Veure el senyor Inda, el gigainvestigador del diari El Mundo xisclant forassenyadament “¡Cataluña pertenece a España desde los romanos!” al programa d'Ana Rosa Quintana d'aquest dia onze de setembre és encoratjador, però produeix pena, més que no pas satisfacció. Estava molt irritat i feia servir el verb “pertenecer” en comptes, per exemple, del més correcte “formaba parte”. Això sense entrar en el fet obvi que España, ai las, encara no existia en temps dels romans.
Però fins i tot admetent -que no és el cas- que quan deia España es referia a Hispania, només cal fer un cop d'ull als mapes canviants de la Península Ibèrica. La història, en aquest territori, ha fet de més i de menys. L'any 2013, però, hi ha un parell d'estats independents, a part d'Espanya, que també formaban part d'Hispania: Portugal i Andorra. O és que per al senyor Inda, aquests dos països també “pertenecían” a Espanya? Per això és tan difícil el diàleg, perquè davant et trobes sistemàticament tot de gent amb projecció pública important que es creu en possessió de la veritat i els altres, nosaltres, no, mai. A més, insulten per sistema milers de ciutadans, centenars de milers, titllant-los gairebé d'idiotes i imbècils sense personalitat, per haver-se deixat manipular pels dimonis nacionalistes. O lobotomitzats per l'acció perversa de l'escola catalana. Com si tot comencés ara mateix. Fa pena.
Un dels que opina així és el fatxenda i provocador vicerector de la Universitat Abat Oliba Javier Barraycoa, que va pronunciar abans d'ahir la conferència “La veritat del 1714” organitzada pel PP. Ens volia explicar la veritat i desmentir mitologies del nacionalisme català. Així ens va voler obrir els ulls sobre qüestions suposadament amagades pels dimonis independentistes, però que fa anys i panys que tots sabem. Per exemple, ens “va descobrir” la veritat sobre l'origen gens “catalanista” dels Mossos d'Esquadra. És gairebé còmic. Perquè aquesta “veritat” no solament no estava oculta sinó a la vista de tothom, des de sempre.
No cal anar a la fundació dels Mossos, al segle XVIII, els que tenim uns quants anys encara ens en recordem, d'ells, com a cos uniformat de la Diputació franquista de Barcelona. Igual que també sabem el seu comportament heroic el dia 17 de juliol de 1936 a favor de la República i de la Generalitat. Ho sabem tot. Però i què? Amb ells, quan va tornar l'autonomia, es va arribar a un consens: mantindrem els Mossos d'Esquadra. Igual que la constitució espanyola va ser fruit d'un consens. I un dels consensos va ser mantenir la guàrdia civil.
El senyor Barraycoa, barceloní de 1963, també ens descobreix una altra terrible realitat: “El catalanisme va ser racista” i esmenta el doctor Robert i l'estàtua que el recorda, ubicada primer a la plaça Universitat de Barcelona i ara a la plaça Tetuán. En primer lloc, no se li fa homenatge com a “racista” que és la insinuació interessada d'en Barraycoa, sinó com a exalcalde de Barcelona, importantíssim entre d'altres raons perquè va impulsar la renovació del cens d'habitants per tal d'erradicar el caciquisme. En segon lloc, el senyor Barraycoa, com tants d'altres -també hi incloc catalanistes- fa trampes amb la història. Així, presenta les teories racistes del doctor Robert com si fossin pròpies i catalanes quan, en realitat, a finals del segle XIX i principis del XX les podem trobar pertot arreu.
Joan-Lluís Marfany, un gran coneixedor de l'època afirma amb rotunditat que el catalanisme no és diferent de la resta de nacionalismes de l'època: “el racisme els impregna a tots, com impregna tota la cultura de l'època” (“La cultura del catalanisme. El nacionalisme catalá en els seus inicis”, Ed. Empúries, Barcelona, 1995). Seria facilíssim parlar de racisme castellà contra els catalans retraient els versos insultants de Quevedo, i encara seria més fàcil trobar documents sobre el racisme espanyol amb les colònies.
I no pas de l'època de la conquesta sinó ben tardans, del final, de l'època esclavista i la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines. I lligar-ho amb les actituds racistes espanyoles actuals, del segle XXI, respecte als immigrants magribins o subsaharians (Recorden El Ejido, fa no res?) Però no ho farem perquè és històricament incomparable. Una cosa no té res a veure amb l'altra. I si ho compares, estàs fent trampes. Molt més quan, en una mostra d'ignorància i d'incompetència increïbles en un vicerector d'una universitat, es fa servir per afirmar que aquest suposat“racisme” és l'origen de “les polítiques lingüístiques que es van crear per transformar l'ànima de cadascú”. Recordem un cop més que l'origen de la política lingüística de Catalunya prové d'un dels consensos més amplis i més lloats aconseguits mai al Parlament, a principis dels vuitanta. Partits, sindicats (amb tota la població castellanoparlant darrere), associacions, societat civil, etc. van recolzar la proposta: Primer, no dividir els nens lingüísticament. I segon, a part d'ajudar a la normalitzacó del català fent una discriminació positiva allà on les autoritats la podien fer, es va decidir muntar una escola basada en el català per tal d'oferir a tots els infants catalans (fos quin fos el seu origen) la possibilitat de conèixer les dues llengües de casa seva.
L'èxit ha estat rotund. Aquesta decisió del Parlament de Catalunya, en el fons, va ser una decisió de poble lliure. I això és el que molesta de fons. Les reaccions d'aquest onze de setembre de 2013, malgrat tot el que està passant, malgrat l'èxit d'aquesta diada, dissortadament demostren que pràcticament res no farà canviar l'actitud dels polítics espanyols. Hem sentit la vicepresidenta espanyola afirmant com Ferran VII allò de “todos juntos y yo el primero por la senda de la constitución”I que estaven tant i tant oberts al diàleg, sempre que fos dins de la constitució.
Per una altra banda, tots sabem que és materialment impossible que acceptin ni tan sol plantejar-se modificar ni un pèl la seva posició. No crec que prenguin els catalans per idiotes. Però s'hi assembla molt. Ens recorda l'acudit de l'Eugenio que explica l'actitud d'un conductor que baixa contradirecció pel carrer Balmes de Barcelona. Engega la ràdio i sent “un boig està baixant contradirecció…”Ell mira al voltant, amb tots els cotxes avisant-lo, esquivant-lo, fent-li tocs de botzina, etc. i pensa, “un boig? Quatre, cinc, sis, set…!”Tot plegat és apassionant.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
