Una imatge sinistra aguaita per l'horitzó. La d'una majoria d'individus que es desplacen encorbats sobre caminadors o que cal portar en carrets a la cerca d'una mica de sol, un exèrcit d’éssers alentits que porten un voltor famolenc agarrat al muscle esperant que cessen els xiulits que emeten els bronquis del seu portador. En aquest escenari, els que encara són a la flor de l’edat estan condemnats a viure rodejats per un exèrcit de zombis, asfixiats per l'olor d'ancià, i és de témer que la visió permanent de tanta mòmia errabunda acabarà per descoratjar al més temprat. La ubiqua presència dels vells escurçarà les vides dels més joves, el que aquests veuran al lluny no serà la seua gojosa plenitud encara per arribar, sinó un sinistre més enllà: la visió premonitòria de la seua pròpia extinció, una penosa perspectiva que estretirà dramàticament el seu present. Pel que puga passar, em sembla convenient, per part d'aquells als qui ens comencen a cruixir els genolls, iniciar una campanya de caràcter preventiu per a endolcir aquest tètric panorama, per a adornar-lo un poc, si més no. Una campanya semblant a aquella que tan bons rèdits va donar al Corte Inglés, la que deia: «Que gran que és ser jove!», no sé si ho recorden.
Pel que un va albirant, ser vell no és tan dolent com sembla. La vellesa és un diabòlic repertori de xacres que no et permeten conduir amb deseiximent una moto de quatre cilindres, però, llevat que algun d'aquests alifacs s’acarnisse amb el teu cap, no es tradueix necessàriament en falta de lucidesa ni d'energia interior. Més aviat al contrari. Es parla molt dels joves precoços, que si Mozart va compondre la seua primera simfonia amb vuit anys (caldria sentir-la), o que si, als quinze, Rimbaud componia poemes en llatí, mentre que altres menys interessats en l'art prefereixen ressaltar que a Napoleó el van fer subtinent d'artilleria als setze. Però no se sol mencionar que Voltaire va estar fins als vuitanta-tres escapolint-se dels reaccionaris de la seua època sense deixar de donar-los pel sac, que Picasso, que fou també un geni prematur, estigué pintant (i diuen que copulant com un ximpanzé) fins als noranta-un, o que Manoel d'Oliveira rodà la seua última pel·lícula (O Velho do Restelo, 2014) als cent-cinc anys. I, a propòsit de directors de cine, no us perdeu l'última de Paul Verhoeven, el de Robocop, que als seus vuitanta i tants ha fet Benedetta (2021). Poques pel·lícules actuals destil·len tanta mala llet i són tan procaces com aquesta. Al costat del vell Verhoeven, les noves generacions de cineastes afartats amb melindros ideològics pareixen uns iaios vacil·lants i tremolosos.
Potser ser jove siga gran, com deien aquells, però el que és realment grandiós és arribar a vell. Si et saps sobreposar a la nostàlgia, percebràs la victòria que hi ha en la teua desfeta aparent. No cal sinó veure als nouvinguts com construeixen afanyosament la seua derrota sobre les ruïnes de la teua, tan incauts com ufans. L'enorme peresa que provoca observar-los dóna un inesperat valor al teu declivi, que pren forma d'alliberament. Però, per molta pietat que sentes, has d'evitar mostrar-la, perquè sol ser molt mal rebuda. El vell que ho sap dissimula i es fa el vell, també perquè hi ha els que no acaben d'encaixar les mostres de vitalitat tardana. És comprensible que hi haja vells xarucs que s'esforcen a donar el do de pit en l'últim moment, tot tractant de morir com uns cignes. Però ací no sobra l'espai i hi ha molt d'aneguet lleig esperant el seu torn, així que s'imposa una generositat pragmàtica. Per sort, la nòmina de vells impertinents que es resisteixen a abandonar de bon grat l'escenari és escassa. La majoria es fan a un costat sàviament. No és prudent anar provocant quan, si no ara, dins d'una estona, necessitaràs que algú un poc més àgil que tu t'ajuste les sabates o alguna cosa més comprometedora. Convé adoptar un perfil baix, practicar un cinisme relaxat i suscitar la solidaritat o la commiseració, el que calga perquè et donen una mà amb no massa fàstic.
I, sobretot, cal no precipitar-se a l'hora de posar en pràctica el consell que Umberto Eco ens va regalar en un dels seus articles en l'Expresso (el del 12 de juny de 1997): «L'única manera de preparar-se per a la mort és convéncer-se que tots els altres són uns moniatos». Cal no atropellar-se i no concitar ires que no puguem esquivar. Però tampoc cal passar-se de cautelós i privar-se del plaer de fer-los saber als que indefectiblement són uns moniatos que ho són. Seria una llàstima no arribar-hi a temps. Un bon moment per a mamprendre és aquell en el que un comença a sentir-se pòstum, a utilitzar massa sovint els temps verbals en passat. Quan, més que ser, fores, i més que fer, feres; quan el desig de tindre minva i el d'obrar es va relaxant (i millor que siga així); o quan l'esperit contemplatiu va ocupant el lloc d'antics entusiasmes, i noves aficions comencen a formar part de la teua vida, la que et queda. Com la de repassar les teues malures per a veure si hi trobes alguna premonició plausible del fatal desenllaç, o la d'entregar-se al càlcul de probabilitats a partir de les necrològiques dels famosos, els antecedents familiars o les morts dels amics que t'han precedit en el tràngol. Una vegada has adquirit aquest vici, costa de deixar-lo. És com jugar a la loteria sabent que et tocarà la grossa amb tota seguretat, encara que no saps si és la de Nadal o la del Niño, ni tampoc quin número portes, quan eixirà o si t'ha tocat ja però no trobes el bitllet.
0