Quan apareix un fenomen nou -o relativament nou- en el panorama sociopolític, no sempre s’encerta a entendre’n el significat i a designar-lo de la manera adequada. Sovint se’n descarta la novetat i es recorre a precedents, a exemples històrics, a comparacions amb configuracions ja ben conegudes. Copsar la novetat dels fenòmens sociopolítics en curs no és gens fàcil. Entre altres coses -a més de la mandra intel·lectual- perquè no s’han acabat d’assentar, no han acabat de mostrar la seua vertadera faç, el seu significat i conseqüències de llarg abast.
El franquisme, per exemple, no fou ben entès en la seua especificitat al moment de la seua aparició. ¿Un nou pronunciamiento militar com tants que n’hi havia hagut a Espanya, una dictadura temporal, un règim pretorià o personalista, una dictadura feixista, una variant hispana del totalitarisme llavors en voga? El debat sobre la naturalesa del franquisme s’ha prolongat en el temps. Ho explica molt bé l’historiador Enrique Moradiellos en un llibre fonamental: Franco. Anatomía de un dictador (Turner, 2018) que no només fa una història sintètica i ajustadíssima -però sense perdre mai el fil d’allò essencial- de Franco i el règim, de la transformació del general africanista en Caudillo, de l’evolució del règim polític que va encapçalar entre 1936 i 1975, sinó també de les temptatives de legitimació jurídica-política i religiosa (perquè l’Església nacional-catòlica va sacralitzar la seua figura). Entre altres, les teories que un grapat de catedràtics de Dret Polític anaren descabellant al llarg del temps i segons les conveniències per a justificar, cara endins i cara enfora, un règim nascut d’una guerra civil. I que havia estat patrocinat per l’Alemanya de Hitler i la Itàlia feixista. El punt de partida del franquisme era la negació total i absoluta de l’Altre (la majoria, en realitat), considerat encarnació del Mal i Anti-España. Ni pau, ni pietat, ni perdó. Res de reconciliació. Anul·lació, esborrament, extermini, presó, deportació, afusellaments. I així durant dècades. Ara que el franquisme queda lluny, però que projecta una ombra tan allargada que encara resta pendent què fer-ne amb el cadàver del dictador, aquest llibre és de lectura molt convenient, diria que obligada.
Però els problemes de conceptualització són a hores d’ara urgents i se situen en un altre pla, per bé que no tan allunyat que no presenta alguns elements de continuïtat. En efecte, l’auge dels partits xenòfobs i d’extrema dreta en bona part d’Europa -nous partits o partits que ja porten molts anys intentant fer-se un lloc sota el sol com el Front National a França-, que tenen com a comú denominador el populisme anti-immigració, l’agitació al voltant del sentiment de pèrdua que genera la hipermodernitat, i la defensa de les velles sobiranies nacionals enfront de la construcció europea, ha fet sonar totes les alarmes. Perquè han avançat electoralment, fins i tot determinen coalicions de govern, i han trobat suport entre els sectors socials afectats negativament per la globalització, que resten marginats, desplaçats, laboralment amortitzats. Uns sectors presentats i afalagats com el Poble enfront de les Elits de la globalització. El poble, la nació, contra la Plutocràcia: un vell conegut, una fórmula antiga...
Però la cosa és molt més complexa. Als anys 30 hi havia un caliu antisemita fortíssim a Europa. Que no ha estat del tot elucidat, per bé que després de l’Holocaust i de la fundació de l’Estat d’Israel ha pres un caire totalment diferent. Ara es pot dir que agafa cos la islamofòbia, que remet a realitats complexes i dispars: a l’Altre que habita entre nosaltres, a comunitats diferents marcades per una pràctica religiosa molt determinada i considerada aliena, a la reacció antimoderna de l’islam fonamentalista, a l’exportació ideològica del wahabisme més intransigent des d’Aràbia Saudita i altres estats de l’Orient Pròxim, a un terrorisme sanguinari que ha causat ja moltes víctimes. També a la implicació maldestra d’Occident en guerres criminals.
