eldiario.es

Menú

La València escrita en el primer terç del segle xx

- PUBLICIDAD -
Vista del barri de Russafa.

Vista del barri de Russafa des de l'Eixample. JESÚS CÍSCAR

La memòria és un puntal mestre per a la creació i el manteniment d’una identitat cultural i, per les raons que els lectors saben ben bé, entre els valencians la memòria és substància fràgil i, en conseqüència, l’imaginari dels valencians com a geografia mental ben marcada és ben prima. Tenim els nostres referents, però ben tòpics, pocs i cada vegada més esfilagarsats. Tret segurament del tarannà festiu, vital de les falles, el gran tòtem que entre tots hem convertit en una pilota que no sabem ben bé on ens durà. No cal fer-ne esment. Si traslladen la qüestió a la literatura pròpia, l’hipotètic imaginari valencià esdevé tota una barcella de forats gegantins. Parle de la Renaixença ençà. Centrem-nos ara en la imatge de la ciutat València que n’ha fabricat la poesia, trobarem quasi en exclusiva la barraca, l’horta, la llauradora valenciana... Teodor Llorente assajà una prova el 1870 amb «Visanteta», una visió idíl·lica, però pròxima al lector, sense oripells barrocs, seguint el model de Mirèio, però trobà la fórmula una dècada després, quan esculpí «La barraca», on sabé sintetitzar tots aquells elements en una imatge conservadora però creïble. I barrejà de tal manera els elements que convertí l’edifici humil de la barraca en un símbol d’allò que podia la idiosincràsia valenciana –si em passeu la idea–, fins i tot en un mite, perquè en sublimà el costat positiu i ocultà la realitat: temporals, males collites, la pobresa dels llauradors, conflictes socials constants. En l’èxit d’una troballa no compta només l’encert, sinó també la difusió, i Teodor Llorente tenia el mitjà, Las Provincias, i el sabé explotar. De fet, fou un altaveu constant de la seua obra i de la seua figura. Com també ho va ser Lo Rat Penat, controlat durant bastant de temps per ell i per la seua família. Perquè la cosa funcione cal un tercer element: l’acceptació, i aquesta va ser generalitzada. Amb el mite en ple rendiment, i imitat i vulgaritzat, i sense el punt de vida que contenia l’original, la barraqueta esdevingué un emblema de la valencianitat difícil de tombar. Això sí, cada vegada més embalsamada, però, malgrat el pas del temps, per a alguns sectors, seguia funcionant.

Semblava, per tant, que la ciutat no existia i, si ho feia, era en funció de l’horta. Parle de la literatura en valencià, perquè la imatge que Vicent Blasco Ibáñez pintava en la literatura de València, dels seus habitants i dels voltants era crua i de vegades sagnant. De fet, la creació de la València com a personatge literari és un invent del senyor Blasco Ibáñez.

Algun lector pot dir: i el sainet? Efectivament, el sainet pinta una València popular, de menestrals i treballadors, que mostra amb certa credibilitat una ciutat i uns ciutadans molt més vius que, en mans dels seus representants més conspicus, tot i mantenint més o menys la fórmula originària, reflecteixen els problemes que afecten la població i la ciutat com a entitat col·lectiva. Un bon exemple n’és Josep Peris Celda que, com deia Vicent Calvo Acacio, era un bon observador de la realitat. Així, en ¿Voleu llum? O Valensia a fosques (1919) tracta d’un fet que trasbalsà la marxa de la ciutat: l’esgotament de les existències de carbó en la fàbrica de gas que abastia la ciutat, fet que la deixà en total foscor i, al mateix temps, també es deixà d’abastir les cases particulars. Una conseqüència greu va ser-ne la paralització de moltes indústries i el conseqüent encariment dels queviures. Peris Celda reconverteix aquell desastre temporal en situació dramàtica, posant en escena els problemes dels veïns i també la picaresca dels espavilats que feren el seu agost. L’autor en trau un gran rèdit humorístic i crític amb uns recursos ben originals, amb què elabora moltes altres obres seues, que fan de l’autor, segons Manuel Molins, el nostre Eduardo de Felippo. En conseqüència, podem suggerir que el teatre popular, amb tot i els dèficits d’una escriptura caòtica i un llenguatge bastant o molt castellanitzat –però també amb un intens sabor popular–, era, en la forja teatral dels autors més qualificats, el gènere que reflectia una València més real i que sovint giraria al voltant dels barris més populars, com ara el Carme o la rodalia del Mercat Central.

