I a partir del 28S, què?

Diumenge 27 de setembre de 2015. Després de dècades de mobilitzacions, accentuades darrerament amb quatre anys de multitudinàries manifestacions, el vot favorable a la independència guanya de forma aclaparadora en unes eleccions sui generis que serveixen per prendre el termòmetre a la població, a falta de referèndum real i vinculant. Les forces polítiques representants del SÍ a la independència obtenen una contundent majoria parlamentària, expressant així els anhels de llibertat de tot un poble. El tret de sortida al procés independentista és definitiu.

Diumenge 27 de setembre de 2015. Després d'anys en caiguda lliure de vots i escons, d'una imatge tacada per la corrupció i el saqueig, així com la governança i connivència amb el PP, CDC aconsegueix recuperar força al Parlament de Catalunya, aquest cop sota la marca blanca de Junts pel Sí, una mena de 'casa gran del catalanisme', vuit anys després que el seu líder, Artur Mas, en llancés la proposta. Deslliurat, ja, del llast d'UDC i amb una ERC mesella i lligada ben curta al propi projecte, CDC té la força i la legitimitat per negociar de tu a tu amb l'Estat un nou finançament i estatus per al Principat que no contempla, en cap cas, la independència.

Aquestes són dues possibles lectures a fer el dia 28. I són possibles de fer-se, a més, al mateix temps: la realitat no és blanca o negra, és blanca i negra al mateix temps. Més enllà del recompte i el debat sobre els vots, que no cal menysprear, aquí el que compta és la voluntat política dels actors en joc: reforma o revolució, n'hi deia la Rosa. Ruptura o negociació, podríem adaptar naltros.

I és que aquest aquest darrer any, han passat dues coses al mateix temps: d'una banda, que per quart any consecutiu, aquest Onze de Setembre han sortit prop d'un milió i mig de persones a reivindicar la independència de Principat. Caldria veure quants moviments d'arreu són capaços de fer-ho, malgrat totes les parafernàlies i totes les crítiques que calgui fer-hi. De l'altra, que, amb Junts pel Sí, CDC ha aconseguit eliminar la poca autonomia política que quedava a l'ANC i Òmnium, sucumbint a una estratègia unitarista a la qual també hi ha caigut una ERC desconeguda i irreconeixible des de fa temps.

El carrer encara està mobilitzat, però per quan de temps? Aquell famós 'Procés' que havia començat als carrers i que havia obligat Mas a fer veure que l'encapçalava perquè no el passés pel damunt, ha anat tenint una deriva institucionalitzadora que n'està reduint els i les protagonistes. Dels carrers, al Parlament. Del Parlaments, als partits. Dels partits, al partit. I del partit, al president messies que es ven com l'únic capaç de tirar això endavant. Potser, precisament, perquè no vol que això torni a ser moviment i mandat popular en exclusiva.

Així doncs, a partir del 28S, què? Hem de tenir clar que qualsevol canvi polític que se surti del terreny de joc només perviu si és defensat de forma contundent i organitzada per un gruix social important. Qualsevol canvi que es derivi del 27S haurà de comptar amb la defensa no només discursiva, sinó efectiva, al carrer. Això vol dir no claudicar, no cedir i no defallir. No negociar, sinó desobeir. No reformar, sinó trencar.

Aquesta consigna la té clara una de les formacions que es presenten a les eleccions, la CUP-Crida Constituent. I també té clar, per la seva raó de ser, que ella sola no pot ni vol fer-ho tot: és el poble, des del carrer, qui ha d'empènyer. La CUP podrà i haurà de ser-ne la veu. Caldrà que tant la CUP com l'EI despleguin els ressorts de la unitat popular per tal que aquest canvi, el procés independentista, es vinculi a millores socials: això serà la clau per a que la gent ho defensi. I aquí xocarem frontalment amb Junts pel Sí i aquelles ànimes que hi habiten de manteniment de l'estatus quo, de la negociació, del canvi de cromos i del processisme ad eternum. Fer veure que canvies coses perquè no canviï res.

Però si naltros apostem per una independència per canviar-ho tot, caldrà que tinguem clar que qualsevol procés constituent serà una pura escenificació si no expressa un canvi real en les correlacions de força al carrer, als centres treball, a casa i arreu. La independència com a motor perquè tot canviï, i no com a excusa perquè tot quedi igual. El Parlament com a reflex d'aquest canvi i no com a fre perquè no canviï res. El carrer com a motor d'aquest canvi i no com a mer espectador de com li roben el protagonisme.

Tant important com guanyar el 27S és no adormir-se el 28. I, amb sinceritat, quants més vots per la CUP-CC, més legitimitat a l'hora d'entendre que el procés és popular i és el carrer qui l'ha de guiar. Com va dir en Josep Manel Busqueta a Reus, “les classes populars han de ser les protagonistes del procés constituent”. I en això, les classes populars i la classe treballadora tenim memòria: els parlaments burgesos són reflex d'un ordre social concret, la desigualtat de classe de la dictadura econòmica burgesa. La nostra sobirania, les nostres sobiranies, emana de la participació directa, conscient i organitzada des dels espais populars. Tothom al carrer!