Els que encara consideren les revistes científiques com serioses, poden encara sorprendre’s en llegir un títol com aquest. Potser, si s'hagués deixat el seu títol original de “videojocs com un mitjà per entrenar les destreses visuals”, l'article d’Acthman, Green i Bavelier (2008) tindria menys èxit. Malgrat això, a les facultats de psicologia ja no sorprèn trobar experiments amb mètodes que sota la paraula teràpia o formació utilitzin finalitats que justifiquin qualsevol mitjà o amaguin interessos no sempre visibles.
Potser cal recordar que la psicologia, per aconseguir la seva independència de la filosofia i el reconeixement de les ciències naturals es va casar amb el positivisme i va buscar els seus mètodes propis. Amb això, molts diuen que aquesta disciplina cau en risc del corporativisme, la pèrdua de rumb, la falta d'autocrítica o d'ètica.
En aquest experiment es compara les capacitats d'un grup de joves usuaris habituals de videojocs de guerra i un altre grup igual de no usuaris d'aquests videojocs. El resultat conclou que els usuaris habituals de videojocs de guerra tenen millors capacitats de rapidesa de resposta davant estímuls anomenats distractors així com millor focalització d'atenció davant una pantalla. Aquesta capacitat, segons l'estudi, atorga un lloc privilegiat als jugadors, al temps, que sembla que legitima l'ús de videojocs de guerra com a mitjà terapèutic eficaç i eficient per adquirir habilitats de centrar l’atenció, especialment per a la creixent problemàtica del dèficit d'atenció.
Sense entrar en la polèmica de si el trastorn de dèficit d'atenció o TDA és o no una malaltia (veure Szasz), recordem que les empreses farmacèutiques estan sospitosament representades en el comitè nord-americà de l'Associació Psiquiàtrica Americana (APA) per decidir què és una malaltia mental (DSM-IV) i què no. El negoci de la salut mental està servit. Tal vegada, la indústria militar o la informàtica no volen ser menys, vistos els resultats.
Per fer callar els dubtes, aquest estudi també analitza la utilitat d'altres tipus de videojocs: des del Tetris, a jocs d'esports, i altres modalitats. Casualment, el campió terapèutic s'atorga als jocs de guerra, on el participant es troba sota la pressió de la por de perseguir a l'enemic. Aquest mètode pretén basar-se en les emocions extremes de ràbia, destrucció i por com a motor de desenvolupament. Queda clar que amb aquestes estratègies terapèutiques no s'afavoreix la inducció de la cultura de pau, i encara menys la gestió ecològica dels conflictes. Més aviat al contrari, amb una fi aparentment plausible de millorar les capacitats d'atenció, d'altra banda es cau en inculcar pensaments de tall agressiu i facilitar comportaments de tal tipus, tal com ha verificat en el recent estudi de Gentile et alt. (2014).
Aquests mètodes apel·len a la zona del cervell menys evolucionada que s'acciona en moments crítics d'atac o fugida. Amb això, no pretén desenvolupar la reflexió ni processos que passin pel còrtex; no estarem desenvolupant intel·ligència atencional a costa de perdre intel·ligència emocional? Quin lloc li queda a l'ètica, o a la cultura de pau i la no violència?
Finalment, tampoc podem negar que els nens i joves estan sotmesos diàriament a un sens fi d'estímuls i es dóna dificultat major a centrar l'atenció. D'altra banda, les accions de guerra estan no només en els videojocs si no també en les pel·lícules, les notícies dels periòdics o en el mateix estudi de la Història. Paral·lelament, el creixent ús de mòbils i el “What's up”, tampoc desfavoreix la dispersió atencional.
Ara bé, una pregunta que podria ser rellevant seria el preguntar-se qui surt més beneficiat amb els resultats del present article.
La resposta pot anar en diverses direccions. D'una banda, es pot dir que els nens ara tenen un mètode més divertit d'aprendre a tenir més atenció. No sembla necessari que hi hagi estudis per confirmar-ho. Hi haurà també aquells que ho defensin. D'altra banda, no creuen vostès que aquest article legitima la cultura de la guerra i li dóna un sentit positiu? No els sembla possible que les empreses productores de videojocs o empreses militars estiguessin interessades que es publiqui un estudi d'aquesta naturalesa? O creuen vostès encara en les casualitats per ser provinents de revistes científiques, suposadament exemptes d'interessos i de finançadors als quals no importen les indústries que surten beneficiades?
Tal vegada, treure'ls a la llum i qüestionar-los no sigui tant una tasca de la ciència, encara que sí de l'consciència.
I fins que no prenguem consciència que els sabers que fan opaca la crítica, per molt elaborats que siguin, o tal vegada per això, han de ser sospitosos d'amagar algun interès, sigui científic o sigui amb un rerefons econòmic aparentment apartat.
