Les lleis de la frontera

El 2008 un periodista rep l’encàrrec d’escriure un llibre sobre el Zarco, un famós delinqüent dels anys 80, ja mort. Per documentar-se, es va entrevistant amb els que el van conèixer. Tot va començar l’estiu del 1978, a Girona. Ignacio Cañas, un noi de classe mitjana, entra en una banda de delinqüents juvenils dirigida pel Zarco i per la Tere, per la qual se sent fatalment atret. Després de diversos atracaments, la banda és desmantellada per la policia. Vint anys després, el 1999, Ignacio, convertit en un prestigiós advocat, es retroba amb la Tere, que li demana que defensi el Zarco, condemnat a llargues penes de presó. Aquest retrobament restablirà els vincles entre aquests tres personatges.

La trajectòria literària de Javier Cercas, una de les més sòlides de la literatura actual, s’ha caracteritzat per l’exploració d’un terreny narratiu fronterer entre la ficció i la realitat històrica. A Soldats de Salamina (2001), un episodi menor de la Guerra Civil li va servir per reconstruir-lo lliurement fins a fer-ne ficció novel·lesca. A Anatomia d’un instant (2009), basat en l’intent de cop d’Estat del 23-F, la realitat històrica va acabar imposant-se, però Cercas va demostrar que era capaç de seduir el lector explicant-li el que el lector informat ja coneixia. Va aconseguir així reproduir amb exactitud la realitat històrica i alhora fer-la tan interessant com una intriga novel.lesca.

A Les lleis de la frontera Cercas torna a basar-se en el que ha passat i el que és conegut. Aquesta vegada no es tracta d’esdeveniments històrics, sinó d’un delinqüent famós, Juan José Moreno, el Vaquilla (1961-2003). La seva trajectòria delictiva, iniciada des de petit en un ambient d’opressiva marginació als suburbis de Barcelona, ​​aviat cridaria l’atenció dels mitjans de comunicació i donaria peu a mitificadores cançons i pel·lícules de quinquis.

Cal situar aquesta fascinació pel delinqüent en el context de la Transició democràtica, quan a les presons els presos comuns reivindicaven una amnistia semblant a la dels presos polítics, al.legant que havien estat víctimes d’una societat injusta i repressiva. L’esquerra va tractar d’alleujar la seva mala consciència amb una legislació penal i carcerària que es justificava com una via destinada a reeducar el delinqüent per reinserir-lo en una societat que ja es proclamava justa i democràtica. D’aquí la morbosa barreja d’atracció i de repulsió amb què se seguien els escassos èxits d’aquesta política redemptora, com el del Lute, un quinqui que a la presó va aprendre a llegir i a escriure, va estudiar dret i va publicar llibres, de manera que va ser amnistiat i reinserit amb tots els honors. Però el Vaquilla va ser molt més dur i indomable: delictes violents, motins carceraris, addicció a l’heroïna, reiterat incompliment de pactes i compromisos...

Cercas ha triat aquest delinqüent real com a base argumental de la seva novel.la, canviant-li el nom i modificant molts detalls per tenir més llibertat a l’hora de convertir-lo en ficció novel.lesca. A aquest tema hi ha afegit anècdotes preses de les seves pròpies vivències de joventut a Girona i de les memòries de l’advocat gironí Carles Monguilod.

La descripció del submón dels marginats té una àmplia tradició literària. Al segle XIX va donar lloc a un gènere narratiu, la novel·la dels baixos fons, en la qual l’escriptor guiava els seus lectors burgesos en un descens als inferns de la pobresa, la marginació i la delinqüència. Els miserables, de Víctor Hugo, i Oliver Twist, de Dickens, són coneguts exemples de la seva versió més edulcorada i positiva. En canvi, diverses novel·les de Zola van mostrar una visió agra, crítica i pessimista. A Espanya, aquest gènere ha tingut un important desenvolupament. La trilogia La lucha por la vida, de Pío Baroja, narra com un noi de classe baixa oscil·la entre la delinqüència i la vida honrada. Finalment, val la pena esmentar Tiempo de silencio, de Luis Martín Santos, el primer que, des d’una ideologia d’esquerres, es va atrevir a descriure els marginats amb sarcàstica cruesa i sense cap concessió al denominat bonisme o allò políticament correcte.

