Molt s’ha parlat –i amb bones raons- de la “invisibilitat” dels escriptors i escriptores valencians, que no tenen la difusió i la projecció pública que mereixen. Alguna cosa falla en el mecanisme dinamitzador de la nostra cultura: no funciona com caldria la relació escriptors-públic, en la qual els editors són els intermediaris necessaris. Contribuir a normalitzar aquesta situació, a resoldre aquesta anomalia, hauria de ser una prioritat de la política cultural. Una prioritat que caldria abordar amb cura i amb intel·ligència estratègica, no tan sols amb un augment de les partides pressupostàries.
Escriure en valencià i publicar en editorials del País és sovint molt satisfactori. Hi ha un públic fidel i entusiasta, hi ha caliu. Però també pot ser bastant ingrat. Les raons en són moltes.
No és la menor la inexistència o la precarietat d’un circuit literari consolidat capaç de projectar autors i obres cap a espais públics amplis, cap a un públic lector potencialment molt nombrós, que avui resta a l’ombra, al marge, desconnectat. La lamentable davallada de la funció cultural dels mitjans de comunicació públics a mans del PP durant dues dècades, que culminà amb la seua ignominiosa decapitació, va fer difícil posar a l’abast de molta gent la informació adequada. Això sumat a la incompetència –o la mala intenció- dels responsables de Cultura en l’època del PP va fer perdre un temps preciós en la formació d’un públic lector més nodrit, en la formació de la necessària “massa crítica” per a sustentar una literatura.
Així i tot, contra pronòstic, el procés incipient d’assentar un ambient literari i editorial potent anà endavant. Per iniciativa de la societat mateixa, per la força i les arrels profundes d’una cultura que vol sobreviure i ocupar el lloc que li pertoca, per la rebel·lia i la tenacitat de molts, per l’esperit resistent que finalment ha vist rescabalats –però no del tot, no tant com calia- els seus esforços. El panorama literari i editorial actual no admet ni de lluny comparació amb el que hi havia als anys 50, 60 o 70. O als anys 30. D’alguna manera hem viscut una revolució cultural o, en altres termes, el triomf tardà de la Renaixença.
Han aparegut moltíssimes editorials noves i s’han consolidat les que ja existien. Comptem amb molts i bons autors i autores (una gran notícia és la incorporació de tot un estol de dones a la literatura valenciana). Tenim mitjans digitals, revistes culturals, crítics, traductors, correctors, editors... Tenim també alguns clàssics vius com ara Josep Palàcios, Joan F. Mira, Josep Piera, Marc Granell, Vicent Alonso, Enric Sòria o Jaume Pérez Muntaner, mestres de l’escriptura, i una herència cultural impressionant. Però no s’ha consolidat amb la força necessària la demanda, per deserció en alguns casos, per mera ignorància en altres, pel desinterès, encara, en alguns casos. La deserció és evident i ve de lluny: el públic burgès o de classes mitjanes benestants o de professionals, a ciutats com València o Alacant, que en altres països és un suport bàsic de l’entramat literari, ací o no llegeix res de res o llegeix molt poc o llegeix en castellà.
Una part important d’aquests sectors benestants -ho explica molt bé Martí Domínguez a la seua càustica novel·la L’assassí que estimava els llibres- ni es planteja l’opció de llegir en català. Això redueix bastant l’abast potencial de la demanda. A més, la competència en el terreny literari i editorial és intensa. No tot és gasòfia en les taules atapeïdes amb llibres en castellà dels grans magatzems, de les grans superfícies, de les Fenacs. Hi ha bona literatura també. En general, si s’observa una mica, publicada per grups editorials amb molta força comercial i logística i un rerefons promocional poderós, que interactua o crea “sinèrgies” –quina paraula tan lletja- entre els suplements literaris, les campanyes publicitàries, les presentacions d’impacte, els programes de ràdio, les televisions... Tot plegat, mecanismes de projecció d’autors que ajuden a la formació d’un Star System literari, que promocionen els autors i les obres i que acaben fent forat entre els lectors potencials.
En castellà tot, per descomptat. També en castellà arriben autors internacionals interessants com Paul Auster, Jo Nesbo, Andrea Camillieri, o el darrer premi Nobel, que afortunadament també es poden trobar en català... buscant una mica més. Així és ben difícil alçar el cap.
Com apuntava, la competència és dura. I també en el mercat intern –tan desarticulat, d’altra banda- de la nostra llengua comuna i compartida. Alguns valencians, com és del tot normal, publiquen en editorials de Catalunya i es beneficien de la professionalitat i l’empenta que aquestes editorials han acumulat al llarg del temps, i que es projecta també, com és igualment natural, cap al País Valencià. Alguns catalans o balears també publiquen ací, per cert. Perquè si bé la majoria d’editorials valencianes són més aviat menudes o incipients, també n’hi ha unes quantes de mitjanes que han sabut o pogut introduir criteris empresarials i disposen de mitjans importants. Les editorials de Catalunya compten amb una logística i una promoció que no es troba (encara) a l’abast de moltes editorials del País Valencià. Però no està escrit -enlloc!- que les editorials valencianes no puguen accedir i guanyar quota en un dels mercats potencials més importants a què poden aspirar. Si s’ho proposen, si posen els mitjans, si despleguen l’estratègia adequada i reben el suport corresponent.
