Des de fa més de dos mesos, les institucions de Barcelona tenen en la mira als drapaires de Glòries. La Sunu Village, l'última ocupació de drapaires africans, està sent assetjada. Primer, amb un desallotjament exprés a l'agost, sense soroll mediàtic, sense una sola veu en contra, amb les formes que es guarden a la ciutat. Pel que sembla va ser una operació de neteja més que el compliment d'un judici per desnonament. Van venir, van destrossar tota l'ocupació, van tapiar les parets de la casa ocupada, van desocupar els materials i van marxar. Els drapaires van reocupar immediatament; havien entès el missatge.
Des de llavors, la tenalla dia a dia de la Guàrdia Urbana al voltant de l'ocupació. Així porten més de dos mesos. Com els controls són continus, els drapaires no poden dur a terme la seva activitat, se senten ofegats, els seus ingressos han baixat a límits propers a la supervivència. I cal recordar que aquests límits són elàstics, de no ser perquè són un col·lectiu que té mecanismes de redistribució i cooperació fa temps haguessin desaparegut.
L'ocupació a Barcelona ha estat un dels mecanismes polítics i materials d'autoprotecció que ha utilitzat una part de la comunitat africana. Com un conte de mai acabar, com ho mostra Ixia Mendoza en el seu text Afriklando in the gueto, les ocupacions africanes a Barcelona han estat una de les poques eines reeixides per lluitar contra les polítiques racistes, l'exclusió del mercat de treball i la seva invisibilització com actors socials. Ja l'any 2000, grups d'africans, molts refugiats no reconeguts, creen un campament a la Plaça Catalunya, el qual és desallotjat un any després. Aquest va ser seguit per l'ocupació de la Plaça Ramon Berenguer el Gran i, després del seu desallotjament, per l'ocupació de la Plaça André Malraux. Situació no molt diferent de les que succeeixen actualment amb els refugiats a Grècia, Turquia o França.
A aquestes apropiacions caldria afegir les realitzades a les casernes de Sant Andreu de 2001 al 2004, al costat d'espais reivindicats per la comunitat africana com El Casal Popular del Guinardó, Guinarecords, Lukum-Taka a Fabra i Coats i Lukum-Taka a Consell de Cent. I després el desplaçament cap al Poblenou amb l'ocupació Bagdad al Carrer Badajoz, al temps de Oshan Guin-I al Carrer Zamora. Al setembre de 2011 s'ocupa la que va ser, potser, l'estendard de l'ocupació africana a la ciutat: La Nau, Afriklando, Mount Zion o Cal Áfrika al carrer Puigcerdà. El seu desallotjament en l'any 2013 va desarticular gran part de la resistència portada fins al moment a la ciutat. Per mitjà d'una negociació amb l'Ajuntament de Barcelona es va crear la cooperativa Alencop que va donar solucions laborals per a una vintena de drapaires, però, va ocultar les formes de vida, reproducció i treball de centenars de drapaires de la ciutat.
Després del desallotjament de Cal Áfrika, una de les poques ocupacions en resposta va ser la Sunu Village situada en finalitzar el carrer Dos de Maig, just abans d'arribar a la Plaça de les Glòries. L'assetjament sofert per aquesta ocupació està passant davant dels ulls de tots, en una de les zones de major gentrificació de la ciutat actualment. S'està duent a terme el que en l'argot del món laboral es coneix com a assetjament o mobbing, una estratègia que no sembla pròpia d'aquest Ajuntament, encara que òbvia, si se sap que el col·lectiu de drapaires està totalment desprotegit a causa del desmantellament d'unes estructures organitzatives construït al llarg de més de 15 anys.
L'ofici de drapaire es basa en la selecció, transport, millora i venda de matèries reciclables i objectes de re-ús. És una activitat que li dóna valor a objectes que han estat rebutjats per part de la ciutat i no reconeguda per part de les institucions, però, crea i ha creat riquesa per a la ciutat almenys des del segle XVIII, tal com ho documenta Ricard Fernandez Valentí al Bloc el Tramvia 48. Sorgeix primer en la forma de drapaire –recuperació de draps per a la indústria paperera a les Amèriques–, seguit per la seva transformació cap a ferroveller durant la Primera Guerra Mundial a causa de l'escassetat de matèries primeres, al igual que a la Guerra Civil. Aquesta activitat va ser posteriorment invisibilitzada per la Barcelona olímpica.
De no ser frenat el procés d'ocultació institucional de l'ocupació Sunu Village, la ciutat i els drapaires perdran una eina de lluita política. No només per la seva importància històrica, també perquè és l'últim mecanisme de protecció que tenen alguns dels col·lectius més vulnerabilitzats que hi ha a la ciutat.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
