Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
La guerra entre PSOE y PP bloquea el acuerdo entre el Gobierno y las comunidades
Un año en derrocar a Al Asad: el líder del asalto militar sirio detalla la operación
Opinión - Un tercio de los españoles no entienden lo que leen. Por Rosa María Artal
Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Una biblioteca pròpia

Gustau Muñoz

0

La idea mateixa d’una biblioteca personal, d’una biblioteca pròpia –com la cambra pròpia de Virginia Woolf-, és ja probablement un exotisme. Com tantes altres coses que van esfumant-se, em demane si no haurà passat ja a la història. Probablement, sí. I es pot entendre. A hores d’ara hi ha abundància de llibres pertot, els pisos són estrets i petits, han proliferat les biblioteques públiques, no lluny de casa o a les facultats, i a més el llibre com a font d’informació o com objecte del desig ha sofert una davallada considerable. La queixa dels professors és permanent: els estudiants ja no llegeixen llibres. Només els obligats, i encara. Però sospite que no està gens clar que es llegesca menys, potser passa al contrari. Hi ha, segurament, formes distintes de llegir. Però llegir llibres i formar-se una biblioteca personal són coses diferents.

Internet i els llibres electrònics donen la seguretat aparent que tot es troba a l’abast. És la biblioteca universal virtual, que no ocupa espai ni acumula pols. El minimalisme zen de tipus japonès també hi té alguna cosa a veure. És una tendència cada vegada més estesa, que conflueix amb altres, com ara la tirada a l’immaterial, a tindre poques coses, al despreniment d’allò prescindible, a la decoració sumària i elemental. Tot va molt lligat.

Quan jo era un xiquet, a casa teníem una biblioteca. Una sala que anomenàvem així, la biblioteca. Proveïda d’un gran moble amb prestatgeries plenes de llibres. En aquella sala, que donava a un mirador, es llegia, s’estudiava i es feien reunions. Quan va entrar un televisor per primera vegada no el col·locaren allà, sinó al menjador. Crec que d’aquesta experiència familiar amb els llibres em va vindre, amb naturalitat, la idea que m’havia de fer una biblioteca personal. Que era la cosa més normal.

Potser també hi va influir una altra experiència primerenca, lligada a actituds que et marquen i t’orienten la vida, de manera més o menys inconscient. Llegir era una bona manera de passar el temps, els grans temps buits i lents de la primera adolescència. Aviat la pruïja d’entendre com funcionen les coses realment, i de prendre-hi part activa, va agreujar i sedimentar la voracitat lectora. Posteriorment vindrien els estudis, en una Facultat d’Econòmiques llavors en ebullició, que feren créixer la biblioteca. I els interessos més o menys polítics, intel·lectuals i professionals, que actuaren en el mateix sentit.

Són moltes les raons per les quals, en una època d’escassedat de llibres i de reverència per la cultura escrita, tota una sèrie de gent, que no érem exactament bibliòfils, ens vàrem fer una biblioteca personal. Crec que és també un tret generacional.

Tot passa, però. I ara els llibres, els molts llibres, són més aviat un destorb. Sent moltes vegades la queixa que a casa ja no hi caben més llibres, que no sé on posar-los, que són ja una nosa, i que les biblioteques públiques no els volen. El mateix Paul Preston es queixava que no sabia què faria amb la seua biblioteca, molt especialitzada, que no tenia destinació clara. Finalment va ser acceptada i està dipositada al Monestir de Poblet.

I tanmateix, tenir una biblioteca personal a casa és un plaer. Ordenar els llibres, repassar-los, tornar-hi, reconèixer les successives capes que la integren, en funció del temps i dels interessos, evocar-ne l’origen, tenir a la mà aquell llibre que de sobte necessitem imperiosament, és una experiència gratificant. Que entenem molt bé, amb una mena de complicitat, com si gaudírem d’un plaer secret i prohibit, els qui compartim aquesta dèria.

