Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Renunciar als drets humans en nom de la seguretat

Policies armats a Londres, després dels atemptats del passat mes de març

Dani Vilaró

Amnistia Internacional —

Quan després de l'últim atac a Londres la primera ministra britànica, la conservadora Theresa May, va afirmar que estaria disposada a «canviar les lleis que protegeixen els drets humans» si això servia per combatre el terrorisme, molts van fer escarafalls però el cert és que no afirmava res que no estigui en la ment, i potser en els plans, de molts governants europeus.

Tot i que les paraules de May semblin una sortida de to mostren a la perfecció una tendència creixent dels últims temps: oposar «drets humans» a «seguretat», o «drets humans» a «lluita contra el terrorisme», com si Europa visqués un dilema inevitable, plantejat en termes de vida o mort, que fa impossible que els dos conceptes puguin anar de bracet.

Mirem cap a França. No en parlem gaire, però la realitat és que porta un any i mig, des dels atacs de París de novembre de 2015, en estat d'excepció. Aquesta constant d'estat d'emergència no és innòcua i implica unes conseqüències greus que cal analitzar a fons perquè París sembla el banc de proves cap a on ens volen conduir alguns governants europeus per «combatre l'amenaça terrorista». I la realitat és que les mesures extraordinàries en nom de la seguretat han violat repetidament els drets de molts ciutadans francesos, amb un ús i abús desmesurat del poder per part de la policia, de les forces especials i de l'estat: vegem què s'està coent.

França ha ampliat poders per poder realitzar escorcolls i imposar arrestos domiciliaris sense necessitat d'una autorització judicial. I ha ampliat els poders per prohibir reunions i manifestacions públiques de forma permanent. Per descomptat que les mesures extraordinàries tenen cabuda en un ordenament democràtic i constitucional i en un estat de dret, sí, però només són admissibles i justificables de manera temporal i proporcionada, perquè s'allunyen del dret penal ordinari i restringeixen llibertats civils i drets humans. També han de ser sotmeses a control i vigilància.

L'actual estat d'excepció a França permet, per exemple, prohibir qualsevol concentració com a mesura cautelar, és a dir, preventivament, al·legant uns motius massa amplis i poc precisos de «amenaça a l'ordre públic». Tenim evidències clares que aquests poders s'han utilitzat amb freqüència de manera desproporcionada i injustificada. S'han dictat centenars de mesures que han limitat la llibertat de circulació de persones i el dret de reunió pacífica. Algú pot explicar, per exemple, la suposada relació de protestes contra la darrera reforma laboral a França o contra el canvi climàtic amb el terrorisme global o la seguretat? Sembla més aviat una excusa de l'estat francès per utilitzar els instruments discrecionals de què s'ha dotat per reprimir el dret a la protesta. Fa l'efecte, doncs, que l'estat utilitza tots els recursos al seu abast per atacar persones i grups que són més actius en moviments socials.

Aquest estat d'excepció renovat fins a sis vegades (!) -que el flamant nou president, Emmanuel Macron, trencant el promès en campanya, ja s'ha afanyat a dir que vol renovar- implica la normalització de les mesures invasives del poder.

Si n'analitzem l'eficàcia i el resultat, les xifres són molt clares. D'un total de 3.200 escorcolls domiciliaris només n'han sortit quatre investigacions criminals, que no condemnes, per delictes que podrien estar relacionats amb el terrorisme. S'han dictat fins a 400 ordres d'arrest domiciliari sense que s'hagin iniciat procediments judicials contra aquestes persones. Entre novembre de 2015 i maig de 2017 s'han prohibit 155 reunions públiques i desenes de manifestacions i s'han imposat ordres per impedir participar-ne a més de 600 persones, gairebé totes relacionades amb protestes contra la reforma laboral.

I en les marxes que finalment van rebre llum verda, la policia es va desplegar per contenir manifestants pacífics que no representaven cap amenaça concreta a l'ordre públic. El dret internacional reconeix el dret inalienable a participar en reunions i manifestacions pacífiques i els actes de violència esporàdica o delictes que altres puguin cometre no haurien de ser atribuïts a persones amb intencions i conductes pacífiques. El resultat va ser que en moltes de les protestes la policia va recórrer a la força excessiva de manera innecessària i arbitrària, deixant centenars de manifestants ferits: bales de goma, esprais abrasius a la cara, gasos lacrimògens, encapsulament de manifestants durant hores i tot un seguit de pràctiques dubtoses. Aquests abusos trenquen la presumpció del dret internacional que una manifestació és pacífica tret que les autoritats puguin demostrar el contrari: les manifestacions es perceben d'entrada com una amenaça en lloc de com un dret fonamental (el que són).

La qüestió central és que el govern francès, i qualsevol govern, haurien de garantir que les mesures d'excepció s'utilitzen únicament per assolir l'objectiu pel qual es van declarar: prevenir nous atacs contra la població. França hauria d'abandonar aquestes mesures si no pot demostrar que s'enfronta a una situació d'emergència pública real i massiva. Si no ho fa, corre el perill de caure en una perillosa i vertiginosa espiral (l'actual) que condueix el país cap a un estat d'excepció permanent.

Hi ha qui defensarà que l'amenaça que representa el terrorisme és de tanta gravetat que cal prescindir de normes existents del dret internacional perquè els governs puguin protegir la població dels atacs. Que els drets humans, com va dir May, són un obstacle per combatre de manera eficaç el terrorisme. La cançoneta és vella: la sentim des del 2001, des dels atacs de l'11S als EUA. L'Administració Bush ja va esgrimir aquests arguments i en coneixem perfectament els resultats: el programa de detencions secretes de la CIA, l'extensió massiva de la tortura, les intervencions militars unilaterals, etcètera. El catàleg d'abusos contra els drets humans en nom de la seguretat va arribar a nivells inimaginables en el que considerem estats de dret o democràcies. I de què va servir? Algú, amb dos dits de front, pot afirmar sense envermellir, que el món avui és més segur que al 2001? Que l'amenaça terrorista s'ha reduït? Que hi ha més seguretat? La doctrina que oposa seguretat i drets humans no ha funcionat. Gens. Posar en perill els drets humans, en definitiva vulnerar-los, no serveix a la lluita contra el terrorisme. Contràriament, facilita al terrorista la consecució del seu objectiu, en concedir-li una falsa autoritat moral i provocar tensió, por, odi i desconfiança cap als governs justament en aquells sectors de la població on tenen més possibilitats de reclutar gent. És una via sense sortida que cal abandonar abans que no sigui massa tard.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats