La Barcelona única de Trias

Oriol Bohigas va escriure el 1984 una monografia, “Reconstrucció de Barcelona”, que ha estat la bíblia de tot el que ha passat a la ciutat, des del punt de vista urbanístic, en els últims anys. Aquesta obra estava basada en un parell de premisses fonamentals: posar fi a la ciutat faraònica de grans vies que projectava el porciolisme i impulsar operacions globals per regenerar els barris. Tot això implicava el reconeixement que hi havia una ciutat més enllà de l'Eixample.

I així va ser en els primers anys dels ajuntaments democràtics. Una de les primeres grans operacions urbanístiques es va realitzar a la plaça Sòller, fins aquell moment un descampat a Nou Barris, i a on es va plantar una escultura d'alabastre creada per Xavier Corberó. Tota una declaració de principis perquè les operacions en els barris més degradats no van deixar de succeir-se fins al punt que es va imposar l'expressió de “monumentalitzar la perifèria”. La Barcelona de les Barcelones, la va definir Pasqual Maragall en una feliç expressió.

Urbanisme al servei del consum

Els Jocs Olímpics es poden considerar com la culminació d'aquell projecte de Bohigas, i no tant per les obres olímpiques en si mateix, sinó perquè van significar una injecció de diners públics que d'altra manera hagués trigat molts anys a arribar. Els Jocs van posar Barcelona al mapa i la coincidència amb el boom dels vols barats va fer la resta: la ciutat es va constituir en destinació turística de primer ordre.

El turisme no és dolent en si mateix, tot el contrari, en la seva justa mesura pot ser molt beneficiós per a una ciutat com Barcelona. Però deixa de ser-ho quan el que preval són els interessos econòmics associats al turisme i aquesta influència condiciona decididament les polítiques urbanes.

Potser peco de suspicaç, però no em puc treure de sobre la sensació que ara s'ha posat en marxa un urbanisme que pretén, bàsicament, satisfer les expectatives de consum de propis i estranys. Repassem, si no, algunes de les obres que ha impulsat l'Ajuntament en els últims mesos: reforma del Passeig de Gràcia, reforma de la Diagonal, reforma de la Via Augusta, reforma del carrer Balmes, reforma de Pau Casals, reforma de Josep Tarradellas... fins i tot la reforma del Paral·lel està sota sospita i alguns col·lectius assenyalen que està pensada únicament per al turisme.

Semblava una obvietat dir que Barcelona era més que l'Eixample, però a la vista de com i a on gasta els diners l'Ajuntament, ja no ho sembla tant. I això no vol dir que alguna de les obres sigui més que necessària, com l'ampliació de voreres al carrer Balmes, una idea, per cert, que no sembla satisfer tots els ciutadans de la part alta de Barcelona, votants potencials de Trias, que exigeixen la conservació d'una via ràpida que els porti al centre.

El Turó de la Rovira com a símptoma

Amb tot, la iniciativa que més ha posat en evidència el desvergonyiment municipal en la seva política urbanística és l'intent de convertir el Turó de la Rovira en un punt turístic de primer ordre. El turó, amb les seves antenes i el seu dipòsit d'aigua, era un lloc remot, que conservava les restes de la bateria antiaèria que es va muntar durant la guerra civil i maons i paviments del barri de barraques que va ser fins als anys noranta. La instal·lació del pont de Mühlberg -una estructura cedida per l'Exèrcit- va facilitar l'accés, ja que fins llavors la ferida oberta per la pedrera que hi havia a l’esquena de Can Baró complicava el pas entre el Carmel i el Guinardó.

Fa uns anys es va dur a terme una interessant iniciativa de dignificació d'aquest espai a càrrec del Museu d'Història de Barcelona, però el resultat ha estat que la muntanya s'ha omplert de visitants, especialment adolescents que pugen al capvespre per veure la posta de sol darrera de Collserola i que no deixen d'aprofitar l'oportunitat de fotografiar-se davant la magnífica visió de la ciutat i el mar que s'estén als seus peus.

És indubtable que el lloc té un atractiu enorme i d'aquí que s'hagi convertit en escenari d'alguns anuncis, però els veïns del carrer Mühlberg no acaben de sortir de la seva sorpresa. I més quan comencin a veure que, després de tants anys d'oblit, de grans dificultats d'accés i no diguem d'aparcament, ara l'Ajuntament impulsa una reforma perquè els visitants gaudeixin de les màximes facilitats per accedir al turó. No deixa de ser un sarcasme que l'Ajuntament de CiU descobreixi ara que el Carmel també existeix, però només per treure-li rendibilitat turística.

El que passa al Turó de la Rovira és un símptoma, el més clar, de cap a on s'encamina l'urbanisme de Barcelona, que per cert, ja ha vist passar a tres gerents d'Hàbitat Urbà (Vicente Guallart, Albert Vilalta i Albert Civit ) en altres tants anys. Els pactes amb el PP l'han portat a una política urbanística clarament dissenyada per satisfer els seus votants (als propis i als del PP), però les coses se li estan complicant a Trias en altres fronts.

I no només perquè l'alcalde s'hagi quedat sense suports i s'enfronti a l'aparició de nous moviments com Guanyem Barcelona i a la proverbial habilitat d'ERC per treure profit de les debilitats alienes. Unes opcions que suposen una alternativa viable més enllà del PSC, enredat, també a Barcelona, en els seus propis embolics.

Can Vies, el taló d'Aquil·les de Trias

A Jordi Hereu li va costar l'alcaldia el referèndum de la Diagonal, tot i les veus que li advertien dels riscos que comportava. Però l'obstinació de Carles Martí, regidor i home fort de l'aparell del PSC a Barcelona, el va portar al precipici.

Xavier Trias té el seu propi taló d'Aquil·les. També és urbanístic i es diu Can Vies. El menyspreu als barris que ha mostrat Trias en aquest mandat va tenir la seva màxima expressió en el maldestre desallotjament de Can Vies, un enderroc vinculat a l'inici d'una de les obres més esperades a Sants: la cobertura del calaix ferroviari.

La violenta resposta al desallotjament del centre social ocupat pot significar per a Trias el que la Diagonal va ser per a Hereu. Trias va mostrar, successivament, símptomes d'autoritarisme i de debilitat. Va associar l'ordre a contundència policial (una idea que és patrimoni del PP) i després, quan va comprovar que allò se li anava de les mans, va posar el fre. Gran error, perquè la “gent d'ordre”, els seus votants, no perdonen les debilitats. Això, més que haver tirat terra sobre el model Bohigas, és el que pot passar-li factura.