Per bé que conegut i valorat especialment com a novel·lista -fama merescuda, perquè és autor d’una obra narrativa fonamental-, cal destacar que Juan Goytisolo té també una vessant menys aclamada però igualment substancial d’assagista. Goytisolo (Barcelona, 1931-Marràqueix, 2017) fou un escriptor de moltes dimensions. A més de les novel·les i els assaigs, no n’hem d’oblidar l’obra autobiogràfica o les cròniques i articles més aviat periodístics. En ell vida, biografia, idees, escriptura i actitud personal -posar en joc la pròpia persona- formaven un tot indestriable. Abans de l’esclat actual de l’auto-ficció, l’obra de Goytisolo se’ns apareix com un gran relat autobiogràfic, de vegades explícit, altres vegades implícit.
Militant o company de viatge de l’antifranquisme, exiliat cultural de l’Espanya de Franco des del 1956 que se’n va anar a viure a París, estudiós de la literatura espanyola (castellana) dels segles XVI al XIX, personatge de l’escena editorial-cultural parisenca, entusiasta de la revolució cubana, posteriorment descregut i dissident, en un moment donat va fer un tomb decisiu en la seua trajectòria. Es va identificar sense retorn possible amb el món àrab-musulmà. Ja s’insinuava aquest tipus d’identificació amb l’alteritat arran de la seua descoberta del “Sud”, inicialment un sud limitat a Múrcia i Almeria. Després descobrí l’altra vora de la Mediterrània.
¿Cerca de l’exotisme d’algú fastiguejat per la civilització industrial i la (incipient) societat de consum? ¿O cerca d’una identitat a la contra, identificació amb l’Altre per antonomàsia, per part d’algú que s’havia educat en el relat oficial del nacional-catolicisme i que, obsedit amb el “problema d’Espanya”, s’hi revoltava i trobava recer en tota mena d’heterodoxos, i finalment s’identificaria amb els radicalment altres, els moros, els àrabs, els musulmans?
“Instalado en París, cómodamente instalado en París con más años de permanencia en Francia que en España...”, així comença amb una paròdia de les desqualificacions ad personam de la policia i la premsa franquistes que havia de patir, la primera gran novel·la de Juan Goytisolo, Señas de identidad (Joaquin Mortiz, Mèxic, 1966) dedicada “Para Monique, siempre”. Enrere quedaven narracions com Juegos de manos, Duelo en el paraíso o Fiestas, una mena de realisme crític o costumisme mordaç però compromès (em recorda, una mica, Garcia Hortelano) que -amb bones raons- ja no li feia el pes. Probablement amb Señas de identidad, Juan Goytisolo tancava el que consideraria una dècada de compromís revolucionari, que revisaria després, i de proximitat al Partit. Però no sé fins a quin punt. Qui vertaderament es va comprometre amb la Revolució i amb el Partit fou el seu germà Luis Goytisolo, que va caure i fou empresonat al mateix temps que Doro Balaguer -amb qui mantingué sempre una bona amistat-, arran d’un congrés clandestí del PCE, infiltrat per la policia franquista. Passaren un parell de setmanes a la Direcció General de Seguretat a Madrid, víctimes de tortures i pallisses. Doro -un home de gran integritat, valencià conscient, antiheroi heroic- em va dir un dia: “Em varen fer xixines”. Però no va parlar, aguantà el que li vingué damunt... “Bromes” del franquisme? Delictes impunes? El preu de la Transició? Fraga Iribarne, fundador del PP, era ministre de Franco en aquell temps.
El punt de partida de l’assagisme de Goytisolo es troba, si no vaig errat (i si deixem de banda Problemas de la novela, de 1959, o el text “L’Espagne en vase close” publicat anònimament en francès el 1955), al volum fundacional, seminal, El furgón de cola, publicat el 1967 a Ruedo Ibérico (París) i dedicat “A Carmen y Fernando”. Tot un detall, perquè Fernando Claudín protagonitzava llavors una acarnissada dissidència al si del PCE, juntament amb Federico Sánchez, és a dir, Jorge Semprún. A l’edició del 1976 a Seix Barral ja se n’indicava el nom complet: “A Carmen y Fernando Claudín”. Amb Claudín i Semprún mantingué una relació estreta, concretada per exemple en la col·laboració de tots tres amb Ruedo Ibérico, editorial i revista.
Com altres volums d’assaig de Goytisolo -i de tants autors-, El furgón de cola és un recull d’articles, textos i assaigs breus publicats prèviament ací i allà però arrodonits i reescrits, de vegades, per a l’edició en forma de llibre. Són textos dels anys seixanta. S’hi troben ja les preocupacions i els interessos perdurables de la seua obra. Com ara la lectura crítica i actualitzadora dels clàssics castellans, en aquest cas Larra o la novel·la picaresca. La censura i la (im)possibilitat d’escriure a l’Espanya de Franco. El problemàtic compromís de l’escriptor. El diàleg amb els “heterodoxos” de la tradició espanyola, de Bartolomé de Las Casas a Luis Cernuda. I l’anunci d’un canvi d’òptica, extremadament indicatiu, a l’assaig “Tierras del Sur”, que comença evocant el contacte amb els immigrants andalusos a Barcelona i al·ludeix al seu primer viatge sud enllà: “Me acuerdo que, cruzado el río Segura, la belleza del paisaje me deslumbró. El cielo azul, el color ocre y rosado de la tierra, el amarillo de los trigos no se despintarán jamás de mi mente. Luego a medida que me aproximaba hacia Almería y contemplaba sus montañas lunares, sus parameras, sus alberos, el deslumbramiento se transformo en amor. En mi vida había visto nada parecido”.
Goytisolo s’identifica no només amb el “paisaje”, sinó també amb el “paisanaje” fins al punt de considerar que “la burguesía catalana -culturalmente oprimida- es económica y socialmente opresora” d’aquella gent i d’aquelles terres. Espanya anys 60. En plena dictadura franquista, que consagrava l’oligarquia i el caciquisme tradicionals. Almería realment era mísera per la incúria d’un Estat ineficient i d’unes elits autòctones extractives amb bons contactes a Madrid (on hi obtenien llicències per a la mineria) que explotaven sense pal·liatius la mà d’obra a l’abast. Donaria per a molt la consideració històrico-crítica d’aquest assaig primerenc (del 1964), que és tota una aproximació a la història i la realitat social i política d’Espanya. També és una instantània del món d’idees d’un cert estrat de la intel·lectualitat desafecta de la Barcelona franquista. Un estrat d’escriptors, editors, ideòlegs i agents culturals tan influents com aliens o al·lèrgics -tret d’excepcions puntuals- a la cultura catalana. Per a ells, fills del règim franquista, Catalunya no existia. Hi havia Barcelona i Espanya. Alguns cadells radicals arribarien fins i tot, temps a venir, a dir que el català era “la llengua de la burgesia”. Ignoraven a consciència la Catalunya pagesa, marinera, menestral, obrera i popular.
No només ací, sinó en gairebé tot el seu assagisme Juan Goytisolo traspua un “dolor de España” de ressonàncies unamunianes inequívoques. És “el problema d’Espanya”, el plany per l’enorme decalatge -econòmic, social, polític, de civilització- amb Europa i alhora la premonició que la industrialització i el progrés econòmic eren tan imperiosos com inevitables, i que això acabaria amb la seua originalitat i magnetisme pregon: l’autenticitat de la gent (“la nobleza, la lealtad, el desinterés”), les relacions humanes directes, la pervivència de formes de cultura popular, i els paisatges verges, no malmesos, enlluernadors en la seua pobresa despullada. D’ací passarà a una consideració sobre els successius fracassos, persecucions i guerres, al triomf de la reacció nacional-catòlica i menendezpelayesca que avorreix, i que el durà a reivindicar l’Altre. De primer els pobres andalusos, després les perifèries àrab-musulmanes més àmplies. Els detalls i les claus més personals de tota la seua trajectòria en aquest sentit no han estat mai velats: Goytisolo és transparent, com ho mostra en la seua valenta obra autobiogràfica (Coto vedado, 1985; En los reinos de taifa, 1986).
Juan Goytisolo va elaborar al llarg del temps una imatge estilitzada d’ell mateix com un dels darrers heterodoxos espanyols. És un epígon entusiasta d’Américo Castro i de Francisco Márquez Villanueva (el “concepte cultural alfonsí”), reivindica el marranisme, Larra, Blanco White (de qui en va editar l’obra anglesa), els erasmistes perseguits per la Inquisició, els diferents i els dissidents de la història d’Espanya ofegats per les successives ortodòxies. Mira adolorit una història traumàtica i en pren distàncies. A El furgón de cola ja es prefigura ja tot això.
Alhora fa un diagnòstic ajustat al seu temps. Sap que el “neocapitalisme” acabarà imposant-se. I això ho transformarà tot. Per a bé i també per a mal. En aquest llibre, Goytisolo es mostra en sintonia amb les posicions de Semprún i Claudín -el franquisme és una modernització autoritària enmig d’un país despolititzat i no acabarà amb ell una Revolució somniada- i fa alhora consideracions lúcides sobre la figura de l’intel·lectual inconformista. No defuig la primera persona, un ingredient clàssic de l’assaig, o d’un cert assaig. L’intel·lectual inconformista té molt poc a fer, la seua influència és minvant. Ha de triar entre ser un rebel romàntic o un “funcionari organitzador”. Si accepta el primer paper es condemna a l’esterilitat de la seua acció; si accepta el segon, “renuncia a la seua llibertat”. En la societat capitalista desenvolupada -cap a on va ineluctablement Espanya- l’esfera d’acció de l’intel·lectual minva: “el tecnicismo reemplaza al compromiso sentimental y desinteresado”. Franctirador, veu lliure insubornable, consciència crítica del seu temps, escriptor sense mandat, “ocell que embruta el seu propi niu”... vet ací les variants d’una vocació que es descabdellaria fins al final, d’una manera tan personal com intransferible.
Les grans novel·les de Goytisolo, a més de Señas de identidad, són formalment trencadores: Revindicación del Conde Don Julián (Joaquín Mortiz, 1970), Juan sin Tierra (Seix Barral, 1975), Makbara (Seix Barral, 1980). La forma narrativa, que incorporava modalitats transgressores en el context estantís de la novel·la espanyola de l’època, embolcallava -de vegades amb prou feines- els temes i els neguits que enderiaven també l’autor en els seus llibres d’assaig. Que són més nombrosos i consistents -i interessants, al capdavall- del que sovint es pensa i que bé mereixen una lectura o relectura atenta. A més de Furgón de cola (1967), ja esmentat, hi trobaríem títols com ara Disidencias (Seix Barral, 1977), Crónicas sarracinas (Ruedo Ibérico, 1981), Contracorrientes (Montesinos, 1985), Cogitus interruptus (Seix Barral,1999) i El lucernario. La pasión crítica de Manuel Azaña (Península, 2004). En tots ells s’hi pot detectar una erudició molt remarcable, orientada a desbaratar el relat oficial del Segle d’Or i de l’Espanya nacional-catòlica. Després cal comptar-hi també cròniques i llibres de viatges, així com volums de difícil classificació que sovint alternen narració i assaig i intervencions sobre qüestions com ara Sarajevo, Txetxènia, Palestina, Istanbul, les primaveres àrabs... Entre les cròniques, resulten inoblidables Campos de Níjar (Seix Barral, 1960) i La Chanca (Librería Española, París, 1962). Campos de Níjar, per cert, comença d’una manera que evoca els primers paràgrafs de “Tierras del Sur” (inclòs a El furgón de cola): “Recuerdo muy bien la profunda impresión de violencia y pobreza que me produjo Almería, viniendo por la N-340.... Había dejado atrás Puerto Lumbreras...” El sud s’havia desplaçat, Múrcia quedava enrere. En endavant Juan Goytisolo habitaria un sud cada vegada més profund, del Marroc a Turquia i, de fet, al conjunt de Dar al islam...
Els articles i llibres d’assaig de Goytisolo han donat testimoni durant dècades d’un distanciament que encobria una intimitat rabiüda amb una història i una literatura (i amb una societat, al capdavall, per molt que n’abjurés i esbombés una suposada aversió). També revelen una incomoditat perdurable. I una rebel·lia que ell volia més subversiva del que, al cap i a la fi, ho era. (Compareu, si us ve de gust, la figura polèmica de Juan Goytisolo amb la de Joan Fuster, en les societats respectives). Amb el temps, articulista regular a El País, i premi Cervantes (2014), feia tota la impressió que, admirador contumaç de l’autor del Quixot, també ell lliurava batalles contra molins de vent. La seua gravitas retòrica va quedar aviat fora de joc. Els “males de la patria” que combatia ja no eren ben bé els mateixos. A l’Espanya constitucional integrada a la Unió Europea, allò dels “moros, jueus i cristians” ja no agitava els esperits. L’ésser d’Espanya com a problema es plantejava en altres termes, o ni tan sols es plantejava. A tall d’hipòtesi diríem que una altra tríada -espanyols, bascos i catalans (i variants)- marcava el ritme del temps. Per a bé i per a mal, és clar.
1