“Sent il.legal, la droga només afavoreix a les màfies”

Camells, proxenetes, matons, massoques, narcos, ex legionaris, putes... Els protagonistes dels baixos fons prenen les regnes de la novel · Seixanta quilos (Grijalbo) que el periodista valencià Ramón Palomar ha escrit com pastant tota la informació que aquests mateixos personatges (¡els mateixos!) l'han anat explicant amb pèls i senyals durant anys.

“Vaig tenir ocasió de conèixer fauna nocturna i em vaig adonar que en el fons tenien unes enormes ganes d'explicar com era la seva vida i d'explicar les seves mogudes. Això em va semblar entranyable. Em semblava criminal no utilitzar tot el que m'havien explicat per escriure una novel.la ”, diu l'autor, que s'estrena en el món de la literatura amb un estil àgil, proper, intel.ligent i precís. “Els encanta que algú els escolti perquè viuen en una cambra fosca: no poden explicar en la cua del pa al que es dediquen”. Una de les històries que li van explicar és la del pal que va donar un camell d'estar per casa quedant-se amb dues maletes carregades amb seixanta quilos de coca i que s'ha convertit en la primera novel.la de l'autor, un autèntic devorador del gènere.

Amb aquests vímets, la novel.la havia de ser realista. Sona a exagerada, fins i tot hi ha una mica de western, però és que és així...: “Quan veuen que algú els escolta llavors es decideixen a recordar. I expliquen rient com un colombià va posar la cacharra sobre de la taula... o que 'aquest era molt maco però no va recuperar mai la seva guapura de la pallissa que li vam donar en un solar'. I et diuen en quin solar, al costat de tal centre comercial, i tu saps quin és. Són coses que mai li arriben a la poli, perquè l'agredit mai explicarà a la pasma que li han cardat una pallissa per haver tangat droga ”.

‘Y la pasma ni se entera...’

És a dir, que tenien raó els 'Tijuana in blues' en la seva cançó Makinavaja quan cantaven allò de que “... i la pasma ni se entera”. És el que certifica la cita inicial del llibre: “La policia només decomissa el vuit per cent de la droga que circula per aquest país. La resta, ni l'olora ”. Són paraules d'un alt funcionari d'Interior que va estar molt de temps a estupefaents. I no és que siguin uns nyaps: “I ara! M'explicava aquest policia que ells són molt bons, el que passa és que són pocs i no tenen els mateixos mitjans que els narcos ”, explica Palomar. “És clar, els dolents sempre tenen millors cotxes que la poli, millors aparells electrònics i millor de tot. La poli, inevitablement, va un passet per darrere. Per qualsevol cosa ha de fer un paperassa...”

L'escriptor, per descomptat, té la versió de l'altre costat: “Un gran narco, el que més coca movia a València als 90 [300 quilos al mes] em va dir: 'Entenc la policia, fa la seva feina, però jo faig el meu. I el meu és ser més llest que la poli ”. Encara que no sempre són més espavilats que les forces de l'ordre, el tòpic de “se sap el que fan però no hi ha proves per enxampar” és bastant cert, segons les indagacions de Palomar: “Normalment els que acaben caient són els pringats, els que per diners accedeixen a fer un treball. Els que estan a dalt de tot estan molt blindats i costa molt enxampar-los. Cauen molt poques vegades, potser després d'una gran operació policial, de les que duren anys”.

Una aposta guanyadora

Palomar és conscient que aquest tipus de novel.les, molt de l'estil de les del seu admirat Edward Bunker, no es porten molt. “S'ha escrit poc perquè crec que el que funciona és una investigació policial a l'ús, amb detectiu jutge, fiscal, guàrdia civil... Però a mi m'interessava un retrat del lumpen, sense jutjar, sense moralines ni res. No em calia la investigació policial”. La seva aposta demostra ser guanyadora.

A la novel.la es descriu el cau d'un gitano traficant: una casa tiradíssima però amb portes blindades i dues dades importants: un bidó d'àcid i la xemeneia encesa, encara que sigui estiu. “El que triga la poli a obrir aquestes portes és temps de sobres per desfer-se de qualsevol mercaderia al foc o a l’àcid. Els poden agafar, però mai amb les mans a la massa. I demostrar segons quines coses és molt difícil”. De nou, la murrieria dels narcos supera la destresa de la policia. “Abans tiraven la droga pel lavabo, ara ja no, perquè la poli rastreja per les clavegueres i els podria agafar. Millor no deixar rastre”, diu el periodista.

Un altre tòpic parla de xivatades, de complicitats entre narcos i policies, de oportunes advertències, de vistes grosses, de sobrets... “D'això no puc parlar”, confessa Palomar. Els narcos podrien beneficiar-se de les retallades als funcionaris? La pregunta queda en l'aire.

