Comunidad Valenciana Blogs y opinión

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

Joan Deusa: “El foc és la passió; dominar el foc en la paella és important, i també en la poesia"

Joan Deusa (Gandia, 1993) va guanyar el Premi Ibn Hafaja Ciutat d’Alzira el 2019 amb el poemari Camelot o la poesia social. / Jesús Císcar

0

Joan Deusa Dalmau (Gandia, 1993) és un poeta discret, ell diu que és un poeta menor. En tot cas, és jove i enèrgic (no sempre sinònims), ha guanyat alguns premis, entre ells el Premi Ibn Hafaja Ciutat d’Alzira el 2019 amb el poemari Camelot o la poesia social (Bromera, 2020), un llibre molt particular on a voltes reflexiona sobre la poesia i el poeta, i que ha marcat un abans i un després perquè és el seu primer llibre, i amb ell ha omplert el seu desig de ser publicat i llegit.

A Joan Deusa no li’n falten, d’idees ni poemes al cap. Escriu a tothora, sobre l’ordinador, el paper, i molt sovint, amb el telèfon mòbil en Telegram. M’ho explica amb total naturalitat. Diu que ho fan molts autors joves, molts dels seus amics: “Fa una estona, mentre venia en tren de Gandia a València, he escrit alguns versos amb el telèfon”. Segur que faig cara d’incrèdula, em costa amagar la sorpresa i mire de dissimular. A allò més arriscat que he arribat jo és a escriure uns relats en una tablet (i perquè havia oblidat el carregador de l’ordinador). Li ho comente i riem. Són maneres noves d’escriure, i en matèria de versos res (o tot) està escrit.

Conversem a l’ombra d’uns pins en un parc de barriada de València. En acabant, ell ha quedat a dinar amb els amics. “Des d’octubre que no venia a València!”, em comenta. A mi em sorprèn de nou, però aviat ho entenc perquè diu: “Vivint a Gandia tinc al meu abast tot el que necessite”.

Deusa està implicat en nombrosos projectes literaris. Des del 2019 forma part de l’associació d’escriptors Saforíssims i de l’AELC. És director i cofundador, junt amb Juma Barratxina, de Poetry Spam, la revista antipoètica de treballadrXs precariXs i desocupadXs, una aposta digital amb diferents formats i veus poètiques, i creador de La tempesta. Pamflet de poètiques viscerals, La Calúmnia, 2020. Ha publicat textos diversos en les revistes Gargots, Caràcters i Reduccions i ha coordinat esdeveniments poètics diversos a Gandia, on cada dia diu que el reclamen més per a organitzar actes literaris. Ara du entre mans un nou llibre de poesia, o uns quants (durant una temporada n’escrigué un cada tres mesos). I alhora confessa que està jugant-se-la amb una novel·la des de fa uns anys.

Joan –que es va graduar en Filosofia i Filologia Hispànica per la Universitat de València– ha treballat com a professor de manera intermitent a Sabadell i ha viscut a Barcelona, ciutat de la qual guarda molts bons records. Però tampoc canviaria Barcelona per Gandia. Hi va viure molt a gust i va fer bons amics, que visita quan pot, però vivint a Gandia no troba res a faltar de la ciutat comtal. El secret és que la Safor és la comarca valenciana, i potser de tot l’àmbit de parla catalana, amb més poetes per metre quadrat. De fet, alguns dels seus poetes contemporanis favorits i que han exercit mestratge en ell són saforencs: Josep Piera, Àngels Gregori, Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà. Diu Deusa –a qui no li falta ironia– que aquesta profusió podria tenir a veure amb el fet que el poeta Ausiàs March tingué molts fills bastards, perquè “per la preocupació autòctona de la societat i els polítics per la cultura, no serà. Jo ho veig així”. Fa un breu silenci i somriu.

Abans de guanyar el Premi d’Alzira, alguns poemes seus havien estat guardonats en alguns certàmens, entre ells, un de molt especial per a Joan, el Premi Pare Miret de Beniopa, perquè era el segon any que es convocava i perquè va significar “una gran empenta” per a ell. En guarda un record especial perquè era un premi pròxim a casa i emotiu.

Amable, divertit, sincer i intel·ligent, Joan és un escriptor emprenedor i amb potencial per davant, que no amaga cert punt de patiment: “Per als poetes que comencem és molt difícil, quasi impossible, publicar i que et llegeixen, si no guanyes un premi”. I els premis, ja se sap, són un factor ben atzarós. “Per sort –ironitza una mica– se’n convoquen molts. La qual cosa és bona per una banda, i no tant per una altra, perquè genera dependència dels premis per als autors i per a les editorials, que no trobem una altra manera de publicar poesia”.

Tot i que viu immers en la poesia, a Deusa no li agrada molt participar en els recitals poètics com a rapsoda, però es troba bé organitzant-los, o simplement, darrere de les xarxes. Viu la poesia des de la seua intimitat, però també en bona companyia quan s’ajunta amb els amics, o com a cibernauta que es perd per la xarxa. Assegura que ni el confinament ni la pandèmia li han afectat gran cosa a l’hora de difondre el seu llibre. Sembla satisfet amb la rebuda que ha tingut el poemari. En la intimitat esbossa un crit de denúncia i descontent amb certs aspectes de la societat actual, el mateix crit que el va dur, en part, a escriure Camelot o la poesia social, tot i que, com escriu al poema “Paradís”: Si tenim una altra vida / de cap manera escriurem poesia, viatjarem entre la pols / i saludarem cordialment la resta d’elements sense vida / que travessaran l’univers. Ja hem mort.

Hem estat vora dues hores parlant sota els pins. En eixir del parc, Joan em comenta que no hem parlat d’un tema molt important: l’amor. “Cert”, li dic. “En canvi, hem parlat de l’amistat” i en això reflexionem sobre el valor de l’amistat en aquests temps de crisi de la parella, i ens engresquem en una conversa apassionant sobre la força de l’amistat i de l’amor. I com no podia ser altrament, Joan cita un poema “Amor constante, más allà de la muerte” de Francisco de Quevedo.

Continuem passejant i reconeixent que l’amor no mor ni en morir la persona amada, i que perdura en el record de qui ha estimat i en aquells que en van ser testimoni: “Su cuerpo dejará, no su cuidado/ serán ceniza, más tendrá sentido; polvo serán, más polvo enamorado”.

Vosté és de la Safor, una comarca molt literària, amb molts escriptors arrelats a ella i una gran tradició de poetes, rapsodes i de recitals poètics. ¿S’hi reconeix, en aquest ambient?

Jo soc dels que s’ho mira des del pati de butaques, estic molt implicat en la gestió i l’organització d’actes i esdeveniments perquè l’activitat literària a Gandia és intensa i sovint em demanen coordinar trobades, recitals, i és una feina que m’agrada molt fer, tot i que tractar amb els polítics és terrible, parlem llenguatges diferents. Resulta un entrenament constant. I ja veus que la Safor és un cas únic: com és possible que hi haja tants escriptors! És un microcosmos. Jo ara visc a Gandia, però he passat un temps a Barcelona perquè treballava a Sabadell, i t’haig de dir que no necessite viure a Barcelona per tindre activitat literària perquè a Gandia no parem. Ara pense en Àngels Gregori, que és una de les meues poetes favorites, i el seu cas és diferent. Ella viu entre Oliva i Barcelona, però és més de gran ciutat que jo, més cosmopolita.

Però Barcelona...

A veure, el temps que hi he viscut he experimentat una realitat literària efervescent, i això que estàvem sense bars, imagina’t amb bars oberts! Jo no parava, dissabtes de paella i arròs al forn amb els amics poetes. Va ser una experiència intensa i bonica i hi mantinc molts vincles.

¿Cuinava vosté, vol dir?

Sí, cuinava jo. M’agrada molt, per a mi és quasi com escriure un poema.

¿Ah sí?

Sí. Hi ha un punt en comú. Els ingredients són bàsics i pocs, però cal saber com barrejar-los, en quin moment i de quina manera, per a obtenir un resultat convincent.

¿Aleshores, casa seua era l’epicentre?

En part sí. Certes relacions amb altres poetes han estat a través d’aquests dinars al meu apartament, que jo compartia amb un poeta de Matadepera, Juma Barratxina. No ens coneixíem de res entre nosaltres, i vam acabar consolidant una colla d’amics.

¿I ara fa poc que ha tornat a Gandia?

Sí, recentment. De fet he estat uns tres anys anant i venint entre Barcelona i Gandia. La meua intenció és quedar-me a treballar ací, no entra en els meus plans mudar-me a Barcelona. És un decisió tan vital com literària. Fins ara he ensenyat literatura castellana i llengua espanyola a través de la borsa de treball. Ara estic preparant les oposicions per a secundària, també de castellà, però la idea si aconseguisc entrar és, una vegada dins, poder canviar-me d’especialitat a Filosofia.

No li falten taules a vosté.

A veure, no em voldria dedicar de per vida a l’ensenyament, però tampoc no em desagrada. Gaudisc molt de certs clàssics castellans i en sé, en sé molt. [Riu]. Està mal que ho diga, però és cert. Per compromís històric estaria millor que ensenyara català, però és que quan comence a ensenyar, em done compte que faig molta pedagogia, una mena d’humanisme on ho barrege tot, i que igual té que ensenye literatura que filosofia, donaria el mateix. Posa’m l’assignatura que vulgues, que diré el mateix i seré el mateix.

Caram!

De fet els meus alumnes de Barcelona no deien: “avui toca castellà o llengua”, deien: “avui toca Deusa”, i venien a classe com si vingueren a veure una pel·lícula, o un show, perquè no toca cap assignatura, toca Deusa.

Doncs no sona mal. Sembla que els hi deixa petjada, i això és important.

Jo de vegades dic, mig en broma, que els adoctrine molt, que faig una fàbrica d’adolescents romàntics i salvatges.

Parlem ara del seu llibre. Camelot o la poesia social és el seu primer llibre de poesia publicat ¿En té altres, d’escrits?

Sí, d’escrits, en tinc molts. Fins fa poc la meua relació amb la literatura era “No aconseguir-ho”. No aconseguir publicar, ni ser llegit ni conegut. Sé que molts poetes diuen “jo escric per a mi”.

Discrepe. Crec que tot escriptor escriu per a ser llegit.

En el meu cas jo et puc dir que desitjava ser llegit. No obstant veia, i m’ho deien altres poetes, que era difícil guanyar un premi amb Camelot perquè jo arrisque molt a l’hora d’escriure. I va ser, crec, excepcional que premiaren el meu llibre.

Però guanyà. I el llibre haurà rodat, ¿no?

Sí, he tingut sort i, tot i que vingué la Covid, el llibre isqué en juny del 2020 i va anar molt bé! Amb pandèmia i tot de per mig, el llibre ha fet el seu camí! Em diuen que l’han vist a biblioteques i llibreries i això m’alegra perquè jo no he fet res perquè hi arribe. De fet, només he fet tres presentacions, una a Gandia, una altra a Barcelona, i encara una tercera online. I la de València, que era conjunta amb Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig la vam haver de cancel·lar per una pluja molt forta que hi va caure just el dia de la presentació...

¿Costa molt publicar els primers llibres de poesia?

Moltíssim. Pense en poetes valencians, com ara Joaquim Cano, jo li dic Ximo, o en Pol Guasch, de Barcelona. Tots dos van guanyar el premi Francesc Garriga que publica LaBreu. Guasch el va guanyar amb el poemari Tanta gana, el 2018, i Ximo l’any passat amb el seu llibre Tota flor sense cossiol. Per a mi va ser una alegria tremenda que un jove poeta valencià de La Nucia guanyara aquest premi tan important i que et col·loca en el panorama literari. Guasch, per la seua part, ha consolidat la seua trajectòria, també jove, amb La part del foc, guardonat amb el Premi López-Picó 2020, i amb la seua novel·la premi Anagrama, Napalm al cor. Amb tot, els premis són una conjunció de factors vinculats no només al jurat, sinó als altres llibres que s’hi presenten. Això que en deia Borges de “la lectura modifica el text”, fa que el mateix llibre en diferents premis canvie, segons quins altres llibres l’acompanyen i qui el llegeix.

Vosté parlava abans del “no aconseguir-ho”, però per sort hi ha molts premis de poesia en l’àmbit de la cultura catalana.

Moltíssims, i això té una part bona i una altra de dolenta. Hi ha molts premis i moltes possibilitats de publicar, però no hi ha una altra alternativa, un altre camí per a publicar. I el que ocorre amb aquesta estructura dels premis és que els jurats acaben fent de consell editorial i les editorials s’estalvien aquest treball. I aleshores són els poetes i els premis els que marquen el cànon i no les editorials que publiquen poesia. I moltes d’elles bàsicament només publiquen llibres premiats. No és el cent per cent dels casos, però...

Vosté ha publicat a Bromera, que és una editorial que publica llibres premiats.

Sí, cert, però estic feliç perquè en la col·lecció de Bromera em trobe ben acompanyat en compartir catàleg amb poetes que jo admire molt, com ara Àngels Gregori i Josep Lluís Roig, i altres. Per a mi Gregori és un referent important, i també Maria Josep Escrivà, tot i que personalment jo em veig més en la manera de fer de Josep Lluís Roig. Des d’Ausiàs March fins a Josep Lluís Roig, estic còmode a la Safor per la companyia i la presència d’altres poetes. Josep Piera també és un autor que m’ha marcat i m’ha ajudat molt. Per a mi llegir el seu llibre de memòries Els fantàstics setanta era com endinsar-me en un manual d’iniciació, com si llegira una novel·la de Bolaño. Et diré que ara per ara, no hi ha perill de ser un gran poeta al País Valencià, perquè ja en tenim uns quants.

No li falta autocrítica ni humor a vosté.

Afortunadament... [Riu]

I tornant als setanta...

Et diré que jo tinc molta simpatia pels escriptors dels setanta. A mi m’interessen molt aquells autors que en deien “los novísimos”, que apareixien a l’antologia Nueve novísimos poetas españoles del crític Josep Maria Castellet. Pense en poetes com ara Leopoldo Panero, Manuel Vázquez Montalban, Anna Maria Moix, Antonio Colinas, i altres. Tots ells donaven una perspectiva de la poesia en la qual jo, cinquanta anys després, m’hi reconec. A més, curiosament, l’estètica dels anys 70 torna ara a estar de moda.

Li pregunte de nou pel seu poemari, però en una d’aquelles m’equivoque i en dic Camelot o la policia social (en lloc de poesia social). Riem tots dos i em diu amb humor i naturalitat.

No t’apures, no passa res! Pots dir-li així, és més, resulta quasi un honor. Nicanor Parra, un gran poeta, va escriure un llibre que es deia Chistes para desorientar a la policía poesía.

Per alguna cosa m’hauré equivocat jo, i si resulta que vosté va també en camí de ser un gran poeta...

[Riu de nou]

En tot cas, volia que parlàrem de com va nàixer Camelot o la poesia social.

Va ser una època en què jo escrivia com un boig. Camelot el vaig completar en tres o quatre mesos, entre l’hivern i la primavera de 2019. El vaig escriure des de l’apartament de Gandia on visc. I després vaig escriure un altre llibre, entre la primavera i l’estiu. Un llibre que he anat revisant i ara l’he presentat a algun premi. Però no va ser l’últim perquè de fet, encara vaig escriure un poemari entre l’estiu i la tardor de 2019, abans de saber que Camelot havia guanyat a Alzira!

Quina intensitat! I al mig de tot això, vosté com es reconeix ¿com un poeta social, sociable o solitari?

Una pregunta curiosa! Jo crec que podria ser una gradació de les tres coses. Poeta social, no m’atrevisc a dir-ho, tot i que m’interessa molt escriure en eixe codi social, encara que no sé quin sentit té ara com ara la poesia social. Solitari, a estones. Gran part del llibre el vaig escriure des de la soledat d’ací de la platja en hivern. Sociable, sí, clar. M’estime cuinar i ajuntar-me amb els amics, com feia a Barcelona i anar als recitals de poesia, però no participar-hi. I m’agrada viure la nit, relacionada amb els amics i amb la poesia. A la Safor no faig molta vida nocturna perquè els poetes que més m’agraden són ja majors de vint-i-cinc anys.

Caram! Que prompte que ens tanca vosté a casa!

No, no és això, tu ja m’entens... [Riu]

Sí, l’entenc. Potser és més rutina de dinars o vesprades.

Sí, per a mi anar de dinar amb altres poetes és fer país. Aquesta posada en comú, un diàleg obert. Un dinar a la Safor o a Barcelona. Crear un espai propi de trobada és important. Jo veig una relació molt propera entre la cuina i la poesia. La ment del cuiner funciona com la ment del poeta, i el mètode d’elaboració i de composició d’una paella s’assembla molt al d’un poema. Aquest és un tema que he parlat amb Josep Piera moltes vegades. Piera i jo som uns enamorats de la paella, i la fem igual perquè hem begut de la mateixa tradició, de la Marjal i de Gandia, ell per Beniopa, i jo per mon pare. I quan ens expliquem com fem la paella coincidim molt i ens enviem fotos de les paelles que fem.

No m’estranya perquè Piera és un gran cuiner i ha escrit sobre cuina. De fet, la recepta d’arròs melós que descriu en Els fantàstics setanta és embriagadora, un poema en ella mateixa.

Si et fixes en l’estructura d’un sonet, dos quartets i dos tercets, quatre peces, veuràs que s’assembla a la paella. Vull dir, en la paella tenim quatre ingredients clau: verdura, carn, aigua i arròs. Els ingredients estan clars, però una persona ha de saber com combinar-los, en quin moment just se li dóna pas a cadascú dels ingredients. I després ja ve l’oli i la sal...

Que vindrien a ser l’accent o el ritme del poema.

Sí, el temps, el ritme.

¿I el foc?

El foc és la passió. Dominar el foc en la paella és important. I també en la poesia.

En tot cas cuinar i menjar en companyia agermana.

Sí, molt. La paella feta té com a resultat la comunió amb els altres. I si cuines en connexió amb la natura, a l’aire lliure, encara més. Una paella al camp ja és el súmmum. L’hedonisme d’Epicuri. El més important en la vida és tindre amics, una oportunitat per a dinar junts i una petita connexió amb la natura.

I vosté això ho té perquè se li veu bon caràcter.

Amb mi no s’enfada ningú perquè faig paelles i els convide a dinar [riu].

Es nota que s’està fent l’hora de dinar que només parlem d’arrossos. Tornem al seu poemari, Camelot o la poesia social té com a tema, entre altres, la poesia i el poeta. Li agrada a vosté reflexionar al voltant del fet literari i creatiu?

Bec d’eixa línia. La literatura és un tema dins del que faig, almenys fins ara, l’al·legoria de la literatura i de la mateixa lluita de la literatura per fer-se. Mira, si jo et preguntés ara de quins poetes dels anys vint te’n recordes? Potser tu tindries algun nom al cap, però molta gent no sabria què dir. El mateix Francisco de Quevedo va ser oblidat durant molts anys fins que al segle passat el van tornar a reivindicar. I és així. La visibilitat de l’autor és fràgil.

La visibilitat té caducitat.

La literatura no es preocupa de nosaltres però tot el que fem nosaltres aporta a la literatura. M’interessa el concepte del mal literari. Acabar amb un mal que no se sap molt bé quin és! Els escriptors escrivim i no sabem si el llibre perdurarà o no. Si es fondrà amb la literatura o caurà, quina vigència tindrà i quin serà el seu temps de desaparició...A més, un llibre de poemes no perdura per ell, sinó en la lectura que en fan els altres poetes, i que alhora els dóna material per a continuar escrivint. Això és el cànon. Qui li anava dir a Ausiàs March que avui encara el llegiríem i l’admiraríem! Cent anys després que ell escriguera la seua obra la llengua catalana va entrar en decadència, i tres-cents anys després la vam recuperar. I Góngora, per exemple, va ser també oblidat i recuperat en el segle XX. Si tu entres a una llibreria veus que els llibres estan en combat. Hi ha els clàssics fossilitzats, Horaci, Virgili i d’altres que van fent camí, però que han de passar anys per a fossilitzar-se: Baudelaire, Borges, ¿i qui sap si Maria Josep Escrivà s’hi farà un lloc un dia? És un combat immers en el pas del temps!

Parlàvem adés de la tradició literària de La Safor on s’ha consolidat una de les associacions d’escriptors amb major activitat del país, Saforíssims. ¿Com és escriure en un ambient tan procliu a la poesia?

Saforíssims és una associació amb militància cultural i amb eines de transformació. Una associació reconeguda per les institucions i per la premsa, i amb una presència social important. El fenomen de la Safor és punt i a banda. Jo hi he passat temporades de desconnexió també, i altres que hi he estat més proper a altres autors. “Gandia és una mena de petita Florència”, en diuen Josep Piera i Ferran Garcia Oliver. A la Safor hi ha ara vuitanta poetes publicant i tres generacions diferents convivint. Per això deia adés que el que em pot donar Barcelona m’ho dona la meua comarca.

Gandia pot oferir molt, però també hi ha el cas d’Oliva, un cas a part i extraordinari, que ha donat grans poetes des dels anys cinquanta, començant per Brines, i no ha parat, Enric Sòria, Joan Navarro, Josep Lluís Roig, o autores joves com ara Esther Climent, una de les fundadores de la revista Gargots, La revista literària dels joves escriptors del País Valencià.

Dins de Saforíssims hi ha autors ben diversos: alguns consagrats, altres debutants...¿Vosté es considera part d’una darrera generació de poetes?

No m’agrada pensar que sóc part d’una nova fornada. No ho veig així. També jo bec d’una tradició. Com et deia abans, crec que hi ha unt tema marchià genètic relacionat amb l’abundància i la qualitat dels poetes de la comarca...

Bromes a banda

Bromes a banda [i riu]

Ja que insisteix tant en el tema, ¿creu vosté que Gandia manté una bona relació amb el seu gran poeta, Ausiàs March?

A veure, una cosa és la política, el cas que li han pogut fer o no i que li fan ara al poeta, i una altra com a escriptors. Per als escriptors Ausiàs March continua viu. A mi em condiciona a l’hora d’escriure. A Gandia, en general, li costa reconèixer que Ausiàs March és la identitat en la qual pot emmirallar-se i jo estic fent coses perquè això passe, com ara la incitava de 3 de March, que s’ha celebrat enguany per primera vegada. Amb el suport de Saforíssim i la implicació de l’Ajuntament hem aconseguit col·locar una placa on sabíem que estava ubicat el palau dels March, i també que grups com ara grup El Diluvi componga una cançó a partir d’un poema d’Ausiàs March, i la idea és que cada any ho faça un grup, amb un poema de March o al voltant de la seua vida. Volíem aconseguir celebrar una efemèride a Gandia relacionada amb March o Martorell, a banda de les festes d’octubre, per Sant Francesc de Borja, i finalment vam pensar en el 3 de març, dia de la mort d’Ausiàs March, perquè no sabem quan va nàixer, era una bona data. A més, vam trobar que era un joc lingüístic bonic, 3 de March i s’ha quedat així com a dia festiu institucionalitzat.

¿Gandia: capital i motor cultural de la comarca o una platja gegant per a madrilenys?

El model turístic de Madrid continuarà, però la lluita a nivell cultural és per la identitat, i ací està la gent de Saforíssims. A poc a poc Gandia s’està reconeixent com a nucli i ciutat literària. La complicitat de saber que l’inici de la literatura catalana, Ausiàs March i Joanot Martorell, van sorgir d’ací té força. Gandia és el símbol de la constitució del català com a llengua literària. I això és un fonament de base, però la societat no ho ha assumit ni ho ha sabut exportar, i els polítics menys encara. És una responsabilitat històrica, i encara hi ha faena pendent. Cal entendre el fenomen. Em consta que hi ha bones intencions, positives, però queda molt per fer. Els més majors, poetes com Teresa Pascual o Piera, ben bé que ho saben.

¿Què li demana a la poesia? “L’única cosa que li demane a un poema és que siga bo”, ha dit en alguna ocasió.

A la poesia que a mi m’interessa li demane que hi haja una part que estiga relacionada amb la veritat, això és el que vull dir quan dic que siga bo el poema. Quan un poema ens agrada i ens colpeix diem “això és de veres”. El poeta té la capacitat de cristal·litzar una realitat que no és tan fàcil de dir amb la sintaxi quotidiana.

