Sobre este blog

Adiós a las armas nace con el objetivo de contribuir a la construcción de un mundo más seguro, a través de la cultura de paz y el desarme, desde la investigación y difusión de los efectos perversos del militarismo y el armamentismo, prestando especial atención al comercio de armas, la financiación de las armas, el gasto y presupuestos militares, las fuerzas armadas, la industria militar, la Investigación y Desarrollo (I+D) de armamento, las operaciones militares en el exterior, con especial atención en el Estado español; también hacemos análisis de conflictos armados, el militarismo y armamentismo mundial y de las doctrinas de seguridad y defensa de España, la UE y la OTAN.

Adiós a las armas es un blog coral en el que escribimos investigadoras y colaboradoras del Centro Delàs de Estudios por la Paz, pero dónde también se pueden encontrar artículos firmados por autoras que hacen una lectura de los conflictos y las relaciones internacionales incorporando un análisis crítico desde la cultura de paz y la no-violencia.

Lee más.

33 milions d'euros per a la seguretat de l'home blanc (o per què la seguretat és política)

El nou Cap d'Estat Major de l'Aire, Javier Salto, al costat de la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal.

Nora Miralles

Centre Delàs d'Estudis per la Pau —

7.642 milions d'euros per programes de Defensa, zero euros per al Pacte d'Estat contra la Violència Masclista. Aquest serà el balanç dels propers Pressupostos Generals espanyols, que s'aprovarán al maig, a l'espera d'esmenes que puguin ser incorporades al document final. Oficialment, els pressupostos ordinaris d'aquest 2017 pugen només un 0,6% respecte als de l'any passat. Tanmateix, si hi sumem la integració dels pagaments encara pendents dels programes de modernització de les Forces Armades, abans ocults, i les despeses camuflades en altres ministeris i departaments, l'increment podria ser de fins a un 32%, com ja denunciava fa unes setmanes el Centre Delàs.

Algunes associacions asseguren que, després d'una anàlisi detallada de totes les partides, la despesa militar total serà de 33.762,4 milions d'euros, un pressupost similar al que el darrer govern del PSOE va destinar a la lluita contra la violència de gènere, l'any 2011.

La partida destinada a combatre el masclisme va patir, amb el canvi de govern, una retallada del 8,68% que no s'ha rectificat, i els Pressupostos Generals no contemplen cap inversió per a desplegar el Conveni europeu d'Istanbul, ratificat pel govern espanyol al 2014, ni per l'esmentat pacte d'Estat que, en teoria, havia de ser desplegat en els propers mesos. Fa més de 10 anys que el Congrès espanyol va aprovar per unanimitat la creació d'una subcomissió per analitzar què fallava en la sensibilització i en les mesures de protecció per combatre la violència de gènere, amb aquest acord polític i social a l'horitzó. Des de llavors, el masclisme assassí no només no ha remès, sinó que ha mort 802 dones i nenes.

Malgrat sembli que ambdues partides no tenen cap relació, el discurs que la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, utilitza per legitimar l'augment en el pressupost militar i el silenci del govern en ple sobre la necessitat de combatre els feminicidis, són les dues cares d'una mateixa moneda. Responen, de forma clara, a dos paradigmes sobre la seguretat: el que col·loca al centre l'Estat, les seves institucions i la defensa dels seus valors -el militarisme, entre ells- i el que concep com a prioritat la seguretat dels individus d'una comunitat. Esmentaria encara un tercer, el que percep el gènere, la classe, la raça o l'ètnia com a factors clau a l'hora de ser objectiu d'amenaçes específiques o de viure experiències concretes.

“La seguretat de les nostres famílies comença als carrers de Mosul”, assegurava De Cospedal el 8 de març passat en una compareixença a Almeria. Defensava, també, que “l'expansió de la cultura de defensa no pertoca, només, a l'estament militar, sinó a tota la societat, perquè ja no existeix una autèntica divisió entre seguretat interior i exterior”. La ministra es remet, així, a un dels pilars més vells del discurs militarista: l'equiparació entre Estat, família i nació. La nació és una gran família que ha de ser defensada, els seus homes són els herois que han de matar i morir per a salvar-la, i les dones han d'exercir de mares supremes i abnegades, reproduir i cuidar els soldats – i a tota la societat- i enviar-los a morir.

Per De Cospedal, la gran amenaça, no només física, sinó pels valors de la nació, és a milers de kilòmetres, la batalla per la nostra seguretat es juga en un altre continent, però cal que tota la societat es militaritzi i esdevingui còmplice d'aquesta “cultura de la defensa” perquè l'amenaça també és interna. Passa, però, que l'extrema majoria dels habitants de l'Estat que moren de manera violenta ho fan, no en atemptats terroristes, sinó en suïcidis, assassinats masclistes i homòfobs, accidents laborals o crims amb un transfons de pobresa i racisme. I passa, també, que vivim en un continent en el qual una de cada tres dones ha estat maltractada o agredida sexualment.