Aquesta imatge, com que procedia del teatre popular i d’entreteniment, no era tinguda en compte pels representants culturals més significats de la ciutat. Per tant, el tòpic, per la seua eficàcia i la projecció idealitzada i publicitària que feia de València, s’esbombava amb interés. Tampoc no hem d’oblidar que la ciutat, fins a la segona dècada del segle xx, si fa no fa, era dominada pel món rural, ja que els llauradors envaïen la ciutat amb els seus productes cada dia i les vaques i les cabres recorrien el cap i casal per abastir de llet els seus habitants.

La Plaça de l'Ajuntament de València.

La Plaça de l'Ajuntament de València. JESÚS CÍSCAR

De fet, la fisonomia de la ciutat esdevé ciutat, amb certs aires d’urbs moderna o premoderna amb la transformació del centre i la creació dels eixamples. Serà en la dècada dels vint que els escriptors en valencià, sobretot els poetes, comencen a reclamar una modernització de la literatura i, en conseqüència, dels referents socials i culturals. El primer tòpic a afusellar serà la barraca. Enric Navarro Borràs en dirà:  «El Progrés vos enderroca. / El Progrés renovador / que sol posar en quant toca / utilitat sense amor». El mateix autor dedicà el 1928 en l’Almanac de Las Provincias una «Oda a la ciutat» on afirma «¡Oh, gloria a tú, ciutat! ¡Ciutat engarlandada, / fórmula y quintaessencia de la civilitat!». Encara que no l’esmenta directament, és palmari que parla de València, que en aqueixos anys viu tot un seguit de transformacions: els moments dels negocis, l’augment dels periòdics, els cinemes, els music-halls, la ràdio, el telèfon, la moda en la roba. I ho concretarà en una oda dedicada al carrer de Russafa: «Carrera cosmopolita, / que naixes tota embaumada: / placenta on va la futura / València, moderna i clara». Un carrer on hi ha bars, música, llums modernes, «llum neoyorquina» i botigues de moda per a les dones. És el luxe de les transformacions dels anys vint. Acaba el poema amb un gest de síntesi d’allò que és nou amb les particularitats més valencianes. I és que per als escriptors valencians no és tracta de menysprear el costat positiu de la cultura precedent, sinó de rentar-la, de transformar-la amb la incorporació d’una mirada actual, la que transformava l’estil de vida arreu del món. Amb això no volem dir que tota literatura serà d’ambient urbà, ni de bon tros. El que pregonen els creadors és un canvi de perspectiva: una mirada renovada –almenys ho intenten– de la poesia que ho inclou tot: món urbà, però també el paisatge. Carles Salvador parla d’«eclecticisme». Així, l’escenari urbà, explícit o marcat, entra en la literatura valenciana, tant en la poesia com en la prosa. Això es veu, per exemple, en bona part de la poesia de Maximilià Thous Llorens, ja siga en la poesia dels anys vint i trenta o en la de postguerra, en concret en l’opuscle La presència inefable (1950). Carles Salvador publica el 1930 un «Nou poema a València» i ofereix una visió integradora de tot allò que hem dit. El poema està dividit en tres apartats. El primer correspon a una València definida pel caràcter mediterrani, que inclou una banda «hortolana» i una altra de «ciutadana». En aquesta última proposa una mirada de la València en plena transformació econòmica i urbanística que viu la ciutat en els anys vint, especialment en els darrers, expressada a colp de substantius juxtaposats o de frases curtes: «Febre. / Eixamplament d’artèries, / de pulmons renovats. Contra carrers malaltissos, / cirurgia municipal». Fa referència directament a la planificació municipal –que experimentà diverses modificacions i reduccions d’una intervenció radical– orientada a esponjar el tramat urbà, fer salubre carrers i edificis. Tot plegat, modernitzar –a la manera valenciana– la ciutat. Quan esmenta «contra carrers malaltissos, / cirurgia municipal» fa referència als dèdals de carrers insalubres i a les vivendes també poc recomanables que conformaven bona part del centre. És a dir, els poemes citats ens evoquen de manera inequívoca els canvis de la ciutat, com ara l’enderrocament del barri dels Pescadors, un tros que en el present està delimitat pels carrers de Mossén Femades, Pascual i Genís i la plaça de l’Ajuntament, i la creació de la plaça de Castelar (actual plaça de l’Ajuntament), on s’edificà la casa consistorial, s’eliminà l’estació de trens i es traslladà la Companyia de Trens del Nord al siti actual –se’n conclogué la construcció l’any 1921–, i s’obriren i modernitzaren els carrers actuals de Ribera, Marqués de Sotelo i Russafa. A més, el 1910 s’electrificaren els tramvies del centre i a finals de la dècada dels vint s’asfaltà els carrers principals.

