Aquí, allà i ara

L’arribada dels refugiats sirians ha despertat una preocupació pels díctics, “aquí” i “allà” especialment, que semblava haver quedat arraconada amb la globalització. Tanmateix, el discurs dominant fa uns mesos que no es cansa d’explicar que els d’allà estan venint cap aquí. Fins i tot, la pretesa preocupació dels mitjans de comunicació, que dia rere dia mostren llargues fileres de gent i rutes traçades en mapes, no fa més que reforçar aquesta idea. Cal recordar, però, que fa molt temps que alguns “d’aquí” han anat cap “allà”, obtenint avantatjosos guanys amb aquest desplaçament.

En moltes ocasions, a les notícies o reportatges sobre països llunyans hi apareixen elements que ens resulten familiars: marques de roba, de refrescos, de cafeteries... No obstant, la nostra presència en aquells països no es limita a aquests elements comercials. Si viatgéssim, per exemple a Accra (Ghana) podríem trobar-hi un munt, mai tant ben dit, de components electrònics en un abocador tecnològic on van a parar bona part dels residus que generen els aparells que satisfan les nostres modernes necessitats (o les que ens generen el mercat i la publicitat, però això donaria per un altre article).

Desfer-se dels residus d’aquests aparells suposaria un greu problema ambiental aquí, però s’ha traslladat allà, a països com Ghana, l’Índia, la Xina o Pakistan. Aquest és el destí final del material de la nostra tecnologia. Per la seva banda, el seu origen, sovint, no està gaire lluny d’aquest destí. Així, per exemple, el coltan que s’utilitza en la fabricació de mòbils, tauletes i altres dispositius és extret allà per treballadors, sovint nens, en condicions penoses, de mines controlades per senyors de la guerra que traslladen el seu producte a comerciants considerats legals, amb els què les empreses d’aquí fan tractes per obtenir el mineral.

Aquesta, com sabem, no és l’única forma d’imposició de formes de treball penoses de companyies d’aquí cap a ciutadans d’allà. Són ben coneguts els casos d’empreses tèxtils europees (algunes de les principals, espanyoles) que tenen fàbriques a l’Índia, Pakistan, Cambodja, Bangladesh... en les què les treballadores tenen unes condicions laborals i salarials extremadament precàries. Aquestes peces de roba acaben omplint les botigues i els comptes corrents de gent d’aquí. Comptes que, sovint, es troben en paradisos fiscals allà.

Finalment, la roba acaba als nostres armaris, conjuntament amb tota una altra sèrie de productes que ens permeten gaudir de les habilitats de les treballadores d’aquells països. De vegades, però, no es la muntanya la que va a Mahoma, com succeeix en alguns polígons industrials europeus, i Pratto (Itàlia) és un dels exemples més sagnants. Les treballadores provinents d’altres països són quasi esclavitzades en territori europeu, perquè l’etiqueta pugui recollir el preuat origen de proximitat (d’aquí) del producte.

A més de tenir el fruit del treball de les persones d’allà, o a les pròpies persones, les grans companyies d’aquí s’han apropiat també de bona part dels recursos naturals d’allà, és a dir, hi ha parts d’aquells països que es troben aquí, normalment aquelles parts que provenen del subsòl (gas, petroli, minerals,...). A canvi, des d’aquí les empreses transnacionals els hi tornen la destrucció de paisatges, formes de vida i de cultura i la ruïna d’ecosistemes i economies amb una sèrie d’imposicions comercials i productives, tant a partir de pressions directes d’aquestes empreses, com dels tractats entre els governs.

En un altre apartat, o no tan altre, atès que també és la font dels beneficis de diferents empreses amb capital d’aquí, hi ha la utilització i el foment dels conflictes i de les guerres com a sistema de control geopolític de diverses zones, però també com a forma de negoci d’aquestes empreses armamentístiques i d’altres tipus d’aquí que participen en la destrucció i posterior reconstrucció de zones d’allà.

Una permanent ingerència d’aquí cap allà en diverses formes que han donat lloc als fenòmens de l’imperialisme i el (neo)colonialisme i en les què s’ha fet ús d’instruments de pressió d’aparença cínicament neutral com el Banc Mundial i l’FMI, que han condicionat les polítiques d’allà, així com han frenat el desenvolupament social i econòmic d’aquells països i han servit per desposseir-los de la seva riquesa.

A banda de “l’aquí” i “l’allà”, cal afegir-hi també “l’ara”. Sembla que amb l’arribada dels refugiats sirians acabem de descobrir ara com tracta la UE a aquells que vénen de fora, quan ho ha estat fent així des d’un inici (fins i tot abans d’anomenar-se UE). Quan ha acceptat a aquestes persones ha estat per treure’n profit, per a obtenir mà d’obra barata, i quan les ha rebutjat ha convertit el Mediterrani en una tomba amb els repetits naufragis de les pasteres. En qualsevol cas, la UE ha dispensat sistemàticamentun tracte indigne a les persones que pretenien creuar les seves fronteres. Per no parlar del rèdit electoral que se n’ha tret, especialment des de la dreta, despertant els baixos instints contra les persones migrades.

Aquest darrer aspecte és bàsic avui. Perquè, el que hem explicat aquí, vostès ja ho sabien i, com vostès, la llarga llista d’agents de les empreses privades que hem esmentat fins ara i també els representants públics i dirigents de la UE que aquests dies estan escatimant esforços per l’acollida dels refugiats, o quasi podríem dir que no n’estan escatimant pel seu rebuig , excusant-se rere pseudoarguments demogràfics i econòmics i justificant-se amb discurs de la por i la seguretat. A cada comentari i a cada decisió, s’estan expressant el racisme i la xenofòbia latents i estructurals que configuren les societats d’aquí. Una xenofòbia que aquells que qüestionen l’acollida dels refugiats i justifiquen el seu manteniment en penosos camps als límits de la UE, veuen com una palleta a l’ull de Pegida, el Front Nacional o el UKIP, però no saben veure en forma de biga al seu propi ull.