Gambit competencial en Educació

El passat 12 de maig la comissió d'Educació de les Corts Valencianes va aprovar incorporar l'ensenyament dels escacs en totes les etapes educatives com a eina per a desenvolupar altres aprenentatges. La proposta va ser plantejada per Unides  Podem i defensada per Naiara Davó, a qui cal donar l'enhorabona. Sens dubte és una molt grata notícia, atès que aquest joc de l'intel·lecte, i esport, reuneix moltes competències que l'alumnat ha d'incorporar davant l'esdevenir incert d'aquest segle.

Hui que molts “tarambanes” de pedagogies reaccionàries periclitades insisteixen que no es poden adquirir coneixements amb les pedagogies actuals –que propicien la interdisciplinaritat, l'aprenentatge col·laboratiu i per projectes, la transversalitat i la ludificació- al·legant que es vol convertir l'escola en un parc d'atraccions, amb menyspreu del coneixement, és d'agrair que es valore i pose èmfasi en la diversió i la felicitat per si mateixes per a aprendre més i millor (aquesta fal·làcia dels sofridors ‘antipedagogs’ la desmuntaré en un altre article). Els escacs són la mostra que es pot fomentar el pensament crític i aprendre a reflexionar divertint-se. Per això cal felicitar la Conselleria  d’Educació. Els escacs, deia Cervantes, imiten a la vida, Hi ha un duel de voluntats, una esgrima de l'intel·lecte, una sublimació bella de la set guerrera de l'home transformada en lúdica lluita.

Els escacs poden implementar-se en alguna hora lectiva, però no des del principi, sinó a poc a poc com a suport i exemple didàctic per a moltes assignatures (encara que a la desapareguda URSS i hui a Armènia ho tenen com a assignatura obligatòria amb el seu propi professor); també pot ser d'aplicació transversal, o es poden formar tallers en moments no lectius. Els seus potencials per a un millor rendiment cognitiu, emocional i educatiu no tenen comparació. Hi ha moltes investigacions que demostren que fer servir els escacs per a reforçar l'aprenentatge de les matemàtiques o del llenguatge, i de la companyonia, és més eficaç que fer-ho sense. La idea principal és construir un pont entre el món dels escacs i el món educatiu. Per a això s'han desenvolupat ja diverses didàctiques per a l'educació infantil i la primària, que, amb nombroses i lúdiques activitats recorren no sols el coneixement de les regles dels escacs i les seues fitxes, sinó les regles de la suma, la resta, la multiplicació i la divisió. S'aprén jugant i es juga aprenent.

Els escacs propicien la metacognició en la partida i després de la partida; el fet d“aprendre a aprendre”, perquè l'alumnat organitza les seues tasques i el seu temps i recapacita dels seus errors; desenvolupa l'atenció i la concentració, qüestió que ajuda molt a afavorir la comprensió lectora; desenvolupa la creativitat i el càlcul mental; exercita la memòria a curt i llarg termini; ensenya a un xiquet a gaudir de la bellesa de la seua idea; desenvolupa l'autoestima, la responsabilitat i l'acceptació de normes tan importants en la vida diària per a formar als futurs ciutadans en la societat. 

Està científicament comprovat que els xiquets i preadolescents o persones majors amb autisme, trastorn per dèficit d'atenció per hiperactivitat, síndrome d'Asperger,  l'envelliment cerebral, Alzheimer, o molt introvertits, etc., milloren en la seua sociabilitat (afavoreixen, donc,s la inclusió: són un antídot formidable davant el problema de l'assetjament escolar); s'aferma el pensament lògic matemàtic i el mètode d'anàlisi i síntesi, de planificació d'estratègies i de tàctiques, i de presa de decisions; els escacs formen a persones en valors abans que pretendre formar campions; es construeix una sana competència; s'afavoreix la memòria visual (ja en educació infantil se'ls donen plantilles amb les formes del rei, la dama, l'alfil, el cavall, la torre i el peó perquè els acolorisquen).

Els escacs són una activitat que trenca les barreres d'edat, cultura, ideologia, religió o sexe perquè entusiasma tant a xiquets com a xiquetes, i poden també jugar en l'esbarjo. Mai més ben dit, són un llenguatge universal. I, al contrari que en la majoria dels jocs, en els escacs no intervé la sort: això ensenya a valorar l'habilitat, la preparació i la intel·ligència per damunt de l'atzar; quan un xiquet guanya una partida té la sensació d'haver aconseguit alguna cosa per si mateix i no per haver tingut sort: reforça la confiança en un mateix. Els escacs enforteixen la voluntat i la resiliència en una situació adversa: defensar-se en una partida en la qual el contrari ha aconseguit avantatge mai és agradable, però en els escacs, com en la vida, sempre hi han recursos amb els quals intentar resistir i lluitar per fer un tomb a la partida; desenvolupen l'autocrítica madura, perquè quan el rival ens ha superat no hi ha excuses. Però, així mateix, estableixen normes i rituals de cortesia: donar-se la mà abans de començar, i quan un està perdut inclina el seu rei i ofereix la mà de nou al seu rival com a gest de rendició; i el normal és que després junts analitzen la partida amb encerts i errors de cadascú; ajudar a col·locar les peces abans de la partida i recollir-les en acabar és també part del joc. A quin punt són un joc/esport net que no pel fet perdre una partida rinyen, sinó que es guanyen amics.

Els escacs tenen el seu origen –pel que sembla- a l'Índia en el segle VI, conegut com Chaturanga. Com a joc de l'exèrcit va ser conegut a Pèrsia, encara que amb variacions de fitxes i escaquer o tauler hi ha els qui ho remeten a anteriors segles. Sobre l'any 800 va arribar a Europa a través de la conquesta d'Espanya per l'islam, encara que també el practicaven els vikings i els Croats que tornaven de Terra Santa. En les excavacions d'una sepultura vikinga trobada en la costa sud de Bretanya es va apareguè un joc d'escacs, i a la regió francesa dels Vosges es van descobrir unes peces del segle X d'origen escandinau que responien al model àrab tradicional. Durant l'edat Mitjana Espanya i Itàlia eren els països on més es practicava. Es jugava d'acord amb les normes àrabs, segons les quals la reina i l'alfil són peces relativament febles, que només poden avançar de casella en casella. El primer imprés sobre les regles d'aquest joc el va realitzar a València  Francesc Vicent a la fi del segle XV. Va ser en el segle XVII quan els escacs van experimentar un important canvi establint-se les normes actuals, on la reina es va convertir en la peça més poderosa quant al seu moviment en l’escaquer; els peons podien avançar dues caselles en el seu primer moviment i es va introduir la regla coneguda com “en passant”, que permet capturar el peó que segueix la seua marxa i no menja la fitxa que se li ha oferit per una determinada estratègia, i el revolucionari concepte de l'enroc.

Molt i molt interessant és la història dels escacs. Quan jo era xiquet va haver-hi un boom amb el duel pel campionat mundial entre el rus Spaski i l'estatunidenc Fischer. Va ser un ‘combat’ històric que va propiciar la major venda de llibres d'escacs i taulers. Com recordaran, va guanyar Fischer, que feia genialitats com entregar la reina calculant que gràcies a això vint jugades després donaria ell l'escac i mat. L'URSS, en plena guerra freda, i on els escacs eren l'esport oficial des de l'escola, es va sentir humiliada. Com humiliat i perplex es va quedar el més complet i millor jugador de la història, Kaspárov, que després de ser capaç de guanyar d'esquena totes les partides a 26 mestres dels escacs, va perdre en 1996, en una memorable partida, davant la computadora Deep Blue, desenvolupada per IBM per a jugar als escacs. Deep Blue posseïa una biblioteca de 700.000 partides i calculava 200 milions de jugades per segon. Però Kaspárov reia perquè deia que era impossible que li guanyara perquè era insensible al perill, i incapaç de crear estratègies.  No obstant això, i encara que se sap que hui ja un supercomputador pot crear estratègies i és invencible, no ha implicat que els escacs entre humans continuen sent apassionants. Tampoc han tingut èxit els escacs de tauler exagonal de 91 caselles també exagonales inventat en 1936 pel mestre Glinski – i que es pensava més difícil i entretingut, perquè fins i tot podien participar tres jugadors diferents-.

Per a finalitzar cal recordar la famosa llegenda dels “grans de blat”: Un jove braman que sabia que el rei, després de perdre al seu fill en una batalla, estava molt trist tancat al seu castell, li va demanar audiència i li va ensenyar el joc dels escacs. Després d'aconseguir la fascinació del rei per tan noble invent, el savi braman li va demanar al sobirà solament un gra de blat per la primera casella del tauler, dos per la segona, quatre per la tercera i així successivament. El rei va accedir i va considerar la seua petició modesta. Però al temps va efectuar els càlculs corresponents i va rebre una majúscula sorpresa: No podia pagar la recompensa promesa perquè la quantitat de grans a entregar equivalia a collir tota la superfície terrestre durant més de deu anys. El total exacte era 18.446.744.073. 709.551.615 grans (díhuit trilions, quatre-cents quaranta-sis mil set-cents quaranta-quatre bilions, setanta-tres mil set-cents nou milions, cinc-cents cinquanta-un mil  sis-cents quinze grans). El rei va aprendre a ser prudent i li va demanar al braman que es quedara al castell i fora el seu assessor. Els escacs, no ho dubten, són molt útils des del punt de vista pedagògic; i el seu estudi ens ha proporcionat una ingent informació sobre com aprén i funciona el cervell humà.