Al costat de l'emergència de prometedors projectes polítics de l'esquerra alternativa, amb intencions explícites d'“ocupar” el 2015 els ajuntaments per la via de les urnes, en aquests últims mesos ha estat notori el debat entorn al que es podria considerar una retribució justa de l'exercici de responsabilitats polítiques a escala municipal. A Catalunya, en el marc dels seus respectius codis ètics, les Candidatures d'Unitat Popular han fixat un límit salarial de 1.800 € bruts al mes per a qualsevol tipus de càrrec, mentre que guanyem Barcelona l'ha situat una mica més amunt, fins als 2.200 € nets al mes.
En un context de mileurisme generalitzat i a la baixa, d'atur i precarietat, aquestes xifres poden semblar suficients, sobretot si s'entén que els càrrecs polítics han d'actuar de forma exemplar per a la ciutadania. No obstant això, si es comparen amb les retribucions de llocs de treball de similar nivell de qualificació, exigència, exposició i responsabilitat, el resultat pot ser devastador.
És cert que convé marcar diferències respecte a les elits municipals que en massa ocasions s'han servit de la institució. També ho és que la retribució no ha de mesurar-se únicament en unitats monetàries. En aquest sentit pot al·legar-se que, a canvi de renunciar a una retribució justa, el nou càrrec electe obté reconeixement i poder per actuar i canviar les coses. Però no crec que en les organitzacions, siguin aquestes privades o públiques, l'autoimposició d'un exagerat sacrifici salarial confereixi autoritat o prestigi; més aviat pot passar el contrari.
Més enllà del suport de la ciutadania, qualsevol projecte polític transformador necessita el suport de l'aparell tècnic-administratiu. I el que dóna autoritat interna a un nou lideratge polític són coses com disposar d'un discurs ben articulat sobre el que es vol fer i per què es vol fer, conèixer bé els temes clau del món municipal i ser capaç de relacionar-se, ferma i constructivament, amb tots els actors, fora i dins de l'ajuntament. Tot això reclama presència, esforç, rigor, perseverança; és a dir, horaris llargs i intempestius; i molta energia.
Per a un càrrec recentment electe, per molt carregat d'idees i raons que sigui, pot resultar frustrant constatar que desenes o centenars de funcionaris municipals reben retribucions bastant o molt superiors per treballs que sovint comporten nivells de compromís i responsabilitat perfectament descriptibles. Encara es sentiran pitjor quan descobreixin que entre aquests hi ha un nombre significatiu que té assignades tasques sense sentit, o fins i tot cap tasca concreta. Són aquells casos en què, per raons que poden anar del compromís ideològic “equivocat” a la negligència reiterada, tècnics o directius d'alt nivell han estat condemnats a l'ostracisme, però mantenint la seva retribució de forma íntegra; o gairebé.
Llavors veuran que els costos del personal polític poden representar una fracció petita dels costos del personal tècnic i administratiu escassament productiu. Veuran que en aquesta partida hi ha, teòricament, un gran marge per guanyar en eficiència i reassignar recursos per, per exemple, millorar els serveis o la infraestructura urbana. Veuran, finalment, que la protecció legal del personal funcionari és extrema i que el marge de maniobra real per canviar les coses queda molt per sota de les seves expectatives.
Amb tot, sí que es poden fer coses. I en la política de personal algunes convé fer-les en les primeres setmanes. Parlar molt i amb molta gent dins de l'organització; per conèixer i conèixer-se, per fer aflorar oportunitats, per poder resituar i recuperar persones altament qualificades i escassament motivades. Fins i tot per, en determinats casos, intentar pactar una sortida.
Si hi ha un tomb electoral, l'estiu de 2015 serà un moment clau per aprofitar l'impuls que atorga la legitimitat democràtica. Però caldrà ser-hi, en molts fronts alhora, assimilant nous coneixements cada dia. Sense messianismes però sense timidesa. I tenint molt clara la pròpia dignitat. Que no comença ni acaba en un sou. Però també té alguna cosa a veure amb un sou digne.
Per totes aquestes raons considero que la retribució del treball polític -ja sigui aquest electe o designat- no hauria de comportar privilegis injustificats, però tampoc comportar estretors que facin incompatible la conciliació amb la vida familiar, o que deixin al personal polític, un cop finalitzada la seva trajectòria institucional, en una situació de gran precarietat. En aquest sentit, a més de tenir en compte el factor dedicació, potser convindria flexibilitzar i modular els límits salarials en funció de les trajectòries professionals (possibilitat de retorn a l'antiga professió?) I de les situacions familiars (fills i / o majors dependents a càrrec?) de cada persona.
