Comunidad Valenciana Blogs y opinión

La portada de mañana
Acceder
Las dudas con el suministro dejan en vilo la vacunación de los mayores antes de abril
La mitad de las provincias desconoce el origen de al menos el 50% de los casos
Análisis - La calculadora de Illa para ser president, por Neus Tomàs

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots del 2019. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Els llibres retrobats

0

En tota biblioteca una mica densa o atapeïda -però no atrotinada-, formada per capes successives, que obeeix encara que no ho semble, a una certa lògica, no hi mancarà un cert nombre de llibres estranys, rars, inesperats. Quan els retrobes et sobten i mires de recordar-ne l’origen. Com carai han arribat ací? I què ens diuen, de quins mons apartats i recòndits, ja periclitats, però potser encara amb una petita espurna de seducció, ens parlen? Qui els va escriure, per què, amb quines intencions? Habent sua fata libelli...

De vegades em passa, reordenant libres que tinc a casa, que ensopegue amb alguns que ja sabia que tenia, però que havia perdut de vista. I que em semblen insòlits. Alguns m’han arribat per herència, ho reconec, a manera de restes del naufragi d’una biblioteca familiar, uns altres ja me’ls vaig comprar jo en algun moment, per una raó o altra. I els vaig guardar, en alguna de les lleixes, en un prestatge perdut. Però tornen. Els llibres -com alguns records, com les obsessions- sempre tornen.

No mirem tothora igual els llibres. N’hi ha que no havíem valorat massa o que no ens havien despertat una curiositat especial en el passat. I que de sobte, mirant-los amb ulls nous, en funció de nous interessos, o en una altra situació, assoleixen un nou sentit, esdevenen molt significatius i ens interpel·len. Prèviament havien restat arrambats, de vegades durant anys.

Per exemple, fa poc he retrobat un volum verament insòlit -España potencia mundial- publicat el 1949 per Editora Nacional i signat per “Hispanus”. Escorcollant una mica s’arriba a saber que aquest pseudònim -com Juan de la Cosa era Carrero o Jakin Boor el mateix Franco- correspon al general José Díez de Villegas (1894-1968). Es tracta d’un volum de geopolítica i d’exaltació del caràcter irreductible, en termes militars, del bastió hispànic en un moment de tensió internacional i d’apogeu de la Guerra Freda, de la qual la dictadura franquista esperava traure’n rèdits substancials. I els en va traure, certament, perquè li permeté el que volia: durar, perdurar, reestructurar Espanya, escarmentar a fons, arrenglerant-se amb Occident “contra el comunisme” i aconseguir que el “món lliure” li perdonés els pecats d’origen nazi-feixista; els pactes amb l’Eix i la División Azul al costat de la Wehrmacht i les SS, còmplices de l’Holocaust. Aviat vindrien els acords amb el Vaticà (sempre l’Església catòlica) i amb els Estats Units (1953). El discurs que desplega aquest “Hispanus” és, com ho diríem?, espaterrant, delirant, còmic -o tràgic. Molt centrat en una concepció estàtica i de fortalesa assetjada, però també amb ínfules de geografia humana i econòmica, on demostra l’escassa i limitada visió que tenien els militars que envoltaven el geneal Franco i l’almirall Carrero Blanco sobre els temes econòmics. Quatre idees sobre recursos naturals, climatologia i població. Economia de guerra o de caserna. Ara bé, aquest general fou clau en la política colonial del règim. I al llibre mostra una sospitosa predilecció per Portugal, que volia assimilar al solar hispànic. Amb poc èxit, per descomptat. Espanya, potència mundial. Escrit el 1949, en una època de fam, misèria i cartilles de racionament.

Un llibre d’un signe molt diferent, però també representatiu d’una certa mentalitat és El organismo económico de la revolución, de Diego Abad de Santillán. En tinc l’edició de 1938, datada a Barcelona, amb segell de l’Editorial Tierra y Libertad, però n’és la tercera edició.

Amb el subtítol molt expressiu “Cómo vivimos y cómo podríamos vivir en España”, la primera edició es va publicar el març del 1936, abans de la guerra civil. La segona, el gener de 1937 i la tercera -la que tinc- el març de 1938. Diego Abad de Santillán era un dels escassos teòrics d’un moviment eminentment pràctic, d’acció A hores d’ara la CNT-FAI, el que significava, s’ha evaporat, però durant dècades fou un element cabdal, molt influent, en la vida política i social, a Catalunya i Espanya. En aquest llibre exposava, abans de l’inici de la guerra civil, les idees econòmiques que serien la base per a la creació d’una nova societat “sense capitalisme i sense Estat”. Vinga, endavant, és molt senzill...!

Les edicions posteriors només incloïen petits canvis, en funció de la revolució que efectivament s’havia dut a terme. Proposava una economia sindicalitzada, organitzada en consells d’indústria, locals, regionals i un Consell Federal d’Economia. Una proposta orgànica, doncs, però també se’n desprenen alguns indicadors sobre com veia l’economia espanyola, endarrerida, mancada de perspectives. La revolució podia traure partit dels recursos naturals i organitzar l’economia en benefici del conjunt. Sense capitalisme ni Estat, Espanya funcionaria molt millor, amb aprofitament de la tècnica. Tot, en fi, altament ideològic, fins i tot d’un idealisme entendridor, però amb detalls curiosos, com ara la visió de l’energia: l’autor apunta que només amb l’aprofitament del riu Ebre podrien satisfer-se totes les necessitats energètiques d’Espanya... També proposava la incorporació de Portugal a Espanya. Curiosa coincidència, aquest interès, amb els ideòlegs de dreta.

Més llibres insòlits: La política idealista, de Gabriel Alomar; Mi rebelión en Barcelona, de Manuel Azaña. I, en un altre ordre, de Francesc Romà i Rosell, Las señales de la felicidad de España y medios de hacerlas eficaces, estudi preliminar d’Ernest Lluch (Altafulla, 1989; edició original 1768). El primer és un volum del 1922, abans de la Dictadura, d’un republicà de Mallorca, esperit inquiet, que ha caigut en un cert oblit (no a l’illa), però que té interès. Promovia el futurisme, la democràcia i la ciutadania; era poeta i escriptor en català, i un pensador polític en el temps del maurisme, de la Monarquia autoritària, a les acaballes del règim de la Restauració, que tingué una considerable irradiació a Barcelona. La República li encarregà missions diplomàtiques i morí a El Caire el 1941. En aquestes pàgines ressonen temes substancials, l’autonomia de Catalunya, la hipòtesi republicana, la confluència entre republicanisme i socialisme moderat, la defensa del liberalisme i la democràcia, el laïcisme, la crítica de l’esperit obtús i reaccionari... Temes que encara són familiars, per cert. Reflexions penetrants sobre el nacionalisme i la seua càrrega conservadora (en algunes versions), i sobre la negativitat política de l’Estat: “Cuánta inhabilidad, cuánta inepcia en la gestión del Poder central contra el nacionalismo de Cataluña”. Déja vû, nihil novum sub sole o l’etern retorn del mateix, podríem dir... Gabriel Alomar bé mereix una relectura.

El llibre de Manuel Azaña, per la seua banda, és una autodefensa i explicació, publicat el 1935, arran del seu processament per “rebel·lió” associada als fets d’octubre de 1934 a Catalunya, cas del qual fou finalment absolt. És un llibre d’intervenció i alhora documental -inclou elements del procés- escrit amb l’estil literari acreditat de Manuel Azaña i publicat a Espasa Calpe. De vegades, aquesta mena de llibres refresquen idees i percepcions sobre “com fou allò”, com funcionava, quina mentalitat i quines idees hi havia rere els esdeveniments i els personatges d’una Espanya que “no va poder ser”. Però que, segons com, podria haver sigut. Azaña, que passà una part de la guerra a València, tingué un gran predicament i fou massacrat -quant a imatge- per la propaganda franquista. Però quants valencians no foren “azañistes”? Molts...

El llibre de Francesc Romà i Rosell, que es reprodueix en facsímil, la manera més expeditiva d’editar un text, encara és més reculat en el temps: del 1768. El seu interès, per descomptat, és merament de curiositat històrica, i això ja és prou. Un capítol més dels plantejaments més o menys “arbitristes”, en aquest cas d’un il·lustrat, que segons el nostre professor Ernest Lluch es caracteritzava per :“industrialisme, gremis, mercat interior amb agricultura pròpia, comerç amb Amèrica i la Mediterrània i prohibicionisme exterior”, tot inspirat en el cameralisme prussià. Un reformisme precoç -a imitació de la via prussiana- que s’estavellà contra les limitacions polítiques de la Monarquia d’aquell temps (ja mostraven maneres). Ernest Lluch explica detalladament qui era aquest Romà i Rosell, la seua significació, el sentit del seu projecte i el context històric en què el plantejava. Un bona lliçó d’història de les idees econòmiques -que sempre tenen una clara imbricació política-, temàtica que apassionava Ernest Lluch, que va editar aquest llibre el 1989, quan ja havia deixat enrere la seua etapa de polític en actiu i havia tornat a la Universitat. (Fins que uns energúmens l’assassinaren l’any 2000). I ho va fer en una col·lecció que co-dirigia amb Lluís Argemí, Josep Fontana i Jaume Torras titulada, amb no poc optimisme, “Clàssics del Pensament Econòmic Català”, on s’hi han publicat també edicions de textos de Miquel Agustí, Eudald Jaumeandreu, Antoni de Capmany i Romà Perpinyà. La suggestió de la mirada de llarg abast de Lluch, fixada en la dissolució de l’Antic Règim i els seus antecedents en el segle XVIII, i la possibilitat d’una evolució alternativa a la que realment s’esdevingué, a Espanya, tant en termes econòmics com polítics, es confirma de nou en aquesta Introducció, tan lúcida i erudita com tots els seus papers sobre aquestes qüestions, plens de notícies i ensenyaments.

Finalment esmentaré, encara, un volum heretat que sempre m’ha semblat curiosíssim, i que conserve amb cura. És Sistema de frenolojía, de Marià Cubí, un llibre imprès a Barcelona el 1844 (2a edició), amb una llegenda que diu: “Será espúreo todo ejemplar que no lleve la firma del autor”; i aquest no n’és, d’espuri, perquè té una signatura historiada i molt d’època que simplement posa “Cubí.” La frenologia -que volia derivar trets de la personalitat individual i col·lectiva de l’anatomia del cervell (quan encara no se’n sabia gairebé res del cert)- era una pseudociència, com la fisiognòmica i altres corrents d’aquest caire. Tot plegat formava part de les beceroles o la primera infantesa del desenvolupament de la ciència cognitiva, la neurologia o la psicologia experimental. Pretenien traure conseqüències d’indicis molts primerencs o incerts, més aviat basats en intuïcions, estalviant-se el llarg camí del veritable mètode científic. La frenologia, com l’espiritisme, el magnetisme, i tot això, responia a les expectatives, als buits i a les falses vies de la ciència encara incipient, i desigual en el seu desenvolupament, del segle XIX. La veritable ciència tenia encara un llarg camí per davant.

Distingir la ciència solvent de les pseudociències és tothora una tasca que paga la pena, i que els científics naturals es prenen molt seriosament. En canvi, en les humanitats i les ciències socials i històriques, el combat és molt difús i embolicat. L’anomenat revisionisme històric, l’intrusisme professional i les teories de la conspiració hi tenen via lliure, per raons que es poden entendre, però que son inacceptables. Darrerament han aparegut entre nosaltres alguns pamflets que no per revestir-se de credencials més o menys dubtoses deixen de ser el que són, temptatives de confondre el personal. Però no hi fa res, ja tenim una sòlida experiència i, en general, la gent sap distingir. Sic transit.

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots del 2019. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Etiquetas
Publicado el
11 de diciembre de 2020 - 16:25 h

Descubre nuestras apps

stats