Tanmateix, voldria referir-me, ara, a un altre aspecte. Evocava més amunt el “desinterès” com una de les raons que explicarien l’escassa penetració social, el poc ressò, d’una part important de la producció literària i editorial a casa nostra. És una qüestió que va més enllà dels diagnòstics de la sociolingüística, de la castellanització d’una part de la societat, de l’aversió fins i tot -de l’odi a vegades-, d’uns estrats socials que haurien d’assumir i defensar “lo” nostre, en comptes de viure-hi d’esquenes. M’estic referint al relatiu desinterès que es pot trobar també en gent amb molta consciència de País, en gent convençuda i activista fins i tot. Un desinterès, per descomptat, no sempre culpable, perquè una bona part d’aquesta mateixa gent és víctima també de la desinformació, de la inexistència d’un circuit capaç de retroalimentar-se, de la manca o la precarietat dels canals de formació d’opinió cultural.
“Puix que publica en valencià, vegem què diu”. Aquest hauria de ser el lema d’una nova tongada, el més nodrida possible, de públic lector. Seria una adaptació del vell “Puix que parla en català, Déu li’n do glòria”, esmenat irònicament per Fuster: “vegem què diu”. Sí, interessem-nos pel que diuen, per com ho diuen, pel que expliquen, per com ho expliquen, els nostres autors i autores, els nostres escriptors i escriptores vius, actuals, els que malden per fer una literatura atractiva, per eixamplar temàtiques, per conquerir públics, per treballar tots els matisos de la llengua. Hauríem d’evitar que els seus textos, novel·les, narracions, assaigs, dietaris... foren, com en una altra època més sinistra, “escrits per al silenci”.
De tota manera, i per a posar les coses al seu lloc, cal destacar que malgrat tot sí que existeix un públic lector en valencià. No tan nombrós com caldria. Però existeix i ens n’hem de felicitar. Com cal saludar també les Fires del Llibre, la Plaça del Llibre, els Premis Literaris, els esforços de les llibreries, el Santa Llúcia promogut per unes quantes editorials aplegades en Va de Llibres, les mil iniciatives que es duen a terme en barris, comarques i ciutats, les presentacions, els clubs de lectura, la tasca de mestres i bibliotecaris... No, el panorama no és tan negatiu. Ni de bon tros. Però és insuficient en l’aspecte quantitatiu. L’èxit de diverses convocatòries literàries, d’autors com Ferran Torrent, de propostes adreçades a un públic jove com Sembra Llibres (on acaba d’aparèixer Black Friday, d’Antoni Rubio, una mostra de narrativa trepidant i trencadora), i tantes i tantes altres coses reeixides que podria evocar, demostren que hi ha públic. Com és lògic d’altra banda, atès l’avanç en l’alfabetització en llengua pròpia i el relleu generacional.
Ve a tomb aquesta disquisició arran de l’aparició recent d’algunes obres que, seguint la tònica dominant, potser podrien no arribar com cal, com seia just i necessari, als seus destinataris. Que tindran una certa difusió lligada a la localitat on viu l’autor o autora o bé on hi han situat la trama, però poca cosa més. Qui els entrevistarà? Qui en parlarà? Qui els llegirà? Qui s’endinsarà en les seues històries? Quants líders d’opinió parlaran d’aquests llibres? A quants programes de ràdio i de televisió els convidaran? Quants articles de diari se’ls dedicaran?
I més encara: per què la gent de dretes i del PP en concret no en parlaran mai i els consideraran una mena d’enemics? Per què cap burgès de València o Alacant (o de Castelló) no tindrà mai una paraula favorable a la literatura del seu País?
I tanmateix, aquestes obres d’autors i autores valencians tenen molt a oferir. Són llibres com La memòria de les ones (Balandra), de Pepa Guardiola, una evocació molt personal d’una trajectòria vital, que conjuga passat i present amb un doll de recursos i amb convicció. O com el sorprenent Vestals de Roma (Pagès), d’Encarna Sant-Celoni, que recupera brillantment un text del 1985, situa l’acció en època romana i agita sentiments i sensacions, sensualitat i bellesa. O com les narracions de Dones e altri (Drassana), de Felip Bens, que ha fet del Cabanyal-Canyamelar l’escenari d’una literatura a l’abast, evocadora i ben resolta. O l’originalíssim Tast de salobre (Aila editorial), premi Carmelina Sánchez-Cutillas 2017, que transcorre a Alacant i gira al voltant de la relació i les converses entre un home ja gran i una jove colombiana que el cuida. Són tan sols uns quants exemples... I que podrien incloure fins i tot obres d’autors consolidats que publiquen en una editorial amb recursos, com ara Pasqual Alapont, amb El mal que m’habita, o Urbà Lozano amb Vindrà la mort i tindrà els meus ulls, dues novel·les excel·lents editades per Bromera.
La literatura reflecteix i crea realitat, reflecteix i crea llenguatge, és una baula insubstituïble per a satisfer la necessitat humana d’històries, de narracions, de ficció, i alhora per a bastir una imatge global de la complexitat social, feta de complexitats individuals. Aquesta imatge global és imprescindible, a poc que hi pensem. Per a esbandir el sentiment de solitud i estranyesa, per a “espaiar la malenconia” -com resava un títol d’un gran escriptor, Ferran Garcia-Oliver. En la literatura conflueixen expressió individual, cerca individual d’altres arguments i altres històries, i rerefons social, que s’articulen de manera complexa –amb un abans i un després. Ens enriqueix com a individus i com a col·lectivitat.
0