Però hi ha més encara: la deriva autoritària i post-democràtica en estats molt importants del món, com Rússia, diversos països de l’Est d’Europa, la Xina o Turquia. I tot plegat culmina en l’elecció de Trump als Estats Units. I també en el Brexit. Fenòmens dispars, sí, però interrelacionats. Que es retroalimenten. I que indueixen a fer preguntes o reflexions inquietants, com les que fa Timothy Synder a El camino hacia la no libertad (Galaxia Gutenberg, 2018), centrades en l’amenaça que representa un estil pervers de fer política i d’entendre les relacions internacionals (el de Putin) per a la democràcia i la seguretat.
Si l’auge de partits d’extrema dreta o populistes a Holanda, Àustria, Dinamarca, Itàlia (la Lega) o França (el FN, ara Rassemblement National), i amb el repunt a Alemanya (Alternative für Deutschland), havia fet sonar les alarmes, la nova configuració, amb Trump i la seua política embogida i irresponsable, hauria de generar un moviment contundent de replantejament i defensa de la democràcia en tots els terrenys. Un moviment transnacional semblant a l’antifeixisme dels anys trenta. Perquè ara com ara l’efecte ha estat moure els partits de dretes convencionals encara més cap a la dreta. Amb excepcions, com l’actitud valenta, en alguns punts, de la cancellera Merkel. Que ja ha avançat la fi de la seua carrera política. Trump és molt mala notícia per als Estats Units, però també per a la resta del món. Qualsevol autoritari o demagog se sent ara més justificat que abans.
Per a clarificar termes i establir les relacions precises entre populisme i feixisme, entre els nous fenòmens i el feixisme històric, hi ha un llibre molt recomanable: Enzo Traverso, Els nous rostres del feixisme (Balandra Edicions, 2017). Em sembla un text clau, del qual s’aprèn. Traverso coneix de prop el feixisme (és italià d’origen), el nazisme (és expert en història europea del segle XX), el laboratori francès del FN (ha viscut molt anys a França). I té la perspicàcia i la subtilesa escaients, i també el sentit polític, per a no perdre’s en divagacions sobreres i anar als punts essencials. Per cert que aquest llibre es va traduir i publicar a València, i en la nostra llengua, el mateix any de la seua aparició a França, abans que l’edició en castellà (Siglo XXI Argentina, amb un títol estrafolari: Las nuevas caras de la derecha) i que l’edició en anglès (Verso Books). Lamentable seria que no arribés a tindre la recepció i la difusió que mereix al conjunt de l’àmbit lingüístic català, perquè aquest llibre aporta moltes coses i estimula la reflexió i el debat. O publicar a València és un contratemps?
El debat és si aquest nou populisme és equiparable al feixisme històric. L’ex secretària d’Estat nord-americana Madeleine Albright acaba de publicar un llibre de denúncia: Feixisme. Una advertència, traduït tot seguit al castellà. Ella hi veu més que similituds. Abunden a hores d’ara llibres en aquest mateix sentit o sobre aquesta qüestió, com ara From Fascism to Populism in History, de Federico Finchelstein (University of California Press, 2017), que fa un instructiu recorregut històric i distingeix amb claredat ambdós fenòmens.
Vet ací un debat actual i indefugible. Què és VOX, en realitat? Un partit democràtic? O una altra cosa? I Ciutadans? O alguns variants i expressions del mateix PP? Partits que defensen -sense complexos, com diu Aznar- valors i propostes que trenquen absolutament tots els consensos que han fet viable una convivència mínima i que a hores d’ara enllacen amb els romanents d’una mentalitat d’antic règim enquistats als aparells de l’Estat. Allò que es coneix com el deep State. Tot això quedava fins fa poc limitat i contingut. No hi ha cap amenaça revolucionària en l’horitzó. Cal suposar que la sensatesa s’imposarà. El capital pot estar tranquil amb els mecanismes habituals de gestió i reconducció dels problemes...
I tanmateix, el vent que arriba del Nord i de l’Oest no augura res de bo. I a més, l’anticatalanisme a Espanya fa estralls i emmalalteix els esperits. Tant com l’antisemitisme a l’Alemanya de Weimar, es podria pensar. Perquè introdueix un factor irracional que permet justificar l’injustificable.
És interessant el que reporta Moradiellos, al llibre al·ludit més amunt, sobre l’opinió del socialista Luis Araquistáin el 1934 quant a la impossibilitat d’un feixisme a Espanya. Poc temps després hagué de rectificar. La realitat no es presenta mai tan unívoca i lineal, tan estilitzada i incontaminada, com els tipus ideals de Max Weber...
0