Qui ha guanyat? ¿Artur Mas o Oriol Junqueras? Aquesta és la pregunta que domina la crònica política a Catalunya des del dia 14 de gener, quan el President i el líder d'ERC van signar la pau i van anunciar l'acord que culminarà en les eleccions prebiscitarias del 27 de setembre. La tensió viscuda durant dos mesos pels dos polítics i el seu desenllaç es van narrar en termes esportius. Mas aconsegueix els pressupostos i guanya temps per crear el 'partit del President', que difumini una Convergència llastada per la corrupció. Junqueras aconsegueix eleccions anticipades; desbarata l'exigència de la 'llista única' i manté les opcions a liderar el sobiranisme. Els dos guanyen, els dos perden. Però la pregunta clau és: guanya qualitat democràtica Catalunya? I a partir d'aquí, la crònica polític-esportiva ja no serveix per trobar respostes.
Una majoria parlamentària i social reivindica el 'dret a decidir' el seu futur en un referèndum. La negativa de l'Estat i l'absència d'alternatives polítiques són el major dèficit democràtic que pateix Catalunya. Però no l'únic. No contribueix a la qualitat democràtica el fet de convocar eleccions a vuit mesos vista i iniciar la campanya electoral l'11 de setembre, una Diada que hauria d'estar al marge de les lluites partidistes. Com tampoc que el líder de l'oposició sigui el principal suport del Govern. Ni que les grans decisions polítiques, de país, les prenguin en una taula, conjuntament, representants públics elegits democràticament i membres d'associacions privades, per més respectable que sigui la causa que defensen. I que aquest acord condicioni, a més, la propera cita a les urnes, les municipals.
Un acord assolit després de dos mesos de xantatges creuats. L'espectacle més descarnat de lluita pel poder que els seus protagonistes disfressen amb eufemismes, metàfores i paraules buides. Per això són tan importants aquests missatges que es colen de tant en tant entre les esquerdes del ‘relat oficial'. El passat dia 3 de gener, en ple pols amb els republicans, CiU llançava el següent tuit: “El repte que ara tenim per davant és que els de casa anem junts”. Poc després del pacte, el Govern -sí, el Govern de la Generalitat- difonia un altre tuit que deia així: “saps que l'acord per impulsar el procés de transició nacional permetrà acords en les municipals amb les forces favorables al 'Procés'”. Tots dos tuits van ser esborrats a les poques hores a causa de l'enrenou provocat en les xarxes socials. Però ningú pot dir que no responguin a la voluntat dels que els van emetre.
Catalunya té sobrats motius per reivindicar un canvi d'estatus respecte a Espanya, un canvi que una part significativa de la societat catalana situa en la independència. És un fi legítim que necessita de mitjans escrupolosament democràtics. Si no, pot instal·lar-se en la societat la percepció que determinats líders polítics saben que no poden aconseguir un Estat, però que aquesta aspiració és la que els permet conservar o aconseguir el poder. Per a això és necessari, així ho diuen, saltar de pantalla en pantalla. Guanyar temps a base de fixar sempre un nou objectiu, un nou repte que concentri totes les mirades. Mantenir encesa la flama, ben alimentada pel pensament hegemònic en els mitjans controlats pel poder polític.
La societat catalana havia transitat pel camí del 'dret a decidir' sense perdre la seva cohesió, amb una maduresa encomiable. Per això resulta tan preocupant que el partit del Govern parli de 'els de casa' (en contraposició a qui, a 'els de fora', als que no combreguen amb la seva estratègia?) I que aquell fugaç tuit prengui forma en la fotografia de l'acord entre CiU, ERC i les entitats sobiranistes. I que, a més, ‘els de casa' decideixin, també, controlar els ajuntaments. Amb aquesta dinàmica, molts catalans poden tenir la sensació que les seves institucions no governen per a tots, no estan al servei de tots amb la mateixa intensitat. Si no que les decisions es prenen pensant només en 'els de casa'. Si és així, estaríem davant un greu dèficit de qualitat democràtica. Un dèficit impossible d'explicar en una crònica polític-esportiva. Perquè en aquest cas no guanya ningú. Perdem tots.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