Plaça de la Mare-de-Déu, a València.

Plaça de la Mare-de-Déu, a València. JESÚS CÍSCAR

La prosa no podia restar al marge. De fet, no ho fa. És més, una part de prosa que es publica en els 61 números de «Nostra Novel·la» (1930-1931) té com a escenari una ciutat, sobretot València hi té un cert protagonisme, siga d’una manera oberta o com a escenari, siga transfigurada o identificable amb carrers i llocs reconeixibles. Ho podem comprovar, per posar-ne unes mostres, en Oviles de café d’Alfred Sendín Galiana, en Els ulls de l’esperit d’Enric Tortajada, en Les aventures d’Abel d’Enric Navarro Borràs o en El pare dels gats de Vicent Calvo Acacio. El cas que vull reportar és el de Lo que ningú sap de Josep Alcira, relat d’un xerraire, que pot ser de classe mitjana, una mica vividor, que exhibeix una actitud que podíem dir-ne moderna i que narra la història en primera persona. Comença mostrant-nos la ciutat més dinàmica des de dalt d’un tramvia i indica una part del trajecte que fa: “El tramvia deixa la plasa de la Reina i es para enfront de Sant Martí” i creua la plaça de Castelar “amb el seu oripell cosmopolita”. És una plaça nova de trinca, perquè és de traçat i construcció recent, amb nous edificis i amb espais per a edificar. A més, aqueix aire cosmopolita agrada i defineix el narrador.

Una altra mostra interessant la trobarem en la novel·la El cavaller del dubte (1933) de Francesc Carreres i de Calatayud. És una novel·la fallida, perquè com a literatura fa aigua per tots els cantons. La història és molt esquemàtica i poc creïble. Segurament va ser escrita com un repte i en poc temps, però ja resulta interessant que, en una cultura on les temptatives de novel·la eren escasses, una de les primeres mostres consistisca en la voluntat de reflectir un personatge aristòcrata. L’obra es mou en el terreny de les idees. El personatge, anomenat Jordi, és un «jove modern «cent per cent»», que intenta desempallegar-se de l’ideari rebut. Pensa que la jerarquia social –ben patent en la València real, segons Sanchis Guarner, fins a la segona dècada del segle xx– i la diferència de classes són ja una arna del passat, però a l’hora de la veritat és incapaç d’enfrontar-se a les idees del pare. És un jove que estudia a l’estranger i sojorna una temporada a Barcelona, i allà es reuneix amb una penya que té com a centre un café de la Rambla de Canaletes, com un burgés més de la Barcelona cosmopolita de l’època. Com a fill de classe benestant, ens mostra una València en què es mou la societat d’alt nivell. Així, el personatge, en un passeig que fa per «desentereranyinar-se», va pel carrer de la Pau, on «lluïa l’asfalt, poc abans arruixat, com un mirall», que «en un temps fon el centre de la vida de la ciutat, ara havia restat convertit en la via dels casinos elegants [com l’Ideal o Ideal-Room que visitarà en una ocasió], en un carrer distingit i aristocràtic, en el qual hi havia a aquelles hores una animació de bon to, lluny de la cridanera i barroera de què gaudien els propers als teatres i cabarets». No hi calen comentaris. El passatge ho diu tot. Després, trenca pel carrer de Sant Vicent i s’adreça «cap a la plaça d’Emili Castelar, actual centre de la vida ciutadana», que era una de les obsessions de Blasco Ibáñez quan projectava idees per a la ciutat. Més tard, arriba «a la plaça de braus. En front hi havia un edifici, estil Le Corbussier, d’una bellesa de línies, d’una plasticitat, d’una elegància i senzillesa veritablement formidables. Era el triomf de la línia recta», un edifici d’unes vuit plantes, si no em traeix la memòria, que xoca amb els edificis de gust gòtic i barroc que es gastaven per aquell temps i que representa un dels edificis que exemplifica algunes de les temptatives d’introduir l’arquitectura més avançada que es practicava en aquells moments.

Els exemples exposats poden servir com a mostra d’alguns dels intents literaris més interessants de fer una literatura d’idees modernes i resulta ben interessant que tots van lligats a unes imatges i casos concrets de la ciutat real que es volia desempallegar d’una cultura esclerotitzada, fora del seu temps, que en aquells instants només funcionava com a tòpic, però que tenia poca vida. Potser la literatura culta que mostrava la ciutat fóra poca al costat de l’altra, però era un gra de sorra important que fructificarà més tard en els anys de postguerra i en una literatura d’alt voltatge literari a través dels noms de Joan Fuster, Maria Beneyto i Vicent Andrés Estellés.  

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha