eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

J. Ramón González Cabezas

Ha estat subdirector i corresponsal a París de La Vanguardia, coordinador d'informació política catalana de Público (Públic) i professor associat de Deontologia Periodística de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 642

França, hora zero

Les eleccions presidencials franceses posen de nou sobre la taula el futur d'un dels països més influents d'Europa i de tot el planeta. No només pel seu històric paper en l'adveniment de l'Estat modern i el desenvolupament del pensament democràtic, sinó pel seu pes real en l'escena mundial. França és la sisena potència econòmica global, després dels Estats Units, la Xina, el Japó, Alemanya i Regne Unit, i la segona economia de la zona euro després d'Alemanya. És també una potència nuclear en disposar d'arsenal atòmic propi. França ja no és potser un gran referent en la nova societat global, articulada amb el canvi de segle al voltant de la revolució tecnològica i el desplaçament de l'eix de gravetat cap al Pacífic, però gairebé res s'entén o és possible sense ella. Almenys a Europa.

Amb més de 64 milions d'habitants (66,7 milions amb els territoris d'ultramar), França és també el segon país més poblat de la Unió Europea després de la potència alemanya, gran adversari de les devastadores guerres mundials successives del segle XX i, tot i això, cofundadors i ferms aliats del projecte de construcció d'Europa des de mitjans de l'última centúria. El ja endèmic pessimisme francès, que arrossega el fantasma del declivi des del final dels Trenta Gloriosos -el període de creixement accelerat després de la II Guerra Mundial, entre 1945 i 1975-, afronta el seu punt crític en la nova cita a les urnes després del decebedor quinquenni socialista presidit per François Hollande. L'històric eix franco-alemany està, doncs, també en joc i amb ell la pròpia idea d'Europa.

Seguir leyendo »

Francia, hora cero

Las elecciones presidenciales francesas ponen de nuevo sobre la mesa el futuro de uno de los países más influyentes de Europa y del planeta. No solo por su histórico papel en el advenimiento del Estado moderno y el desarrollo del pensamiento democrático, sino por su peso en la escena mundial. Francia es la sexta potencia económica global, después de Estados Unidos, China, Japón, Alemania y Reino Unido, y la segunda economía de la zona euro después de Alemania. Es también una potencia nuclear al disponer de arsenal atómico propio. Francia ya no es tal vez un gran referente en la nueva sociedad global, articulada con el cambio de siglo en torno a la revolución tecnológica y el desplazamiento del eje de gravedad hacia el Pacífico, pero casi nada se entiende o es posible sin ella. Al menos en Europa.

Con más de 64 millones de habitantes (66,7 millones con los territorios de ultramar), Francia es también el segundo país más poblado de la Unión Europea tras la potencia germana, gran adversario de las devastadoras guerras mundiales sucesivas del siglo XX y, sin embargo, cofundadores y firmes aliados del proyecto de construcción de Europa desde mediados de la última centuria. El ya endémico pesimismo francés, que arrastra el fantasma del declive desde el final de los Treinta Gloriosos –el período de crecimiento acelerado tras la II Guerra Mundial, entre 1945 y 1975–, afronta su punto crítico en la nueva cita en las urnas tras el decepcionante quinquenio socialista presidido por François Hollande. El histórico eje franco-alemán está, pues, también en juego y con él la propia idea de Europa.

Seguir leyendo »

Atac a les "torres bessones" de França

Les conseqüències de la matança del Charlie Hebdo són incalculables. Sobretot en la pròpia societat francesa, un mosaic forjat sobre els valors de la República i del qual formen part entre 5 i 6 milions de musulmans, segons estimacions de 2010. L'islam és la segona religió de França, on l'Estat és laic des la llei de 1905. La neutralitat dels poders públics i el respecte a la llibertat de culte formen part de l'ADN de la societat francesa. Un tresor i un exemple.

A França la llei prohibeix censar la població per les seves creences, raça o religió, però es creu que un terç (uns dos milions) són creients i practicants declarats de la fe islàmica. Ells són les principals víctimes de la càrrega de por i odi deixada pels gihadistes que van perpetrar la ferotge carnisseria de París en nom del profeta Mahoma. Un saldo atroç que depassa de molt els noms dels irreductibles caricaturistes de Charlie, que van gosar desafiar el fanatisme religiós fins a les últimes conseqüències en nom de la Raó.

Seguir leyendo »

Ataque a las “torres gemelas” de Francia

Las consecuencias de la matanza del Charlie Hebdo son incalculables. Sobre todo en la propia sociedad francesa, un mosaico forjado sobre los valores de la República y del que forman parte entre 5 y 6 millones de musulmanes, según estimaciones de 2010. El islam es la segunda religión de Francia, donde el Estado es laico desde la ley de 1905. La neutralidad de los poderes públicos y el respeto a la libertad de culto forman parte del ADN de la sociedad francesa. Un tesoro y un ejemplo.

En Francia la ley prohíbe censar a la población por sus creencias, raza o religión, pero se cree que un tercio (unos dos millones) son creyentes y practicantes declarados de la fe islámica. Ellos son las principales víctimas de la carga de miedo y odio dejada por los yihadistas que perpetraron la feroz carnicería de París en nombre del profeta Mahoma. Un saldo atroz que rebasa con mucho los nombres de los irreductibles caricaturistas de Charlie, que osaron desafiar al fanatismo religioso hasta las últimas consecuencias en nombre de la Razón.

Seguir leyendo »

Artur Mas, El Gran Houdini

David ha guanyat la batalla a Goliath i l'astúcia ha capejat la llei forçant al límit les costures de la Constitució. Així va ser anunciat en el seu dia i així ha succeït finalment. Artur Mas no anava de farol i ha guanyat amb escreix la gran batalla política del 9-N, tant en el front de Madrid com a la pròpia casella de sortida de la marató sobiranista llançada el 2012.

Contra tot pronòstic, el líder de CDC ha protagonitzat la seva enèsima resurrecció política a cavall d'una consulta d'alt risc, atípica i fins i tot folklòrica en molts aspectes, però d'un valor molt més que simbòlic. Gairebé tot està per fer i gairebé res convida a l'optimisme, a la vista de l'esbroncada reacció de qualificats dirigents del PP i el mutisme o els missatges de desdeny arribats de la Moncloa en les primeres hores. El que semblava ficció ha desbordat la realitat.

Seguir leyendo »

Artur Mas, El Gran Houdini

David ha ganado la batalla a Goliat y la astucia ha capeado la ley forzando al límite las costuras de la Constitución. Así fue anunciado en su día y así ha sucedido finalmente. Artur Mas no iba de farol y ha ganado con creces la gran batalla política del 9-N, tanto en el frente de Madrid como en la propia casilla de salida del maratón soberanista lanzado en 2012.

Contra todo pronóstico, el líder de CDC ha protagonizado su enésima resurrección política a caballo de una consulta de alto riesgo, atípica y hasta folklórica en muchos aspectos, pero de un valor mucho más que simbólico. Casi todo está por hacer y casi nada invita al optimismo, a la vista de la bronca reacción de cualificados dirigentes del PP y el mutismo o los mensajes de desdén llegados de la Moncloa en las primeras horas. Lo que parecía ficción ha desbordado la realidad.

Seguir leyendo »

Pujol també és culpa nostra

Jordi Pujol habitava el país com una presència intangible. L'exconseller Lluís Armet solia dir que quan els socialistes s'aixecaven al matí, Pujol ja els havia preparat diverses putades des del seu despatx a la Generalitat. Ell era sens dubte el cap de tot això, el gran sacerdot de la gran missa diària de Catalunya, el gran creador d'un país sobre el qual encara avui s'atribueix l'ordre i tutela en posposar motu proprio la seva cita davant el Parlament per a després de la Diada i en vigílies de la Mercè, per tal de no interferir en esdeveniments d'"alt voltatge polític" que incumbeixen a la nació i afecten als seus antics subordinats i fidels. És ben conegut el zel competencial i do de comandament de l'expresident, fins i tot sobre el calendari i, si convé, el santoral.

A diferència de la seva esposa Marta, capaç d'enviar a la merda (sic) davant les càmeres als/les pobres becaris/es de premsa que fan guàrdia davant del seu domicili, Jordi Pujol sempre ha estat molt més "atent" amb els periodistes. De fet, en el propi gremi era considerat no tan jocosament com el "redactor en cap de Catalunya", tal era el seu zel insaciable per l'orientació i continguts dels diaris, amb detall de titulars, fotos, peus de foto i les famoses "ladilles" (per "ladillos") o destacats que acompanyen els textos. Fins i tot en això vetllava per la bona salut del país i la conducta dels seus súbdits a qualsevol hora del dia i de la nit, especialment dels qui depenia la formació de l'opinió pública i el relat de l'acció del poder polític.

Seguir leyendo »

Pujol también es culpa nuestra

Jordi Pujol habitaba el país como una presencia intangible. El exconseller Lluís Armet solía decir que cuando los socialistas se levantaban por la mañana, Pujol ya les había preparado varias putadas desde su despacho en la Generalitat. Él era sin duda el jefe de todo esto, el sumo sacerdote de la gran misa diaria de Catalunya, el gran hacedor de un país sobre el cual aún hoy se atribuye el orden y tutela al posponer motu proprio su cita ante el Parlament para después de la Diada y en vísperas de la Mercé, con el fin de  no interferir en acontecimientos de “alto voltaje político” que incumben a la nación y atañen a sus antiguos subordinados y fieles. Es bien conocido el celo competencial y don de mando del expresident, incluso sobre el calendario y, si cabe, el santoral.

A diferencia de su esposa Marta, capaz de enviar a la mierda (sic) ante las cámaras a los/las pobres becarios/as de prensa que hacen guardia frente a su domicilio, Jordi Pujol siempre fue mucho más “atento” con los periodistas. De hecho, en el propio gremio era considerado no tan jocosamente como el “redactor jefe de Cataluña”, tal era su celo insaciable por la orientación y contenidos de los diarios, con detalle de titulares, fotos, pies de foto y las famosas "ladillas" (por ladillos) o destacados que acompañan los textos. Hasta en eso velaba por la buena salud del país y la conducta de sus súbditos a cualquier hora del día y de la noche, especialmente de quienes dependía la formación de la opinión pública y el relato de la acción del poder político.

Seguir leyendo »

Felip de Borbó es convida al Tricentenari

En la seva entronització com a nou rei, Felip VI enviarà sens dubte senyals inequívocs als ciutadans i institucions de Catalunya que obriran un nou discurs sobre el seu encaix a Espanya. No només hi va el seu regnat, sinó el futur de la Corona. És una qüestió de supervivència que transcendeix la seva pròpia figura.

Catalunya és una de les grans parets mestres de l'edifici de l'Estat espanyol i element nuclear de la seva singularitat plurinacional i pluricultural. Sense Catalunya, Espanya no podrà remuntar la crisi econòmica i social i és inimaginable que la monarquia constitucional o la pròpia Espanya siguin viables al marge de Catalunya. Aquesta és la gran qüestió, siguin quines siguin les circumstàncies i raons del tens plet entre la Generalitat i el poder central de l'estat i, sobretot, de la inquietant bretxa oberta a la ciutadania sobre la convivència en comú.

Seguir leyendo »

Felipe de Borbón se invita al Tricentenari

En su entronización como nuevo rey, Felipe VI enviará sin duda alguna señales inequívocas a los ciudadanos e instituciones de Catalunya que abrirán un nuevo discurso sobre su encaje en España. No sólo le va su reinado en ello, sino el futuro de la Corona. Es una cuestión de supervivencia que trasciende su propia figura.

Catalunya es una de las grandes paredes maestras del edificio del Estado español y elemento nuclear de su singularidad plurinacional y pluricultural. Sin Catalunya España no podrá remontar la crisis económica y social y es inimaginable que la monarquía constitucional o la propia España sean viables al margen de Catalunya. Esa es la gran cuestión, sean cuales sean las circunstancias y razones del tenso pleito entre la Generalitat y el poder central del estado y, sobre todo, de la inquietante brecha abierta en la ciudadanía sobre la convivencia en común.

Seguir leyendo »