L’editorial Afers, de Catarroja, acaba l’any amb la publicació de dos llibres singulars i de qualitat. Com es podia esperar dels seus autors, tan diferents d’altra banda. Son dos llibres que apleguen textos diversos, amb fils conductors clarament identificables, i que coincideixen en el temps, de la mà d’una editorial -d’un editor: Vicent Olmos- que ha aconseguit esdevenir un segell de confiança, fins al punt que només pel fet d’haver publicat un títol ja desperta, si més no, la curiositat del lector avisat.
Traspassat el llindar dels vuitanta anys, Joan Francesc Mira i Casterà (València, 1939) aplega en Papers de l’observador, que es publica amb l’assistència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el president de la qual -Ramon Ferrer- n’escriu el pròleg, una mena d’antologia dels seus textos més assagístics. El 2018 s’havia publicat El cercle màgic. Assaigs sobre cultures, pobles i nacions (IAM), un recull de textos de caire més antropològic i acadèmic. Poc abans s’havia fet al Museu d’Etnologia una exposició dedicada, com explica el mateix Mira al proemi del llibre, “a la meua modesta persona”. Si sumem aquestes publicacions al llibre-homenatge Miscel·lània en honor a Joan F. Mira (Universitat Jaume I, 2008), edició de Jesús Bermúdez, Lluís Meseguer, Rubén Montañés i Vicent Salvador, al volum El món i l’obra de Joan F. Mira (Denes, 2008), a cura d’Albert Hauf, Emili Casanova i Lluís Meseguer, o al llibre de converses a cura de Pere Antoni Pons Pons La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira (PUV, 2009), a més dels molts títols vius en diverses editorials i de les memòries que va publicant a Proa (El tramvia groc, Tots els camins), caldrà concloure que Mira prepara a consciència la seua posteritat “de paper” .Mira i els seus seguidors, deixebles i admiradors, evidentment, que no son pocs, allotjats en tot d’àmbits en els qual s’ha bellugat Joan F. Mira, tant cívics com acadèmics i publicístics.
Aquest volum que ha editat amb la pulcritud acostumada l’editorial Afers és un veritable festival de la intel·ligència miriana en tots els camps que ha llaurat, que tampoc no son pocs. Els encapçalaments de les seccions ho diuen tot: Llengües i literatures; Històries, països i gents; Persones i converses i Observacions, fets i pensaments. Els temes que l’han ocupat al llarg de “mig segle de fabricar i publicar papers, massa temps, massa de tot”. Ell mateix ho diu: “ja seria hora de reposar una mica”, però ho veu difícil. Abunden els articles de revista o el capítol en obres col·lectives i també, i molt, les conferències o intervencions inaugurals en congressos, trobades i jornades, perquè Mira amb el temps ha fet una mica de patum al llarg de la catalanofonia (o la Commonwealth...). Però hi ha moltes coses, de vegades inesperades, com ara les converses amb Estellés, Batllori i Coromines. La identitat, la història, els pobles, les cultures. Les bases socials i ètniques de tot això. El difícil avenir de les conviccions assolides fa mig segle en un món que ha canviat, tanmateix, no és punt central -i no podia ser-ho- d’aquest volum que restarà com un repositori benvingut, com una summa, del pensament i les preocupacions d’un dels intel·lectuals valencians de referència de les darreres dècades.
Mira escriu molt bé, acota els temes, ordena les idees, situa les qüestions, té un rerefons filològic (clàssic) envejable, visió històrica i bona informació. Estil clar, i escriptura intencionada. Aquest volum fa 350 pàgines. L’anterior, de caire també antològic, el doble si fa no fa. És com si diguérem: “Ahí queda eso”, em va dir quan comentàrem la jugada... Joan F. Mira, s’estiga o no d’acord en punts concrets o en enfocaments de més abast, és un dels intel·lectuals més importants que ha produït aquest país. I ens dona una lliçó rere l’altra. També en la manera d’ordenar els seus papers i de dissenyar la seua posteritat. I això, ben mirat, té un mèrit o un sentit que va més enllà de la mera individualitat i els seus afanys, en un país que ha dissipat i llançat a perdre tants esforços culturals.
El llibre d’Arnau Pons, per la seua banda, La traducció, la vida, pot ajudar a descobrir -per part d’un públic diferent- un teòric i crític molt exigent. Tan exigent en la crítica i l’acríbia com informat i il·luminador, aspectes que el lector reconeixerà de seguida si es decideix a encarar-se amb uns textos que, d’entrada, no semblen gens fàcils, però que rescabalen. Amb escreix. Perquè s’hi aprenen coses. Van molt més enllà de la confirmació de certeses o conviccions, tòpica omnipresent en una bona part de l’assagisme que sol agradar. En principi els quatre textos que conformen aquest llibre d’Arnau Pons -acompanyats d’una entrevista a cura de Sam Abrams que ajuda a entendre totes les dimensions d’un autor que és poeta, traductor i crític- tracten dels problemes i els atzars de la traducció i específicament de les apories de la traducció de poesia. Es pot traduir poesia? Com, quan, a quin cost (textual)? La traducció, pot ser un acte crític i fins i tot subversiu? Això, en principi. Fins i tot l’autor del pròleg que encapçala el volum -Joaquim Sala-Sanahuja- apunta que el seu destinatari “evident” seria “el lector interessat per la traducció, el traductòleg”. Podria semblar una limitació, i ho és, perquè els textos d’Arnau Pons -que posseeix una “escriptura radiant” i és “un dels nostres grans prosistes, potser el més dotat”, també segons Sala-Sanahuja- van molt més enllà.
Declina idees i un doll de referències. Aprofundeix en la significació d’una figura cabdal -nus de contradiccions de tota una època- com Paul Celan, al qual ha dedicat tanta atenció i tants esforços. Dialoga amb els seus grans referents: Henri Meschonnic, Jean Bollack o Peter Szondi. Però hi ha un aspecte clau en l’obra d’Arnau Pons. És implacable amb l’embolcall justificador i legitimador del crim més horrorós de la història. L’embolcall cultural, l’humus d’actituds i propensions que -literalment- el varen fer possible, i que encara podrien fer possibles coses inaudites. Per això no deixa estaca en paret quan parla de post-nietzscheans, de heideggerians, de postmoderns desinformats, d’autors d’aforismes infames, de suposats trencadors foraviats. La inconsciència i la frivolitat el trauen de polleguera. Com el desconeixement -o la disculpa- del paper que en un moment determinat feren personatges com Ionesco, Cioran, Eliade, Jünger, Heidegger, Gentile, Carl Schmitt, Gottfried Benn i tants més, incloent els seus precursors i derivats.
Les referències i el rerefons cultural i teòric d’Arnau Pons esdevenen aclaparadors, i llegits amb cura els seus assaigs aporten tota mena de pistes i estímuls a la reflexió. El seu coneixement del llegat cultural europeu, jueu i català (coordinà amb Simona Skrabec els mítics volums Carrers de frontera) tindria escassos equivalents. Aquest llibre en dona testimoni. És verament implacable amb allò que no es pot tolerar, i això li ha reportat diversos enfrontaments, farcits de malentesos, perquè hi ha qui confon les coses, i enmig del desori cultural que vivim s’ha perdut el costum de dir les coses pel seu nom. Estic d’acord amb les frases finals del pròleg de Sala-Sanahuja, quan desborda els límits que ell mateix havia fixat prèviament, i diu: “Més enllà d’aquestes coordenades [la traducció i els seus problemes] cal llegir-hi un discurs que flueix, un doll que portarà el lector per camins insospitats. Aquest llibre és un viatge.” Certament, un viatge per camins insospitats. Quina millor recomanació de lectura?
Sí: camins insospitats, tan imprevistos o imprevisibles com un llibre que se’n ix de la norma. De la norma empobridora i conformista, i sovint també còmplice.
0