Lliçons del lumpen

Ramón Palomar és sincer i directe davant la pregunta de què ha après d'aquesta gent: “He après que hi ha gent bona, dolenta i regular en tots els àmbits. He après a no tenir prejudicis, he après a no jutjar, he après a entendre. Perquè molts d'ells vénen de famílies desestructurades. No han tingut una figura paternal que els pogués descobrir un talent amagat. Molts haurien pogut triomfar en altres camps, en una empresa normal o muntant un negoci. Llavors bastant és que alguns d'ells sí que han muntat una família diferent i sí volen que la seva descendència no es dediqui al mateix. I ho estan fent. Això a mi em sembla tendre i fins respectable”.

“No pretenc llançar missatges ni canviar la societat amb aquest llibre”, adverteix. Però admet que hi ha una crítica social en la seva novel.la: “Un és culpable, d'acord, però qui l'ha conduït a això? En moltes ocasions, un sistema putrefacte. Perquè és gent amb empenta, gent amb audàcia... Però quants de nosaltres portaríem a Madrid, a Pontevedra, a Barcelona... 20 quilos de coca si sabéssim que ens traurem 40.000 euros i que no ens enxamparan? Una altra reflexió: qui són els veritables dolents, els que ocupen els despatxos del poder i porten corbata i bessons i camises a mida o els que estan al carrer i es busquen la vida perquè no han tingut més remei? ”

A Ramon Palomar li sorprèn l'ésser humà. “A alguns ens fascina el proïsme. Als que som pura classe mitjana més o menys frustrada i ens preguntem per què hi ha gent que es juga la vida, la llibertat, un munt de coses. Entre ser un lladregot vulgar i robar una bossa i jugar amb quilos de coca hi ha una gran diferència. Viuen en un món de violència. Em sembla fascinant ”. I són aquí al costat. O entre nosaltres. A la cua del pa, potser mossegant-se la llengua per no poder explicar, com el seu veí, les seves aventures en el seu treball.

“Deia Josep Pla que hi ha dos tipus de literatura, la de la imaginació i la de l'observació. A mi m'agrada la de l'observació, seria incapaç d'imaginar una novel.la de ciència ficció o el meravellós món de Tolkien, que em sembla la bomba. Jo sóc periodista i per la meva formació, potser, m'agrada veure el que està passant ara, ser observador ”. I per això, comença pels personatges que (re) crea en la seva obra. El Tauró, Frigories, el Marquès, el Nen, Charli... són els sobrenoms d'alguns dels tipus que “brujulean” per la novel.la. Ramon els ha conegut. I els ha traspassat al paper. Amb alguna llicència, però poques. “Si llegissin el llibre es reconeixerien”, afirma l'autor. “Però no crec que ho llegeixin, els costa llegir, no tenen l'hàbit. Els bons són molt intel.ligents però tenen una intel.ligència que no s'ha refinat, no s'ha culturitzat, no s'ha alfabetitzat. És gent molt brillant, molt ràpida, molt psicòloga. Et calen seguida. Però no els demanis que es llegeixin una novel.la de 350 pàgines. No poden. Veurien la peli ”.

Palomar assegura no tenir res a témer. “D'alguna manera ells se senten reivindicats, amb una novel.la així. Crec que els personatges estan tractats amb afecte, el lector s'encapritxa amb ells. Han sortit de la catacumba i els semblaria collonut que hagi explicat les seves vides 'Ja teníem ganes', dirien. No només parlarem dels polítics dels actors dels artistes. Ells també tenen aquesta pulsió humana que se sàpiga com viuen. I, sobretot, ja ho he dit, no els jutjo, em limito a fer un retrat de part del lumpen que pul.lula al nostre voltant ”.

¿Legalització de les drogues?

Els baixos fons de València, de Madrid, de Porto, de Tarifa o de Tànger, escenaris de Seixanta quilos, ben descrits i molt pateados per Palomar, podrien ser els de qualsevol ciutat. Roberto Saviano retrata els tripijocs de la droga a Nàpols i de joves que no troben feina però que es treuen 500 euros a la setmana per traficar. “Són comparables”, sentencia l'escriptor. “Crec que en ciutats com València Barcelona o Madrid hi ha molts que comencen sent el camell de la colla. Pilla els èxtasi o la coca a mil i la ven a 5.000 a altres que, potser la venen a 6.000. I tot entre amiguets o amics d'amics... És un negoci molt llaminer, tot en negre”.

La legalització de les drogues toves és una qüestió que plana sobre el lector. “Legalitzar la droga? No m'atreveixo a dir-ho, és una cosa molt delicada. El que està clar és que sent il.legal només afavoreixes a les màfies ”, diu Palomar. “Tinc claríssim que l'ésser humà des que és aquí es droga. Les tribus de l'Amazones es prenen les herbes, a Mèxic el peiot, els xamans plantes al.lucinògenes. I l'alcohol o el bingo o els culebrons també són drogues, per què no? L'ésser humà necessita vàlvules d'escapament”.