En quina d’aquestes grans opcions podem enquadrar la novel.la de Cercas? O, en altres paraules, quines opcions literàries ha pres Cercas i quins resultats n’ha obtingut? Donarem una primera resposta, que tractarem d’argumentar seguidament: Cercas ha pres una sèrie d’opcions novel.lístiques eclèctiques, moderades, de resultat segur i correcte, encara que no molt ambicioses. En Les lleis de la frontera hi ha tots els components d’una gran novel·la, però no arriba a ser-ho perquè l’equilibri excessiu entre tots ells acaba diluint el resultat global.

L’autor no ha volgut posicionar-se respecte a la polèmica qüestió de si els joves delinqüents són víctimes d’una societat injusta o simplement paguen les conseqüències d’haver rebutjat la vida honrada i el treball. La referència a La frontera azul, mítica sèrie televisiva japonesa de l’època, és més aviat confusa. Els nois de la banda del Zarco s’identifiquen amb els proscrits del Liang Shan Po, que lluiten per una causa justa contra un tirà. Però aquests exòtics èmuls de Robin Hood poc tenen a veure amb els quinquis de la novel·la.

El perspectivisme narratiu hauria pogut donar peu a un contrast de visions sobre el tema de les causes de la delinqüència. El periodista o escriptor que escriu la vida del Zarco s’entrevista amb tres personatges que el van conèixer: el seu amic i advocat defensor, Ignacio Cañas, el director de la presó de Girona en què va estar pres el Zarco, i el policia que el va detenir. Són tres visions diferents, però no discordants. No es tracta, doncs, de perspectivisme ideològic, sinó d’una tècnica literària que l’autor fa servir precisament per presentar al lector un argument en procés, no tancat, que es va construint amb les aportacions de diversos testimonis. Tot just coneixem el periodista que s’interessa pel Zarco, no sabem quina és la seva visió del famós quinqui, ni si les seves motivacions van més enllà de complir un encàrrec. El periodista es converteix així en una mena de gravadora, en un pretext perquè els entrevistats parlin i expliquin els seus records.

El testimoni d’Ignacio té un clar predomini quantitatiu i qualitatiu sobre els altres dos. Al principi de la novel.la, sembla que va llançar un dur al.legat de crítica social: “La Girona de llavors era encara una ciutat de postguerra, un poble de mala mort fosc i clerical”, envoltat “per un cinturó de barris on vivien els xarnegos” i on “s’aglomerava l’escòria”. Però aquest to de denúncia es va diluint fins a gairebé desaparèixer, de manera que el relat queda descontextualitzat. En declaracions periodístiques, l’autor ha reconegut que la novel.la passa a Girona, però que podia haver passat a qualsevol altra ciutat. Això és cert, però no és positiu des del punt de vista literari.

La delinqüència no es pot entendre sense situar-la en el seu medi social, de la mateixa manera que un personatge novel.lesc només té sentit dins del seu context social. Aquesta veritat sociològica no només ha sustentat la narrativa naturalista (La Regenta no s’entén sense Vetusta), sinó també la novel.la de crítica social i el gènere policial en general, tant el cinematogràfic com el novel.lístic. De fet, la tràgica trajectòria del Zarco té molt a veure amb l’evolució de Girona, una ciutat que va apostar per un urbanisme de disseny, reeixit a força de centrifugar la pobresa i la marginació cap a altres poblacions veïnes, tal com es diu en la novel.la (p. 186). El problema és que aquesta menció puntual no s’integra en la trama argumental.

Aquesta escassa contextualització repercuteix en la novel.la de diverses maneres. Una d’elles és l’escassetat de personatges secundaris, necessaris per envoltar els protagonistes d’un conjunt de relacions que, encara que no intervinguin en la trama principal, els situen en un marc social ampli i variat. Però en Les lleis de la frontera els personatges estan molt aïllats. L’Ignacio amb prou feines es relaciona amb gent de classe mitjana, i els de la banda del Zarco semblen marginats dins dels marginats.

