David ha guanyat la batalla a Goliath i l'astúcia ha capejat la llei forçant al límit les costures de la Constitució. Així va ser anunciat en el seu dia i així ha succeït finalment. Artur Mas no anava de farol i ha guanyat amb escreix la gran batalla política del 9-N, tant en el front de Madrid com a la pròpia casella de sortida de la marató sobiranista llançada el 2012.
Contra tot pronòstic, el líder de CDC ha protagonitzat la seva enèsima resurrecció política a cavall d'una consulta d'alt risc, atípica i fins i tot folklòrica en molts aspectes, però d'un valor molt més que simbòlic. Gairebé tot està per fer i gairebé res convida a l'optimisme, a la vista de l'esbroncada reacció de qualificats dirigents del PP i el mutisme o els missatges de desdeny arribats de la Moncloa en les primeres hores. El que semblava ficció ha desbordat la realitat.
Nova investidura
El president de la Generalitat ha estat investit de nou a les urnes de forma indirecta com el líder més capacitat i adobat per conduir el procés fins a les últimes conseqüències, ja sigui la secessió o un virtual nou estatus bilateral en un renovat marc constitucional espanyol.
La rellevant mobilització popular (2,3 milions de votants sobre un total de 5,4 milions d'electors) i la nítida visualització del sufragi independentista (1,8 milions de vots, el 80,7%) no prediuen el futur en absolut, però avalen el plet polític plantejat per la Generalitat amb el suport de totes les forces sobiranistes i el protagonisme crucial de l'Assemblea Nacional Catalana. L'ANC, els voluntaris de la qual han estat saludats pel propi Artur Mas com un autèntic “exèrcit”, comparteix amb aquest la victòria del 9-N.
La tenacitat i habilitat d'Artur Mas, consagrat ja com un autèntic Houdini de la política, l'ha portat a alliberar-se de les cadenes d'ERC en el moment més crític del seu mandat. Assetjat pels sondejos favorables a Oriol Junqueras i la tremenda llosa de l'afer Pujol, el president ha posat en marxa en plena nit electoral una nova mutació cap a una figura presidencial de tall republicà, per sobre de sigles, partits i ideologies. La maquinària per a la gran transsubstanciació de CDC ja està sens dubte en ple funcionament.
Les matisacions de Mas sobre els grans objectius que s'acosten a partir d’ara (“no necessàriament la independència”), així com les seves referències de consideració cap a les minories i, per suposat, la seva aposta per la via dialogada com a mitjà d'acció política, avalen aquest enfocament. El mateix president ha anunciat que en els propers dies revelarà els nous Evangelis.
Marge de maniobra
A data d'avui, Artur Mas compta amb un major marge de maniobra per intentar esgotar la legislatura i esperar a les noves Corts espanyoles, o bé llançar-se de nou a l'aventura de les eleccions anticipades amb el pes de la seva autoritat i carisma plenament renovades a les urnes.
Tot això dependrà en bona part de Mariano Rajoy, l'impàvid inquilí de la Moncloa, que sembla definitivament petrificat per les “astucias, atajos y añagazas” de Mas. A pocs mesos d'eleccions municipals i a un any vista de les generals, Rajoy s'enfronta a l'escenari més crític del seu mandat. Just quan confiava en els efectes taumatúrgics de la més que vacil·lant recuperació econòmica.
Catalunya ja encapçala l'agenda de riscos d'aquest escenari. Rajoy faria molt bé acceptant obertament la interlocució amb Artur Mas, que és la menys dolenta de les paperetes que té a Catalunya, on per altra banda li sobra des de fa temps el to, el gest, la coreografia i el llenguatge d'Alicia Sánchez Camacho. Però és possible que al PP ja no quedin recanvis, tal es la devastació produida pels escándols de corrupció.
La divisió interna
Més enllà de les especulacions polítiques, la votació del 9-N escenifica en termes quantitatius la divisió interna de la ciutadania de Catalunya, a falta d'una consulta o referèndum formal que aclareixi definitivament l'equació plantejada.
La causa secessionista ha guanyat rotundament en forma i fons la doble batalla de les idees i la imatge, enfront d'una majoria social paralitzada per l'immobilisme i el discurs retrògrad que ha segrestat la lletra i l’esprit del modern constitucionalisme federal i la mateixa idea d'Espanya.
Potser a Catalunya mana Houdini, però a Espanya cal amb urgència un Pierre Trudeau per recuperar la parla i les idees adequades als grans desafiaments de la història. Si ningú s’hi posa, Podem omplirà aviat aquest buit.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
