Daniela Aronica: “Els cineastes italians han deixat de mirar-se el melic per confrontar-se amb la realitat”

Daniela Aronica, directora de la Mostra de Cinema Italià de Barcelona, considera que el seu país viu “un moment dolç”, després d'anys de crisi, amb una gran producció anual i una quota de pantalla, que ha passat del 21,8% al 35% els últims anys. Encara que, assegura, que “la manca d'una indústria sòlida europea és la causa de l'escassa visibilitat del cinema italià fora de les seves fronteres. És necessari ampliar propostes com la nostra i dotar de més recolzament els projectes i espais que aposten per l’exhibició”. Competir d'igual a igual amb el cinema americà no ha estat fàcil. A finals dels setanta el cinema italià va entrar en crisi per dues raons. Primer, la creació desregularitzada de televisions, l'any 78 va arribar a haver més de cent canals. Les productores van deixar el cinema per passar-se a la petita pantalla. La segona raó, la convulsa situació política. Grups d'esquerra radicals van derivar cap al terrorisme, va ser una època d'assassinats com el d'Aldo Moro i les Brigades Roges estaven en el seu apogeu. Els artistes, la majoria d'esquerres, van preferir replegar-se sobre si mateixos i deixar la realitat, la reflexió política i social.

Aquest panorama va començar a canviar als anys noranta amb una regeneració de la societat. El judici Mans Netes va ser molt important. Els autors es van replantejar el seu paper, i van començar a estar convençuts del que deien i de com ho deien. L'efecte Berlusconi també va fer reaccionar, ja no podien estar callats. Després d’una primera dècada del segle XXI no especialment lluïda, el cinema italià està protagonitzant en els últims temps una remuntada. L’Oscar de Paolo Sorrentino amb La gran bellesa, el premi del jurat de Cannes a Matteo Garrone per Reality i l’Ós d’Or dels veterans Taviani per Cesare deve morire confirmen, segons Aronica, “la puixança d’aquest cinema en els festivals, i les noves generacions de directors encadenen obres que apunten a un relleu generacional necessari. Aquest any els joves són els grans protagonistes de la Mostra de Cinema Italià”.

Aquesta efervescència té un aparador privilegiat en la Mostra de Cinema Italià de Barcelona, que fins al 21 de desembre projecta als cinemes Verdi -amb entrada lliure- llargs i curtmetratges del nou cinema italià actual. Són cintes que no s’han estrenat a Espanya. Totes són obres d'una gran qualitat que parlen del present de la societat. “Poden centrar-se en el particular o en el passat, però sempre expliquen sense tabús algun aspecte de la societat actual. Tracten la vida real de les persones”, apunta Daniela Aronica. D'aquesta manera, durant gairebé una setmana Barcelona té el privilegi d'esdevenir una plataforma per difusió del més selecte cinema italià, gràcies a l'organització de l'Istituto Luce Cinecittà en col·laboració amb l'Istituto Italiano di Cultura, i sota el patrocini del Ministeri de Cultura Italià i del Consolat General d'Itàlia a Barcelona. Com és habitual, totes les pel·lícules estaran presentades pels propis directors i actors convidats.

Enguany el Premi CSCI d’Honor serà per al reconegut actor i productor Riccardo Scamarcio, protagonista de films com Tre metri sopra il cielo (Globus d'Or a Millor Actor Novell), L'Eden de Costa-Gavras o Manuale d'amore 2 i Manuale d'amore 3 de Giovanni Veronesi. L'últim treball, juntment amb Valeria Golino i Viola Prestieri, és Pericle il Nero, film inaugural que presentarà el mateix Scamarcio. Les sales dels Cinemes Verdi rebran una selecció acurada de pel·liícules que han passat per festivals com el de Berlín, Locarno, Cannes, Venècia, Toronto i Londres aquest any. La MCIB ens presentarà títols com Fiore de Claudio Giovannesi, Indivisibili d'Edoardo De Angelis, La ragazza del mondo de Marc Danieli, Orecchie d'Alessandro Aronadio, Piuma de Roan Johnson i Vangelo de Pippo Delbono, entre altres.

Pel que fa a les projeccions especials, enguany destaca Questi Giorni, la nova pel·lícula de Giuseppe Piccioni, director de films com Fuori dal mondo (guanyador de cinc David de Donatello al 1998), Luce dei mieiocchi, Giulia non esce la serà amb Valerio Mastandrea i Valeria Golino, i Il rosso e il blu del 2014, amb dos dels grans del panorama actual italià, Margherita Buy i el mateix Riccardo Scamarcio. “Ens trobem davant d'una generació de cineastes que ha deixat des de fa temps de mirar-se el melic per confrontar-se amb la realitat i posar, si és possible, el dit a la nafra; que sap aprofundir amb descarnada lucidesa en els moments dramàtics de la història nacional o representar el present amb inquietuds antropològiques”, assegura Daniela Aronica. Així es pot veure en les pel·lícules de la Mostra, que tracten temes tant històrics com socials, com onírics, com divertits però que reflecteixen, com correspon, la realitat italiana del moment.