Una altra de les opcions de Cercas ha estat distribuir l’argument en tres temps molt allunyats entre si: trobada dels personatges (estiu del 1978), retrobament dels personatges (finals de 1999) i reportatge sobre la vida del Zarco (2008). Es planteja així el problema de justificar el manteniment dels vincles entre aquests personatges tot i els forts canvis experimentats en les seves vides i en el seu entorn.

La primera part, que explica la creació de vincles entre ells, conté les millors pàgines de la novel.la, amb precises descripcions de les complexes inseguretats de l’adolescència. Però es perceben ja alguns desajustos en la caracterització psicològica d’Ignacio, que després llastaran la seva configuració com a personatge adult. No queda del tot ben resolta la qüestió principal: per què un noi de classe mitjana, bon estudiant, amb unes relacions familiars correctes, entra en una banda de quinquis? Tenim una motivació explícita: se sent atret per la Tere, amb la qual viu la seva primera experiència sexual. Però aquesta motivació és clarament insuficient per explicar com un noi que acaba de ser víctima d’un humiliant i cruel assetjament escolar esdevé un atracador de bancs a mà armada, que freqüenta les drogues i els prostíbuls. Però tots aquests excessos no li impedeixen mantenir la seva doble vida d’estudiant aplicat.

La policia persegueix la banda, el Zarco és detingut i a partir d’aquí segueix el camí del delicte, la droga i la presó, mentre que Ignacio se salva de la detenció i es reincorpora a la seva vida honrada. Després d’acabar la carrera de dret, es converteix en l’advocat penalista més prestigiós de Girona. Aquesta bifurcació de destinacions és lògica i creïble. També ho és que la Tere vagi a demanar ajuda a l’Ignacio perquè defensi el Zarco. I també que tots dos reprenguin la seva ambivalent i turmentada relació sentimental. Però no ho és tant que l’Ignacio es presti de seguida a defensar el seu vell amic Zarco, sense preocupar-se que les seves passades activitats delictives surtin a la llum i posin en perill el prestigi professional del brillant advocat Ignacio Cañas. El que podria haver donat peu a una intriga de xantatge i amistat traïda no provoca cap conflicte, perquè segueix tan enamorat de la Tere i tan amic del Zarco com quan tenia setze anys.

De fet, el veritable protagonista de la novel.la no és el Zarco, sinó l'Ignacio, el personatge a qui coneixem millor i més directament, el que assumeix el paper de portaveu de l’autor. Però, mentre l’evolució del Zarco i de la Tere és d’allò més previsible i versemblant, no està ben explicada la permanent lleialtat de l’Ignacio als seus amics quinquis, el seu amor incondicional per la Tere... En definitiva, el seu estancament emocional en l’adolescència. Per això, quan el trio d’amics es torna a trobar al cap de més de vint anys, són moltes les qüestions que queden encaixades de manera forçada i precària, sobretot la de com és que l’Ignacio ha canviat tan poc.

Aquests desajustos argumentals no impedeixen que Les lleis de la frontera sigui una novel·la d’alt nivell. L’autor demostra una vegada més la seva capacitat per atreure l’atenció del lector mitjançant la reconstrucció d’uns fets coneguts. També maneja hàbilment intrigues menors, paral.leles a la principal, com el misteriós assassinat de Batista o quan delaten la banda, que cau a mans de la policia. L’ambigua i inestable Tere i els seus foscos vincles amb el Zarco configuren un dels fils argumentals més interessants de la novel.la. També queden en la penombra els seus veritables sentiments per Ignacio, que maneja no se sap ben bé amb quines intencions.

Com en altres obres seves, Cercas demostra ser un mestre del tancament en fals de la trama novel.lesca, que roman ambigua. Les preguntes i els misteris que ha anat sembrant no culminen en una epifania final, en la qual resplendeix la veritat, una veritat que torna la calma a la raó i l’ordre a la realitat. Al final, Ignasi ha d’acceptar que mai coneixerà la veritat, tota la veritat: “No sabia res. Res llevat que no era veritat que tot encaixés en aquella història”. Tot queda, doncs, obert a la diversitat d’interpretacions, de possibles veritats. Com en la vida mateixa.