Alícia Sánchez-Camacho, la Thatcher catalana

Mariano Rajoy la va retornar a Catalunya l’any 2008 per posar odre al desgavell post piquerisme. No sense dificultats, però amb mà de ferro, la Thatcher catalana no només va arrenglerar els populars catalans més díscols, sinó que, de propina, va aconseguir superar el llistó electoral del totpoderós Aleix Vidal-Quadres. Uns èxits assolits a cop de caràcter i defugint les dissimulacions catalanistes dels seus predecessor més immediats. Sánchez-Camacho va venir amb l’encàrrec de fustigar l’independentisme, i a fe de Déu que ho ha fet i ho continua fent.

Filla del comandant de la Guàrdia Civil Francisco Sánchez-Camacho –de tal pare, tal filla–, la petita de la família Camacho Pérez va forjar el seu caràcter nadant a contra corrent en les catalanistes terres gironines. Es va llicenciar en dret i va estudiar un màster en Administració Pública. A partir d’aquí, va ser jutgessa substituta, directora provincial de Treball a Girona, sotsdirectora general de Formació Professional, directora de l'Institut de Seguretat i Higiene en el Treball i consellera laboral de l'Ambaixada Espanyola a Washington DC. Des del 5 de juliol del 2008 i fins a la data és presidenta del Partit Popular de Catalunya, també és diputada i ha estat senadora.

L’Alicia de petita volia ser ballarina, però el seu destí l’ha portat per viaranys allunyats de la plàstica i l’harmonia de la dansa. Política de confiança del president Rajoy, ara afronta el repte d’aturar un independentisme en hores altes. Però en la política catalana li ha sortit un fort competidor en la creuada contra l’independentisme: l’Albert Rivera. Així, Sánchez-Camacho malda sense èxit per recuperar l’exclusivitat de l’espai robat. Les enquestes l’allunyen irremeiablement dels dinou diputats, alhora que veu com el seu nou rival l’avança per la dreta. A cops de colze mira de fer-se un lloc en un espai polític que busca nous actors. Amb el seu verb apassionat, alça la veu creient que així imposarà la seva raó.

I per si els vents no bufessin prou fort i a la contra, un indiscret dinar entre Sánchez-Camacho i l’examant del primogènit de la família Pujol Ferrusola, Victoria Álvarez, va situar la líder conservadora en l’ull de l’huracà de la polèmica. L’espiat i mig difós dinar de La Camarga, acompanyat per la negativa inicial de Sánchez-Camacho a donar la cara, hipoteca la credibilitat de la política. A empentes i rodolons, ara es veu obligada a comparèixer en la comissió d’investigació oberta al Parlament de Catalunya pel cas de corrupció de la família Pujol.

Però la frustrada ballarina, que fa cara de caure dempeus com els gats, es mostra disposada a vèncer el seu destí i plantar cara a qui se li posi pel davant. Com deia Margaret Thatcher, “la missió dels polítics no és la d’agradar a tot el món”, i Sánchez-Camacho compleix la màxima thatcheriana fil per randa.