eldiario.es

Menú

Una alternativa -d’esquerres- a la independència?

Les dificultats per desenvolupar un projecte polític d'esquerres a l'Estat espanyol: la República catalana com a oportunitat. 

- PUBLICIDAD -
Protesta de la PAH en Tenerife, en una imagen de archivo

Protesta de la PAH a Tenerife, en una imatge d'arxiu

Durant els anys 80 Margaret Thatcher va popularitzar un eslògan polític: “No hi ha alternativa”. El TINA (per les seves sigles en anglès, There is no alternative) es referia principalment a l’hegemonia del projecte neoliberal –amb mercat, capitalisme i globalització com a tres principis nuclears del nou món que estava per venir-. El temps ha confirmat, però, que sí hi havia alternativa. Configurar aquesta alternativa, dotar-la de contingut ideològic i formular-la en clau d’acció de govern és el gran repte per a les esquerres europees; en greu crisi d’identitat després del naufragi dels partits socialdemòcrates, hegemònics durant tot el segle XX.

En aquest context d’incertesa en l’espectre polític de l’esquerra –i d’una certa renúncia ideològica-, a Catalunya ha agafat força la qüestió nacional. La sentència del Constitucional va ser un punt d’inflexió pel que fa a la percepció de l’Estat a Catalunya, fent entrar en l’agenda pública el dret a decidir –sobre la independència- del poble de Catalunya. Les esquerres catalanes han manifestat, durant aquests darrers anys, opinions diverses en relació a la independència. Des d’un suport majoritari al dret a decidir–que fins i tot assumit pel PSC anys enrere-, la pluralitat ideològica de l’esquerra en l’àmbit nacional ha tensat relacions i modificat el sistema de partits del país. La difícil configuració de l’espai  polític que representen els Comuns i Podem, les escissions al PSC o les guerres internes a la CUP són dos exemples de com el debat sobre la independència ha dificultat l’articulació d’una alternativa política àmplia en clau social a Catalunya.

Les condicions materials sobre les quals viu la majoria de la població a Catalunya són precàries. Tal i com afirmava el politòleg Guillem Pujol, en el seu article “Què està passant a Catalunya?”, Catalunya és més desigual que països com Polònia, Bèlgica o Polònia. La crisi, a més, ha colpejat amb força les classes populars, arribant a quotes d’atur mai vistes abans a casa nostra. L’esquerra política té la necessitat d’articular un discurs i un programa polític per tal de donar resposta a aquesta situació de desigualtat i pobresa –que es troba propera a cronificar-se.

Pot desenvolupar-se aquest projecte polític d’esquerres en el marc de l’Estat espanyol? Durant els darrers anys, el Tribunal Constitucional ha exercit de tercera cambra a Espanya, esforçant-se per prohibir regulacions de caire social sorgides des del Parlament de Catalunya i la Generalitat. Un fre conservador asfixiant, capaç de revestir d’il·legitimitat el conjunt del poder judicial espanyol. Aquesta interferència constant en l’autonomia normativa de les institucions catalanes té una lectura molt important en clau territorial, però allò més greu és l’afectació social d’aquestes lleis suspeses pel TC. Em refereixo a normes que proposen solucions per a problemes tan sensibles com la pobresa energètica, els habitatges buits o els desnonaments. Des de 2012, el Govern espanyol ha presentat 32 recursos davant el Constitucional contra normes catalanes, on hi trobem també la llei de governs locals o la llei d’igualtat entre home i dona.

La repressió de les darreres setmanes, a més, acaba de perfilar la impossibilitat de configurar un projecte social a Catalunya sense ingerències de les institucions de l’Estat. No hi ha alternativa, des d’una òptica d’esquerres, si el que es vol és transformar profundament la societat i fer polítiques redistributives que ataquin la línia de flotació de les desigualtats. No m’estranyaria que, en cas que a Catalunya s’optés per impulsar una política pública garant de la igualtat d’oportunitats, fos el Constitucional qui posés fre a aquesta mesura governamental.

Correspon, doncs, a les forces polítiques de caire federalista i favorables al dret a decidir, definir quin projecte nacional trien per a Catalunya, tenint en compte que la qüestió social va inherentment lligada per la impossibilitat de reformar el marc jurídic estatal. Les forces transformadores amb presència a Catalunya i aliats a l’Estat poden assajar coalicions amb el PSOE dins les parets del règim del 78 o intentar construir, de bell nou, una nova República sorgida del vot ciutadà i culminada a través d’un procés constituent.

There is no alternative si veritablement l’objectiu d’aquestes forces polítiques transcendeix l’assalt al poder i es centra en obrir una finestra d’oportunitat on construir un Estat on els valors de l’esquerra puguin ser hegemònics. Caldrà estar atents a la resolució del procés i a la reconfiguració definitiva del sistema de partits català. La manca d’una alternativa d’esquerres  – plenament realitzable- a Espanya  podria abocar els no independentistes a donar suport a la fundació d’un nou Estat. I potser això ja està passant ara mateix.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha