Guillermoprieto: “L'inici de la fi de la violència a l’Amèrica Llatina passa per acabar amb la guerra de les drogues”
“Quan nosaltres tenim revolucions, els europeus s'emocionen. Quan no en tenim, és com si no existíssim”. La periodista mexicana Alma Guillermoprieto xiuxiueja, contundent, en un lloc privilegiat de Barcelona, a la sala d’actes de La Pedrera, la seva visió d'una Amèrica Llatina la realitat de la qual intenta explicar, fa ja tres dècades, fora del continent, sobretot, al públic dels Estats Units.
Aquesta ballarina que va aterrar a Cuba en la postadolescència amb les seves sabatilles de puntes (relata aquesta etapa de la seva vida en l’esplèndid llibre La Habana en un espejo) i que va sortir de l'illa decidida a viure i explicar les revolucions de Xile, Nicaragua o El Salvador, fa anys que va optar per no mossegar-se la llengua. “Per aconseguir el principi de la fi de la violència a l’Amèrica Llatina s’ha d’acabar amb la guerra de les drogues”, sentencia. “Ara mateix, hi ha més violència a El Salvador que en tota la seva història -abunda-. És una violència cinematogràfica. El cinema ha influenciat molt en la violència a l’Amèrica Llatina. Hi ha una violència que es genera a través de la cultura del cinema. No n’és la causa, és clar, però els nostres morts cada vegada pateixen més abans de morir”, lamenta.
La que va ser corresponsal del Post, autora de magnífics reportatges literaris per The New Yorker, alguns recollits en els llibres El año que no fuimos felices, Al pie de un volcán te escribo o Desde el país de nuncajamás, farceix d'anècdotes el seu relat, perquè, assegura, “el cronista segueix sent aquell que va al lloc, escolta, olora, sent i explica allò que veu”.
“Als periodistes ens fascina anar a llocs on hi ha esperpent. Això passa ara amb Maduro. No hi ha res a fer perquè els nostres països prefereixen elegir un Chávez abans que a un president avorrit que vagi a l'oficina a intentar resoldre els problemes. Quina necessitat tenim de màrtirs, ídols i sants?”, es pregunta, crítica. I, sobre aquests països que tan bé coneix, prossegueix: “Tot i això, que no hi hagi dictadures és molt bo, que hi hagi eleccions és un bon pas per a la democràcia, però el nivell de violència és un problema”.
Qüestionada sobre el potencial econòmic del Brasil, Guillermoprieto puntualitza: “El Brasil està limitat. Ells volen ser una gran potència mundial, però no una gran potència a l’Amèrica Llatina, miren molt cap aquí i poc cap amunt, però estan limitats perquè són un paisote, amb molta gent, i no tenen mecanismes per millorar el sistema educatiu; aconseguir bons mestres de primària per a tanta gent és complicat”.
Molt dura en el seu dia amb Mario Vargas Llosa i les seves aspiracions polítiques, Guillermoprieto fa broma: “És un sort per a la literatura i pel Perú que Vargas Llosa no fos elegit president”.
Per últim, sobre el futur de la professió de periodista, conclou, amb un punt d'optimisme: “Als joves els toca inventar el periodisme del futur. La gent segueix tenint necessitat d'entendre i per això cal el mateix que vam fer nosaltres, explicar-los un conte, el que no teníem llavors és la tecnologia d’ara. El control dels mitjans ara mateix sembla perfecte, però el cinquè poder, els Wikileaks, Snowdens, etc, són molt de poder”.
