L'Espanya de Verines

Segurament els mitjans de comunicació no explicaran el que acaba de succeïr a la Casona de Verines, al petit poble asturià de Pendueles, però alguna cosa ha passat, potser un xic massa humil però bona i significativa. Se celebraven trenta anys de les trobades literàries organitzades per la Universitat de Salamanca, o sigui per Víctor García de la Concha, i tots aquests anys van tenir com a característica pròpia i completament inusual que els seus escriptors i crítics assistents pertanyien a les diferents llengües escrites a Espanya.

Fa uns mesos Víctor García de la Concha, que havia estat el seu fundador, i Àlex Susanna, que havia passat per allà fa anys com a poeta i que ara dirigeix ​​l'Institut Ramon Llull, es van trobar i van discutir, fet d'allò més normal avui en aquesta Espanya confosa i que es discuteix a si mateixa. Susanna va dir a De la Concha que tots els ponts entre llengües i cultures estaven trencats i que calia recuperar l'“esperit” d'aquelles trobades de Verines. De la Concha no compartia el diagnòstic i defensava que aquest esperit seguia viu. Van discutir i discutir sense posar-se d'acord, però es van emplaçar a comprovar-ho.

Així van arribar enfrontats i sense posar-se d'acord a la Casona de Verines aquests passats dies 19 i 20 de setembre. Per a l'esdeveniment d'aquest any hi van sumar al Consello da Cultura Galega i l'Etxepare Euskal Institutua. Poques vegades es dóna una col·laboració i una reunió tan inclusiva. I allà vam ser convocats vint escriptors i escriptores i crítics, per fer un balanç de “30 anys de creació i diàleg” recelosos, suspicaços i alerta. I, efectivament, es va discutir i molt de política i de llengües. Fatiga? Avorriment d'aquests assumptes? No. Es va discutir amb duresa, hi va haver retrets, anàlisi, informacions interessants. Es van perdre els papers, es van trobar de nou. Com havia de ser perquè, efectivament, Espanya està com està. El que també va quedar clar és que és possible seure a la mateixa taula, és possible dir les coses, cridar-se, disculpar-se, discutir, conversar i fins i tot riure. Sempre que s'intenti un acostament, com ens vam acostar allà.

Falta que Víctor García de la Concha i Àlex Susanna, principalment, facin un balanç i una reflexió sobre la trobada. No va quedar clar qui dels dos tenia raó, sembla que els dos. Si és així en anys successius haurien de seguir passant per allí escriptors i escriptores de totes les generacions i de totes les llengües per parlar de literatura, de llengües i del que sigui, dir coses, cridar-se, disculpar-se, discutir, conversar i fins i tot riure. Encara que sigui des de postures no només diferents sinó contràries i antagòniques, amb més motiu. La trobada de Verines va ser una trobada humil però és una cosa que ja sembla impensable i ho van organitzar les institucions de les llengües de l'Estat. No es mereix la societat espanyola ser-ne informada? Torno a la meva pregunta: ¿Quin paper estan jugant els mitjans de comunicació madrilenys i espanyols en general en aquesta situació a la qual hem arribat? Però aquest és un altre tema.