“El feminisme si no incomoda és màrqueting”. Aquesta frase guarda una intima relació amb el terme encunyat per l’escriptora i filòsofa catalana Brigitte Vasallo, purplewashing. Des de vora el 2010 el feminisme està de moda, aproximadament des del començament del moviment de la quarta onada, com diuen les teòriques. Per això, no és estrany veure certes maniobres polítiques i de màrqueting al voltant de la causa feminista amb la clara intenció de fingir un suport a aquest moviment que, o bé contradiuen les polítiques anteriors (fiquem per cas l’oposició frontal del Partit Popular als drets reproductius de les dones, a l’avortament), o busquen un benefici sense tindre una implicació real amb la causa (la recerca del vot de les dones en les eleccions), o bé tot això alhora.
Com el feminisme està de moda no és estrany veure a l’alcaldessa de València fer grans afirmacions en defensa de la igualtat. Sap que fer allò contrari li costaria molt car i almenys ha d’aparentar. Un don que pareix innat en Catalá; la política de la foto i la pose és una cosa que exerceix amb molta destresa. No és estrany veure-la vestida de roig per revindicar la lluita per una igualtat salarial entre dones i homes- en el seu dia internacional el 22 de febrer- o de morat cada 8M o 25 de novembre, o fer campanyes i declaracions institucionals buidades de contingut. En paraules boniques i ben sonants però que no aporten res, que no concreta en res i això, amigues, és un problema.
És un problema perquè ella és l’alcaldessa del Cap i Casal, de la ciutat de València, de la tercera capital de l’Estat espanyol. Després de dos anys de govern no hi ha res ressenyable que tinga com a imprompta pròpia el segell de Catalá en matèria d’igualtat, en la defensa real de les dones. Això és perquè, senzillament, no té cap projecte de ciutat per a situar a València com una ciutat d’avantguarda que lluite per la igualtat entre dones i homes. De fet, l’únic segell propi, com a Maria José Catalá alcaldessa de València, és el de fer passos enrere, tacant la imatge de la ciutat. Tot allò que hem pogut veure són accions o missatges indirectes de la seua acció de govern que aprofundeixen en una sensació d’inseguretat per a les dones. I que no fa més que mostrar la hipocresia de la seua figura.
No són poques les accions que han botat inclús als mitjans estatals – amb el mèrit que comporta- per representar o impulsar retorn al passat al qual no haurem mai de tornar. Ho hem vist quan han programat xarrades antiavortistes a escolars impartides pels seus socis negacionistes, inclús amb un condemnat per maltractar a la seua dona com a ponent; deixant clar que els instituts no són un espai segur per treballar l’igualtat.
Ho vèiem en les polítiques d’ocupació que ella lidera com a alcaldessai com a patrona principal de la Fundació València Activa, la qual és el màxim agent del consistori que treballa en l’ocupació laboral. Són molts els estudis que indiquen que aquesta societat està molt lluny d’arribar a una igualtat real entre dones i homes en l’àmbit laboral. Que de fet encara són molts els sostres de vindre, els sòls enganxosos que destruir i que les dones estem lluny de cobrar el mateix salari que els nostre companys barons per el mateix treball. I amb tot, el primer que fa, i que va botar als mitjans estatals, és eliminar dels estatuts de la Fundació la lluita per la igualtat en l’ocupació laboral. En resum, l’espai laboral no és un espai segur.
Tampoc passa desapercebut el fet que se li colara a uns premis literaris d’igualtat, els Beatriu Civera, un home condemnat per maltractar a la seua dona. El mateix que va fer de ponent en les xarrades antiavortistes. I que ella el va tractar d’ocultar i fer com si no passara res. O que es negue a dir que la causa per la qual assassinen a les dones és diu violència masclista i que en conseqüència aquest ajuntament ja no té cap pancarta ni res. En conseqüència el missatge que es llança a la societat és que este consistori no respresenta un espai segur per a les dones. Amb l’ocultació i el titubeig en els missatges, com és el fet d'evitar dir les coses pel seu nom, l’alcaldessa ha triat barbàrie.
I l’última, per recent i no perquè no vagen a vindre'n més, l’hem vista als Premis Jaume I. Enguany l’Ajuntament de València ha decidit dedicar la campanya del 8M a la dona i la xiqueta en la ciència, un tema pel qual hi ha molt de marge de treball. Però que novament ha servit per exposar la hipocresia a la qual fa gala Catalá. Perquè la campanya sols es queda en un paper ben lluït. Enguany hem hagut de presenciar com en un premis de tant de prestigi en l’àmbit científic, com són el Jaume I, cap dona ha sigut mereixedora de cap reconeixement. Sent que les dones representen més del cinquanta per cent de la comunitat científica. I on l’Ajuntament alguna cosa hauria de dir, però Catalá va optar per callar i atorgar.
Portem dos anys de govern de Catalá, dos anys en els quals les dones ens estem emportant la pitjor part de la seua connivència amb els radicalismes, amb el negacionisme i amb la seua desprotecció. Les paraules grandiloqüents revindicant la igualtat queden buides quan s’analitzen els fets que hi ha darrere. Podrà definir-se com a feminista pel simple fet de ser dona, mare, filla o germana de. Que sols per eixa definició que ella mateixa s’atorga no fa més que evidenciar la seua falsedat, com si les dones hem de ser com a conseqüència i en un espill cap a altre, o com si tot es reduira a la conformació de la família tradicional.
La realitat és que no té cap projecte per aquesta ciutat. Més bé tot el contrari:, la violència masclista ja no es nomena en aquesta ciutat quan ens assassinen, la nostra precarietat ja no es combat quan treballem en precari, i no hi ha cap alcalde o alcaldessa que ens reivindique i protegisca quan volen invisivilitzar-nos.
Açò és el vertader esborrat de les dones: l’esborrat dels nostres problemes, de les nostres polítiques i dels nostres espais de seguretat. I d’eixe esborrat n’és còmplice MºJosé Catalá.