El futur de Catalunya està lligat a la Unió Europea, avui, més que mai. Catalunya pretén establir una nova relació amb la UE, sense Espanya i per això el repte és encara més gran.
Tant Catalunya com la Unió Europea, tot i que sembli paradoxal, es troben en un moment cabdal del seu nou procés constituent.
En el nostre cas, Espanya no reformarà la Constitució per fer encabir les reivindicacions dels catalans. Espanya no està per reformes. L’experiència constitucional espanyola demostra que les reformes constitucionals no s’impulsen en tots els casos necessaris. Així que, d’una banda la Constitució no es reforma i, d’altra banda, els mínims nivells del nostre sostre competencial i d’inversió pública, fixats en l’Estatut, tampoc es compleixen.
Pel que fa a Europa, el procés constituent és lent i complex. La UE és un projecte d’Estats, que al llarg del temps, s’han anat federant amb múltiples especificitats. Sempre s’han afegit Estats i, tot i les crítiques a la UE, mai cap d’ells ha demanat sortir-ne. Molts somiem en una Federació Europea, uns estats units d’Europa. La seva construcció dependrà de com la societat civil europea impulsi la nova arquitectura institucional ja que els països membres no ho resoldran ràpidament. Haurà de ser el Parlament Europeu, els partits polítics europeus i la Comissió Europea qui ho impulsin.
De manera que Catalunya ho té doblement difícil, ja que no només està immersa en un procés constituent en el context espanyol sinó que ha de participar també del procés de construcció europea, sense eines per fer-ho.
Actualment, la UE sembla més una organització internacional de la que formen part un grup de països que una organització política amb trets federalitzants. D’aquest fet en són responsables els Estats membres més potents: Alemanya, França, Itàlia, Espanya i Gran Bretanya. Alemanya mereix un comentari a banda, ja que és el país de qui depenem en aquest procés. D’ella i dels seu poderós Tribunal Constitucional, que és qui va marcant l’agenda de la federalització. Només cal llegir les llargues i complicades sentències per adonar-se’n.
En aquest llarg procés, els avançaments cap a l’ integració no s’han produït d’una forma constant sinó a cop d’impulsos. De vegades, impulsos individuals, com l’empenta per exemple de persones com el sr. Monnet i d’altres per impulsos en fets, com l’establiment de l’Euro.
Abans de Lisboa quan parlàvem de la UE estàvem parlant de la UE i de les comunitats europees de caràcter intraestatal, és a dir, organitzacions que encara que estaven integrades per estats sobirans. Les comunitats tenien personalitat jurídica pròpia i independent, les unes de les altres encara que compartien organització i institucions.
El Tractat de Lisboa va aconseguir avançar substancialment en la idea de la UE com a ens polític però no va arribar tant lluny com es pretenia en la Constitució Europea de 2004. El Parlament ha sortit molt reforçat amb el Tractat de Lisboa, però continua tenint limitada l’acció perquè no és competent en colegislar en importants polítiques que ens afecten com a ciutadans europeus.
Fins aquí, la situació actual i fins on hem arribat. Això és el que tenim. Aquest és el diagnòstic.
Ara, cal parlar del futur. Del que molts somiem que podria passar, i que afavoriria una millor ubicació de Catalunya dins el món, federant-se a la UE. Destaquen quatre condicions primordials:
Per tant, calen una sèrie d’accions per facilitar la federació de Catalunya dins la UE, en tres escenaris diferents.
El primer context seria acció en el context europeu consensuada amb l’Estat Espanyol. En base a la regulació vigent, haurem d’estar lluitant per mantenir la nostra posició a la UE, que ens obliga institucionalment a ser una Comunitat Autònoma més amb nul·la capacitat de maniobrar políticament.
En segon lloc, Catalunya desenvoluparia acció a la UE d’una forma autònoma a la política exterior espanyola. L’escenari de Catalunya lluitant paral·lelament com a país sense Estat, allunyant-se del concepte de nació en el sentit westfalià i per tant, actuant autònomament a la UE i a nivell internacional, al marge d’Espanya.
Finalment, l’acció de Catalunya a la UE es podria dur a terme en el marc del conegut acadèmicament com a governança europea multinivell. Catalunya com a país, sense estructures d’Estat ni legitimació internacional pot a avançar en diferents nivells de governança a escala europea en el context del Comitè de les Regions, impulsant l’euroregió i la Unió pel Mediterrani, augmentant la presència a l’Assamblea Regional i Local Euromediterrania i promovent polítiques sectorials com l’eix ferroviari mediterrani.
Aquesta és només una breu i modesta reflexió sobre la situació que vivim, que serien radicalment diferents en el cas d’una Catalunya independent, sense oblidar, en cap cas, que el debat respecte al camí democràtic per assolir un millor autogovern no pot substituir, sinó complementar, el principal i únic objectiu de tota societat organitzada, que és construir un país modern, cohesionat socialment, culte, competitiu, i sostenible.
Sobre este blog
La Fundación Catalunya Europa (FCE) es una fundación privada sin ánimo de lucro que tiene como objetivo hacer presente Catalunya en Europa y Europa en Cataluña a través del debate y la generación de conocimiento en economía, gobernanza, democracia, sociedad y cultura.