¿Com naix la revista Poetry Span? ¿Què perseguia el projecte i quins plans teniu ara mateixa per a la publicació?

Poetry Span és un joc de paraules sobre Poetry Slam, que és una tendència actual de creació i recitació de poemes. Els rapsodes s’han posat de moda. Hi ha llocs molt coneguts com ara “Horiginal” a Barcelona, o el Kafkafe a València, o el fenomen que ha generat la Festa Estellés arreu del País Valencià. Amb la revista buscàvem un punt de trobada per als poetes d’una generació perduda i transparent. El primer volum va ser dins d’una plataforma digital, el segon en Spotify, Electrovers, versos en format de música. I ara, just el mes de juny, volem començar a rodar una pel·lícula. La idea d’electrovers neix de Laia Martínez López, del grup Jansky, que durant el confinament van gravar un disc entre djs i les veus de vint poetes i el van oferir en accés lliure.

¿Nous públics, nous espais?

Es tracta d’obrir altres portes a la poesia. El mes de juny farem un Verkami per a recaptar diners i poder autofinançar el projecte de la pel·lícula que et comentava. La idea és iniciar una ruta i anar a entrevistar set poetes joves, tres del País Valencià, tres de Catalunya i un de Mallorca. Volem fer un viatge i anar a casa de cadascú d’ells a gravar-los. Serà un híbrid entre documental i pel·lícula. Amb la pel·lícula tanquem el projecte de la Poetry Spam, La intenció és que isca al Nadal, fer-ne unes projeccions primer i després que estiga en una plataforma, en accés lliure. Esperem poder recaptar uns diners i tirar el projecte endavant. De moment comptem amb la col·laboració artística del director Manu F. Giron, ell s’hi va sumar en pla altruista. En conjunt, el projecte de la Poetry ha estat una performance editorial on juguem amb les eines d’edició que ens permet el món digital, aplicant-les a la poesia, i sobretot arriscant en el format i generar complicitats. Ja veurem el que ens duu ara la pel·lícula, si provoquem res o què.

¿La poesia pot fer-se i presentar-se avui en molts formats? ¿Algun de privilegiat?

Llegir llibres és una experiència preciosa. Jo llegisc la poesia majorment en paper, però estic obert a altres formats i suports. Llegir un llibre de poesia és una de les experiències més boniques que tinc cada dia. L’objectiu de projectes com ara Poetry Spam no és tancar la vida del paper, sinó explorar les possibilitats que té la poesia, a banda de la impressió sobre el paper. Però la lectura sobre el paper no està exhaurida, és impossible. Fa anys els apocalíptics d’abans anunciaven la seua fi, però mira, seguim obrint llibres i perduraran. Escriure, ja és diferent, poca gent escriu ja en paper, i fins i tot escrivim amb els telèfons, en el Telegram, perquè és comodíssim. Ho fan molts poetes perquè ho pots arxivar durant molt de temps i enviar-t’ho a tu mateix. A mi els poemes curts, els hendecasíl·labs i els alexandrins, m’ixen com a xurros en el mòbil. Però també escric en paper, i el primer esborrany de Camelot el vaig escriure en un quadern.

I una novel·la, ¿com l’escriuria?

Doncs estic escrivint una novel·la des de fa dos anys, i tot i que l’escric majorment en l’ordinador, t’haig de dir que de vegades n’he escrit alguns fragments en el Telegram. No tinc manies!

¿Altres noms de poetes joves?

N’hi ha molts i no els esmentaré tots, però per dir alguns noms esmentaré Joaquim Cano, Pol Guasch, Ismael Sampere, un poeta prometedor que ha publicat per ara dos llibres, Xesc Alemany, un seguidor autèntic de l’escola beat americana, ha publicat Pòtol, Carla Fajardo, Maria Sevilla, Àngels Moreno o Adrián Salcedo.

Quins són els poetes que vosté ha llegit i llegeix i que el commouen? Dels vius, m’emocione amb Silvie Rothkovic, Àngels Gregori i Josep Lluís Roig. I dels morts, amb Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés.

¿La literatura lluita contra alguna cosa?

Contra el temps, fonamentalment.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

    Autores

Etiquetas
Publicado el
22 de mayo de 2021 - 09:23 h

Descubre nuestras apps

stats