La meua biblioteca, com totes -supose- té diversos estrats, que s’han anat superposant al llarg del temps, en funció dels interessos canviants o de l’evolució personal. A grans trets està integrada per una bona selecció de marxisme, que remet als anys 70 del segle passat; llibres d’economia, lligats als estudis universitaris; molts volums dels autors centrals o no tan centrals de l’Escola de Frankfurt; clàssics del pensament universal; una mica de sociologia, sobretot els clàssics; bastant història; llibres de política, economia i sociologia recents; llibres d’història contemporània, especialment relacionats amb Alemanya, l’antisemitisme i l’holocaust; tota una secció de cultura catalana i sobre el País Valencià; biografies, autobiografies i dietaris; història de les religions i un apartat de “judaica”; literatura; clàssics castellans; llibres il·lustrats, catàlegs d’exposicions, llibres de gran format; diversos volums de revistes en facsímil; i també totes les obres que he pogut trobar d’alguns autors especialment estimats com ara Walter Benjamin, Albert O. Hirschman, Karl Polanyi, Isaiah Berlin, Perry Anderson, Georg Simmel, Elias Canetti, Ernest Gellner, Joan Fuster... o Julio Ramon Ribeyro, Jaime Gil de Biedma o Josep Pla, en un altre terreny. Un conjunt bastant eclèctic, ho reconec, però inspirador. Hi tinc alguns tresors -com ara les Obres Completes de David Ricardo, el Diccionari Historico-Critic del Marxisme editat per Wolfgang F. Haug, edicions facsímil de la Zeitschrift für Sozialforschung o de Nueva Cultura- però d’això en parlaré potser en una altra ocasió.

No fa molt, el 2014, l’Ajuntament de Barcelona va publicar un llibre molt bonic (Jaume Subirana, Biblioteques particulars de Barcelona) dedicat a algunes biblioteques particulars de la ciutat, amb fotografies magnífiques de Víctor P. de Òbanos, i entrevistes amb els propietaris de biblioteques personals especialment rellevants per alguna raó. Els quals exposaven el seu origen i la significació per a ells, la seua formació i contingut, i tractaven també d’explicar la passió que els havia menat a construir-les. A les seues pàgines hi apareixia gent com ara Josep Fontana, Dolors Folch, Xavier Folch, Jorge Wagensberg, Ramon Pla i Arxè o Simona Skrabec. Un llibre preciós i molt interessant, que bé podria fer-se també a València, per què no?

La idea de construir una biblioteca personal s’ha anat esvaint amb el temps. El Zeitgeist no l’acompanya. Però sempre hi ha excepcions o bé formes diferents de relacionar-se amb la cultura escrita, i em negue a la nostàlgia sistemàtica o a la crítica amarga indiscriminada. Al capdavall, allò important és llegir, entendre el que s’ha llegit, elaborar una mirada personal, absorbir i transmetre coneixements i sensacions, i obrir-se al món i als altres. No fa molt em vaig trobar en una llibreria de València amb una jove periodista (becària a Presidència) que tafanejava i regirava i dubtava sobre el que hauria de llegir; havia llegit molta novel·la victoriana –em va dir- i estava indecisa. Li vaig recomanar Els Buddenbrook, de Thomas Mann. Una persona jove, una dona jove, que llegia, amb avidesa i gust literari: quin desmentiment més rotund dels mals averanys, ni que siga a títol de petita anècdota viscuda en primera persona, amb escasses possibilitats, per tant, d’esdevenir categoria. Però és que poc després vaig poder comprovar la qualitat -la força, l’estil tibant, la intensitat- de les cròniques d’una autora igualment jove, i també gran lectora –això es nota de seguida-, encara inèdita però enlluernadora. La història no s’atura.

Guardem-nos doncs dels judicis sumaris. Potser en aquesta època i malgrat les aparences es llegeix més que mai. La tendència a la banalització i al kitsch és omnipresent i quasi programada, què hi farem. Però la lectura i l’escriptura exigents tenen una mala salut de ferro. I ara, amb l’aire de la primavera, que a València porta aroma de flor de taronger, s’acosten ja Sant Jordi i la Fira del Llibre. Per molts anys, doncs.

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Autores

Etiquetas
stats