Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
Peinado multiplica los frentes del ‘caso Begoña’ sin lograr avances significativos
El miedo “sobrenatural” a que el cáncer vuelva: “Sientes que no consigues atraparlo”
OPINIÓN | 'En el límite', por Antón Losada
Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

‘Tots fem comèdia’, un musical nostàlgic i divertit

Nausicaa Bonnin, Ferran Rañé (centre) i Jordi Bosch./Daniel Escalé

Toni Polo

Començar el camí de baixada (en la vida i en la feina) és molt complicat. Els dos protagonistes de Tots fem comèdia, de Joaquim Oristrell, no se n’adonen del què els està passant. Han quedat enrere els temps de l’èxit, de les trucades dels mitjans, dels premis... La seva obra ja no interessa. De cop, es troben amb què el fill d’un i la filla de l’altre (que són parella), mantinguts i presumptament consentits pels pares durant molt de temps, els hauran de treure les castanyes del foc. Tot en to de comèdia amb el fort segell de Jordi Bosch i Ferran Rañé, amb Nausicaa Bonnin i Peter Vives i amb la participació, gairebé com a Pepito Grillo, del pianista Joan Vives.

En el fons, del què ens parla Oristrell, és de la perversió de l’èxit. Si “la fama cuesta” (que deia la profe de la sèrie dels vuitanta, època d’or dels protagonistes d’aquesta obra), deixar-la enrere esdevé impossible i, alhora, inevitable. És el drama que, amb tot l’humor del món, amaga Tots fem comèdia. El contrast entre el què van ser dos artistes i el que són ara; la nova generació que no té ni per pagar la factura de l’aigua; els mitjans de comunicació i les productores que només volen allò que ven; els records que descobreixen una rivalitat no tan ben entesa...

El declivi d’aquests dos personatges permet una successió de flashbacks en què es descobreixen les complicitats de tota una vida junts, les traïcions, les alegries, les pors, les comparacions... Els viatges al passat topen amb un present en el qual les velles glòries s’arrosseguen per seguir assaborint els nèctars del triomf. Fins a on arribaríem per aconseguir-ho? Ells s’arriben a plantejar fer-se passar per gais perquè consideren que aquesta orientació sexual podria captivar a la crítica, però s’aturen a fer signar el guió de la seva darrera pel.lícula als fills com a única manera de colar-la.

L’ambient cinematogràfic sobrepassa el guió per convertir-se en escenografia. El fons de l’escenari esdevé un fons de pantalla com a decorat. Queda bé, és resolutiu, imaginatiu i fins i tot, divertit. Sense deixar de ser una mentida, en consonància amb el cinema: “És mentida. A la gent li agraden les mentides, per això voten, van a missa, escolten cançons d’amor”, diu el personatge de Rañé en un moment donat.

Les cançons, lògicament, juguen un paper important en l’obra. Moltes coses s’expliquen cantant. Tots canten. I no ho fan malament. El que trobo és que, si bé estem d’acord en que la ficció és una mentida, en la majoria dels casos, les cançons es nota molt que són mentida. L’acompanyament en directe del piano de Joan Vives acompanya molt bé el text, igual que les intervencions del pianista. Els amants del gènere musical ho veuran amb altres ulls i amb altres (bones) raons, però a mi em sobra la cançoneta i el corresponent somriure clavat a la boca.

Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

Etiquetas
stats