Al seu dietari més recent (La bèstia en què cavalquem, Aila edicions, 2020), Ferran Garcia-Oliver fa un apunt sobre el dietarisme, arran de la lectura del Dietari del 1973 de Josep Maria Castellet. I recull l’opinió de Castellet sobre els dietaris, que per a ell tenien interès si explicaven “la pura intimitat dels autors”. Perquè la resta, les “altres coses”, i Ferran Garcia-Oliver intueix que es refereix al “pensament”, ja les podem llegir “en els diaris, les revistes o els llibres”. Amb molta raó, Garcia-Oliver discrepa o, almenys diu que no és el seu cas. D’una banda, alguns dietaris íntims -incloent-hi d’autores tan cimeres com Virginia Woolf- son del tot embafosos, decebedors. S’ha de posseir un art suprem per a fer-los interessants. D’una altra, no està tan clar que aquestes “altres coses”, el “pensament”, estiga tan a l’abast. Entre nosaltres, em sembla dubtós. O si ho està, per què hauria d’excloure altres registres tan viscuts i personals com els que s’aboquen sovint als (bons) dietaris?
Ferran Garcia-Oliver intenta “literaturitzar” el que viu i aposta una mica -diu- per la reflexió que flirteja amb l’assaig, que era el que Castellet retreia, amb gran deferència cal afegir de seguida, a les proses de Joan Fuster. Crec que la qüestió té fondària i no és tan sols una derivació de l’estil d’escriptura triat. ¿Per què proliferen tant els dietaris, i n’hi ha d’excel·lents, en la nostra literatura? Dietaris com els de Ferran Garcia-Oliver, que proposen la narració de vivències personals, l’observació de la natura i el canvi de les estacions, apunts sobre les trobades amb amics, sobre experiències diverses, sobre la vida cultural, sobre persones que ha conegut. I que intercalen idees i pensaments, recompte de lectures, observacions intel·ligents sobre la vida, el país, sobre el pas del temps i la vivència de la cultura. Si hi ha tants dietaris és perquè és un gènere absolutament lliure on respira un pensament que troba dificultats per a expressar-se, així en general.
La bèstia en què cavalquem recull anotacions corresponents a 2018-2019. I té com a tema de fons el temps, la bèstia que s’esmuny i que avança a gambades, a partir d’una frase de Sant Vicent Ferrer: “E la bèstia en què cavalcam és lo temps, que corre ab quatre rodes”. El temps ens atrapa i, si no et mantens alerta, ho desbarata tot, et destarota i t’arramba massa d’hora als marges de la història. Un bon antídot és “salvar pedaços del present efímer”. Que passa rabent, com les “hores veloces” de què parlava Carlos Barral.
D’altra banda, es tracta d’un present que l’autor considera també estrany, ple d’amenaces, perquè la història sembla que “no serveix com a exemple”. No se n’aprèn. I ho diu un historiador, un medievalista que ha dedicat mitja vida a l’estudi rigorós del passat (recordem llibres com Terra de feudals, La vall de les sis mesquites o Valencians sense ADN, a més de patracols d’alta erudició). I que l’altra mitja l’ha dedicat a la literatura. Amb dues novel·les, com a mínim (La veu d’Odiló i La melodia del desig), alguns llibres de viatges i tres dietaris. Entre moltes altres coses, com ara una biografia d’Ausiàs March (Ausias Marc, PUV, 2008).
En les pàgines d’aquests dietaris el lector hi troba moltes coses, idees ben enfocades, espurnes de pensament, visions de vegades un xic líriques de la natura, al·lusions a viatges que ha fet, i consideracions penetrants sobre la nostra cultura i consistència civil, com a poble. I referències a lectures, converses i trobades. M’agrada la caracterització que fa d’una amiga comuna, Simona Skrabec, arran d’una reunió de L’Espill i el dinar posterior, que vaig viure de primera mà. I tantes altres coses. Com ara aquesta frase lapidària amb la qual m’identifique: “El pessimisme és un luxe que no ens podem permetre”.
Detecte una certa serenitat enmig de la incandescència. Perquè Ferran és encara capaç d’indignar-se amb les coses que el -i ens- revolten. El pas del temps asserena, i de vegades agreuja un escepticisme pertinaç que frega amb el cinisme o amb la desconnexió de tot i de tots. No és el seu cas. La serenitat és un bon atribut, permet mirar les coses amb calma i gaudir-ne. La indignació, quan toca, quan escau, demostra que no hem perdut fibra moral i la vitalitat necessària per a continuar endavant.
Fa molt anys, Ferran va publicar el que ell troba que són llibres de viatges, però que podrien ser fàcilment considerats precedents dels seus dietaris posteriors. Es tracta d’Oc (Tres i Quatre, 1989) i París particular (Tres i Quatre, 1993). El primer explica un periple de joventut per Occitània, el segon les seues experiències al llarg d’un any d’estada d’estudis a París, en el curs de la seua formació en l’ofici d’historiador, a prop de gent com Jacques Le Goff, Georges Duby o Guy Bois. Els vaig llegir tot dos fa molt anys, i ara, en tornar-hi, puc dir que s’aguanten. Que es poden rellegir amb plaer.
Igual com els dos dietaris pròpiament dits, ja de maduresa: Per espaiar la malenconia (Columna, 1995) i El vaixell de Genseric, dietari 2004-2005 (Proa, 2007). Dos llibres densos i lleugers alhora, en els quals Ferran Garcia-Oliver recrea el seu món: d’entrada el món físic i a l’abast de la Safor -el seu paisatge, les seues vibracions, els seus personatges- i el seu món intel·lectual particular, personal. Plens d’idees i reflexions que conviden a debatre i a continuar pensant... Dos dietaris als qual cal afegir el darrer. Quin tríptic més formidable que conformen juntament amb La bèstia en què cavalquem! Si algú volia mai reconstruir la intrahistòria del nostre País en el darrer període, hi trobaria un material preciós i diria que insubstituïble.
La vida valenciana en general, la vida cultural profunda i ambiciosa, pateix d’una gran opacitat. Es podria pensar que es tracta d’una opacitat programada, premeditada. Els autors valencians que escriuen en la llengua d’Ausiàs March i que tenen coses a dir pateixen una doble marginació. O triple. Al propi País ho tenen difícil, se’ls tracta de manera més aviat desconsiderada. A Catalunya no son gaire visibles i de vegades han de patir una certa commiseració ben intencionada. I a l’Espanya castellana directament no existeixen. Ja sabem que de la vivència de la dificultat de país petit o cultura encerclada n’han eixit grans obres d’art, cims de la literatura, com en el cas de Joyce o de Kafka. Però no sé jo, si cal patir tant. Ací tenim una obra important. És just i necessari reconèixer-ho. I si voleu un consell, llegiu l’obra de Ferran Garcia-Oliver. Val molt la pena.
0