El projecte europeu necessita un govern democràtic

A Europa estem vivint les conseqüències d’una unió monetària defectuosa, mal dissenyada i més fruit de la il·lusió i el voluntarisme que no de la saviesa i el coratge polític. La història, i una anàlisi mínimament seriosa de la realitat, ens diuen que la unió monetària no és possible sense unió fiscal, i aquesta no ho és sense unió política. Aquí es van voler fer les coses en l’ordre invertit i el resultat és el que estem veient.

Es va pensar que podia seguir funcionant el mètode Monnet: la integració econòmica per la base arrossegaria al seu darrera la integració política. Però, de fet, la unió monetària ja era un pas importantíssim en el terreny de la integració política, que no es podia donar a mitges. La unió monetària era, la culminació d’aquest procés basat en la lògica Monnet. Però, a la vegada, suposava el seu esgotament. Perquè era ja un pas decisiu en el terreny de la integració política: significava, ni més ni menys, que la renúncia a la moneda, un dels atributs més emblemàtics de la sobirania nacional. I aquest pas no es podia donar a mitges. A partir d’aquell moment, la integració política havia de passar al capdavant; era ella la que havia d’arrossegar la integració econòmica i monetària. Només si així es fa serà possible consolidar els passos que s’han donat.

De fet, la realitat ens diu que en els darrers tres anys i mig (des del maig de 2010, quan va es va certificar la gravetat de la crisi del deute) s’ha produït un procés de transferència de poder polític, de sobirania, cap a les institucions de la UE d’una intensitat que hauria estat simplement impensable uns anys endarrere.

Però aquest procés té una falla d’origen, que l’afebleix de manera decisiva i el pot convertir en simplement ineficaç, i fins i tot contraproduent, i és que la transferència de poder polític no té lloc dels estats nacionals cap a un govern europeu elegit democràticament pels ciutadans europeus, sinó cap a instàncies intergovernamentals, el Consell de la Unió. Això ha conduït a una fractura molt greu entre legitimitat democràtica i poder: els que de veritat manen no han estat elegits pels ciutadans i els que han estat elegits democràticament, no són els que prenen les decisions. Els que tenen la legitimitat democràtica d’origen no són els que manen, i per tant acaben perdent també la legitimitat, perquè no tenen la d’exercici.

El fet que el poder de presa de decisió política estigui residenciat en instàncies intergovernamentals ha conduït a una jerarquització visible entre governs estatals (amb Alemanya al capdavant) i a un poder cada cop més delegat, certament, però també més gran de la superestructura tecnocràtica de la Comissió (a la seva vegada, d’un origen democràtic més que discutible).

No ens ha d’estranyar que aquesta fractura hagi conduït a la situació què ens trobem actualment en molts països europeus, caracteritzada per la doble crisi de la confiança del ciutadans en Europa i en les institucions de representació democràtica. Aquesta fractura entre legitimitat i poder només es pot reparar restablint la correspondència entre l’àmbit en el que s’exerceix la democràcia, que ha de ser l’europeu, i l’àmbit en el que es prenen les decisions polítiques, que en bona mesura ja és l’europeu. Un govern democràtic europeu elegit pels ciutadans de la UE.

La situació actual, en la què el centre de gravetat de la UE s’ha desplaçat manifestament cap a instàncies intergovernamentals, simplement, no és sostenible. Alguns podrien dir que només es tracta d’una estació intermèdia per avançar cap a una autèntica integració política. Però, mentrestant, com observem cada dia, les dinàmiques que s’han desfermat dificulten cada cop més aquest objectiu, són dinàmiques molt més de divergència que no de confluència en el gran projecte europeu.

Molts cops, per avançar el gradualisme és imprescindible. Però en aquest cas, com han assenyalat recentment Stiglitz i Simms, el ritme és important. Europa no és pot permetre entrar en una llarga etapa d’estancament i de marasme econòmic i de progressiu creixement dels sentiments antieuropeus. Les properes eleccions al Parlament europeu haurien de ser una oportunitat perquè les grans forces polítiques europees presentessin plantejaments comuns que aixequin sense temor, amb coratge, la bandera de la integració política europea i de la creació d’un govern democràtic europeu.