Una de les primeres declaracions oficials i uns dels acords finals de la cimera del G-20 celebrada a la Xina va ser que cal impulsar un creixement de l'economia fort, sostenible, equilibrat i inclusiu. Aquest redactat pot acontentar sectors de la població que veuen o pateixen la desigualtat però que alhora es creuen el missatge oficial de què l'única sortida és el creixement econòmic. En canvi, molts economistes i els moviments ecologistes no compren aquesta idea. Vegem per què.
Primer, què vol dir creixement econòmic? A grans trets, es refereix a l'increment del PIB, que mesura el valor monetari dels béns i serveis produïts (valor de mercat dels béns comercialitzats i cost econòmic dels béns i serveis públics) deixant de banda allò que no té relació amb el mercat, com ara la feina domèstica no remunerada.
A Espanya, amb uns nivells d'atur escandalosos, se'ns ha repetit fins al cansament que per sortir de la crisi calia créixer. Analitzant les dades històriques del PIB es veu que el 2008, any que va esclatar la crisi, el PIB era el més elevat des que hi ha registres, i que després d'una davallada progressiva, a partir del 2013 no ha parat de pujar. Mirant les dades de l'atur, les tímides pujades del PIB en el període 2008-2015 corresponen a tímides baixades de l'atur, però mirant abans del 2008, es veu que l'atur no va parar de pujar des del 2006, coincidint amb increments del PIB del 4%. És a dir, no es pot establir una relació directa entre creixement econòmic i creació d'ocupació, com ens volen fer creure, doncs hi influeixen altres variables.
De fet, la reforma laboral del PP, elaborada en teoria per facilitar la contractació a les empreses, ha tingut com a conseqüència acomiadaments massius i nous contractes temporals i precaris. Així, malgrat 3 anys seguits de creixement moderat, la situació laboral no ha millorat com es preveia.
És fàcil veure com en aquests darrers anys les grans empreses han multiplicat els seus beneficis mentre acomiadaven personal o el contractaven en precari. A qui beneficia doncs el creixement? Si ho mirem des del punt de vista ecològic, la cosa és molt pitjor.
L'axioma del creixement sostingut no s'aguanta per enlloc. El model productiu està basat en l'extracció de materials de la terra per produir béns, i aquests materials són finits, amb el que és fàcil veure que no es pot créixer infinitament si la matèria primera és finita. D'altra banda, el PIB no recull certs indicadors molt rellevants, com ara l'impacte mediambiental de l'extracció de matèries, el voluntariat o l'economia de les cures no remunerada, ambdós en fase creixent a causa de l'augment de persones en risc d'exclusió i de l'envelliment de la població.
El PIB, que com veiem només mesura 'diners' i no qualitat de vida, té paradoxes importants, com va demostrar el desastre del Prestige. El gran impacte ecològic del vessament de cru no es comptabilitza com a 'deure', però en canvi els materials i serveis emprats en les feines de neteja compten com 'haver'. És a dir, el vessament del Prestige va tenir un impacte positiu sobre l'economia! Una altra paradoxa és el tractament dels residus generats per aquest sistema depredador. Només es compten en el PIB els serveis de tractament de residus, però no l'impacte de tots aquells residus no tractats.
Així doncs, el creixement sostingut o infinit té un impacte enorme sobre els recursos naturals, i perd el focus del món que deixarem a les generacions futures, no ja només en l'aspecte ambiental, sinó en l'aspecte econòmic segons els mateixos paràmetres que defensen. Com pensen créixer quan ja no hi hagi més recursos naturals per produir béns?
Ara parlen de creixement sostenible i inclusiu, en un intent d'apaivagar el descontentament de les classes treballadores, però segons la definició més universal de creixement sostenible, això implica protegir el medi ambient, reduir les emissions i evitar la pèrdua de diversitat, tres característiques totalment incompatibles amb un sistema extractivista, generador de residus i basat en combustibles fòssils. Un desenvolupament (que no creixement) sostenible seria aquell que satisfà les necessitats bàsiques de la població sense comprometre els recursos i les possibilitats de generacions futures.
Creieu de debò que els membres del G-20 van en aquesta línia? El fet és que cada any que passa esgotem una mica abans els recursos naturals, és a dir, consumim més recursos que els que el planeta és capaç de generar. Aquest 2016, la data fatídica (anomenada Dia de la Sobrecapacitat de la Terra) ha estat el 20 d'agost, amb 4 mesos encara per arribar a final d'any.
Un cop argumentat que el creixement sostenible que plantegen és un oxímoron, només queda el concepte “inclusiu”. I per fer inclusiu el model econòmic s'han d'activar mecanismes de repartiment de la riquesa, ja sigui amb polítiques públiques, reduint el temps de treball per facilitar l'accés de més persones al mercat laboral, incorporant al mercat aquelles feines no remunerades que es fan per cobrir necessitats socials, o mirant d'anivellar una mica les retribucions reduint l'escletxa salarial entre treballadors i directius. Tampoc semblen disposats a això, a la vista dels salaris i bonificacions estratosfèriques dels dirigents i consellers d'empreses i bancs, i del fet que ni tan sols són capaços de lluitar contra el frau i els paradisos fiscals. Només aquesta mesura suposaria molts ingressos als estats que podrien dedicar al benestar de la ciutadania.
Així doncs, sembla poc probable que les bones intencions expressades en el comunicat es posin a la pràctica. Una enganyifa, tot plegat.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