Però la ministra i el seu govern redueixen el terme “seguretat” a qui pot patir com a amenaça més greu un potencial atemptat terrorista, excloent els nombrosos subjectes que veuen amenaçada la seva vida quotidiana i integritat per molts altres perills que, com demostra la inversió inexistent per al Pacte d'Estat i el desplegament de les directives europees i internacionals, no es conceben ni tan sols com a atacs a la seguretat nacional. A qui protegeix, doncs, l'Estratègia de Defensa Nacional de la que parla De Cospedal?

Quan la ministra es dirigeix als altres partits “per a assolir acords per damunt d'ideologies”, com si la seguretat fos un concepte unívoc i objectiu, es remet precisament a una manera concreta de percebre-la: la realista. La que defineix la seguretat en termes militars, la que branda la guerra com a principal eina en un conflicte, la que col·loca al centre la defensa de l'Estat i les seves estructures.

Però, de la mateixa manera que l'Estat no és una estructura neutral en termes de classe, raça, gènere i orientació sexual -Catherine Mackinnon deia que “l'Estat liberal es un home”, ara afegiríem, a més, que és blanc, ric, heterosexual i sa- tampoc la seguretat està lliure de connotacions ideològiques i de gènere. Als anys 90, escoles crítiques com la Noruega van aconseguir estendre globalment el concepte de “Seguretat Humana” (Human Security), com a contraposició a la seguretat militar realista. La seguretat humana desplaçava l'Estat com a subjecte central a protegir i posava el focus en les amenaces al benestar i a la integritat de la població, atenent a drets com l'educació, la salut, la democràcia, la degradació del medi ambient i la proliferació d'armes. Sota aquesta perspectiva, la pobresa i la injustícia esdevenien, també, atacs a la seguretat, i s'advocava per abordar les noves i velles amenaces amb receptes no militaristes.

Les persones, i no els Estats, eren l'objecte de la seguretat. Però el seu caràcter universalitzador mantenia en la invisibilitat experiències i danys que tenien i tenen a veure amb el gènere, la sexualitat o la condició de legal/il·legal. Partia, a més a més, de la divisió entre allò domèstic i allò internacional, entre allò públic i allò privat. Això suposava continuar seleccionant de forma excloent quines persones eren subjectes o no dels drets de ciutadania i quines vides mereixen ser protegides.

Quan el feminisme internacional comença a introduïr l'anàlisi de gènere als estudis de seguretat, ho fa desafiant no només la idea de l'Estat com a subjecte a protegir, també la mateixa concepció de l'Estat com a proveïdor d'aquesta seguretat. Una de les seves contribucions més destacades és la d'haver ampliat aquest concepcte als riscos específics per a la vida i la integritat que tenen lloc en l'àmbit privat, traslladant la violència contra les dones a l'àmbit públic i obligant la comunitat internacional a incloure-la en l'agenda política. Un dels instruments que va sorgir de la pressió va ser la Convenció per a l'Eliminació de totes les formes de Discriminació Contra les Dones (la CEDAW, coneguda també com a la 'Convenció de les Dones'), el comitè de la qual va instar l'any 2015 a l'Estat Espanyol a revertir les retallades, considerant-les un pas enrere claríssim en matèria d'igualtat.

El Comitè es mostrava “alarmat per la prevalència a Espanya de la violència contra les dones, inclosa la sexual, i per l'alt percentatge de dones que han mort com a resultat de la violència de gènere en les relacions de parella”. Malgrat això, el pressupost estatal destinat a la lluita contra la violència sexual continua essent inexistent, i només 9 de les 17 comunitats autònomes disposen de partides per a combatre-la.

Paral·lelament al discurs que proclama que Occident ha de gastar més en seguretat per enfrontar una gran amenaça, es reinstal·la en la societat un fanatisme patriarcal militant que posa a la picota les llibertats sexuals i el dret al propi cos. No és casual. El militarisme porta associat un programa moral molt conservador, el que Rita Laura Segato anomena en castellà “dueñidad” (la condició de ser amo o propietari d'algú). La declaració de guerra tàcita abasta no només l'esfera econòmica, també les vides i cossos de qui habita l'Estat. És un missatge de domini: 'aquests cossos només poden ser vulnerats pels nostres'.

Sobre este blog

Adiós a las armas nace con el objetivo de contribuir a la construcción de un mundo más seguro, a través de la cultura de paz y el desarme, desde la investigación y difusión de los efectos perversos del militarismo y el armamentismo, prestando especial atención al comercio de armas, la financiación de las armas, el gasto y presupuestos militares, las fuerzas armadas, la industria militar, la Investigación y Desarrollo (I+D) de armamento, las operaciones militares en el exterior, con especial atención en el Estado español; también hacemos análisis de conflictos armados, el militarismo y armamentismo mundial y de las doctrinas de seguridad y defensa de España, la UE y la OTAN.

Adiós a las armas es un blog coral en el que escribimos investigadoras y colaboradoras del Centro Delàs de Estudios por la Paz, pero dónde también se pueden encontrar artículos firmados por autoras que hacen una lectura de los conflictos y las relaciones internacionales incorporando un análisis crítico desde la cultura de paz y la no-violencia.

Lee más.

    Autores

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats