència durant les votacions, ja vaig dir en el seu moment que si carregaven s'ho carregaven, i la incertesa, sens dubte la paraula que més ens ha acompanyat durant la setmana.

De nou a Barcelona vaig aterrar a un altre món i per a entendre'l  em vaig pel carrer, ple a vessar de cartells, alguns immaculats i molts d'altres arrencats, com si la pugna maniquea s'establís a partir d'aquests petits gests, quelcom que el pas de la setmana confirmà amb escreix.

Dimarts vaig romandre a casa treballant com un bon autònom mentre des de la ràdio i les xarxes m'arribaven ecos del que succeïa al carrer. El vaig trepitjar a les vuit del vespre, quan vaig recórrer mitja ciutat per anar a un sopar. El passeig deparà vàries metàfores. La primera mentre circulava per Pare Claret. Anava sol, callat i tranquil. A Travessera de Gràcia vaig entreveure un grup bastant nombrós amb banderes espanyoles. Havien deixat enrere la comissaria, on els vaig tornar a veure el dimecres. Al carrer Indústria, com podeu comprovar em trobava entre dues aigües, una altra concentració no menys abundant entonava càntics i empunyava estelades.

A Gràcia tornà una certa normalitat, però clar, arribaren les nou de la nit i, de cop i volta, em vaig trobar a Marià Cubí, una zona bé per a que m'entenguin els que no són de Barcelona, en ple discurs del rei, i amb el mateix arribà l'esquizofrènia. Cercava de seguir-lo pel telèfon mentre uns veïns cridaven visques a Espanya i al monarca mentre d'altres aixecaven la veu omplint-la d'independència. Fou surrealista, vaig escriure una piulada deixant ben clara la meva opinió sobre l'error del que llegí Felip VI i tot seguit vaig entrar al restaurant.

El retorn fou tranquil. Dimecres vaig poder tornar, amb molta alegria, a les meves activitats quotidianes i a les vuit de la tarda vaig parlar amb els nois d'una cadena dels Estats Units que volien saber més sobre el tema. A les nou entràrem a un bar per a escoltar Puigdemont, amb franc avantatge pel que fa a estètica, frame i idees sobre el cap de l'Estat per parlar després, i així en donà testimoni l'arsenal semiòtic del seu breu parlament entre fer-lo dempeus, la porta entreoberta i una lleugera moderació en el seu to. Tot i així el millor passava en aquell local del carrer Sicília, on el barman discutia amb un client a ple pulmó. Finalment anaren a fumar-se un cigarret i aparegué el cuiner, proclamant-se un comunista que estava fins els collons de tota la història, i el mateix digué una senyora que em vaig creuar enmig de la cassolada.

Pensava agafar el metro, però l'ànsia de saber mitjançant el caminar em dugué a la comissaria de travessera de Gràcia, on els nacionalistes espanyols havien deixat un espai per a que circuléssim els vianants, altre cop muts mentre ells ululaven no ‘estáis solos’ i ‘viva la Guardia Civil’. 

Les coses es calmaren un cop els vaig deixar enrere. Dijous s'aixecà més tranquil, gairebé com una treva. Vaig donar una classe i a la cantonada de passeig de Sant Joan amb Diagonal vaig veure, per primer cop en sis anys, més senyeres que estelades, potser un lleu indici de cordura ara que molts, els que no duen estendards, comencen a despertar i aixequen la veu per un diàleg que sempre he defensat en aquestes pàgines.

Per la tarda vaig anar a passejar amb alumnes. Toca visitar el barri de Vallcarca, on es produí la nota agradable de la jornada al conèixer al veí que viu a la casa d'una façana amb gossos escultòrics al carrer Bolívar. El bon home em confirmà que la vivenda, una magnífica mostra d'eclecticisme de finals del segle XIX, quan la zona era punt d'estiueig pels barcelonins, està expropiada i desapareixerà amb la nova rambla verda de Vallcarca. I bé, no crec que em llegeixi l'Ada Colau, però per favor alcaldessa, si fa falta mogui-la pedra a pedra a un altre lloc. No volem perdre el patrimoni dels barris, molt més valuós en determinats aspectes que el patrocinat per la marca BCN, la mateixa que, per exemple, expulsa a molts veïns del Poblenou mitjançant la compra d'edificis sencers.

Quan vaig acabar la ruta vaig veure com la casa que inaugura el carrer Bolívar, una joia de 1790, també es troba mig en ruïnes. Al costat brillava un cartell de Democràcia, el primer missatge del camí. Novament vaig baixar sol per Gran de Gràcia i no parava de topar-me amb més cartells, molts d'ells reescrits amb ratllades enemigues, clamors per a aturar el desgavell i altres delicadeses que no mereix la pena fer constar a l'acta. A la plaça de la vila de Gràcia vaig aturar-me una estoneta a escoltar una assemblea i a la de la Revolució vaig veure una altra guerra de pintades just al costat de l'antic banc expropiat. L'original demanava màxim respecte pels mossos i un afegit la replicava tot recordant les càrregues del 27 de maig de 2011 a plaça de Catalunya. Així ens trobem vaig pensar, i l'arribada al bar per a desconnectar amb els amics fou una estupenda teràpia amb molts riures, el que ens feia falta, percebent al llarg de la nit un ambient molt festiu al barri i una indubtable voluntat de d'humor per a fer callar tot el soroll que ens omple.

Volia continuar aquest diari setmanal fins dilluns, però ja no hi haurà DUI el nou d'octubre i per això acabaré aquesta crònica divendres, ben anodí, de pausa urbana mentre els bancs canvien de seu i Artur Mas diu que Catalunya no es troba preparada per a la independència, el que sembla apuntar envers una marxa enrere des de la por que genera el factor econòmic. Altres diuen que hi ha converses secretes entre ambdós irresponsables del problema. La incertesa seguirà durant mesos, però almenys dins meu dóna la sensació que la tensió cedeix davant el desig ciutadà de diàleg, quelcom fonamental, com també ho és que, a la fi, la gent normal té molt més seny que els seus representants polítics. La majoria d'habitants d'aquest país, no em facin precisar quin perquè ni jo mateix ho sé, no duen banderes, volen tranquil·litat i un acord. Parlar sempre ha sigut el mes important en política, ara només falta  que els màxims implicats ho entenguin, i creieu-me no hauria de ser tan difícil.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha