Quan jo era jove —ara fa dos segles, segons els meus fills— et deien que la felicitat feia baixada: patapam, et menjaves una crisi als quaranta, ploraves un parell de nits i després, tornaves a remuntar fins la pròxima. Ara, les estadístiques més recents ens diuen que això ja no és així. La famosa “crisi dels quaranta” s’ha avançat com els anuncis del Nadal: actualment els joves estan més deprimits que la gent amb cabells blancs o ja danyats de tant de tint.
D’acord amb l’enquesta Global Minds realitzada a quaranta-quatre Estats durant el període 2020-2025, la felicitat dels joves ha caigut en picat. A més, continuant mirant dades de joventut, segons es desprén d’un estudi de l’ONG Plan Internacional i 40DB, el 60% dels joves entre 12 i 21 anys han patit violència a les xarxes socials, els problemes de salut mental afecten el doble a les xiques que als xics i un de cada tres joves homes no és capaç d’afirmar clarament que “mai és acceptable que un home pegue o amenace la seua nòvia”. Sí, sí, som al 2025 i encara hi ha qui pensa que una bufetada pot ser de broma.
El futur pinta fosc, i no només perquè Rússia ha enviat drons a Polònia i cada matí ens despertarem amb l’amenaça d’una tercera guerra mundial. No, també perquè tenim una generació que no dorm, que se sent sola tot i passar-se el dia connectada a les xarxes socials i que conviu amb la depressió com qui conviu amb el veí del quart: no t’agrada, però el tens sempre present. Segons la Societat Espanyola de Metges Generals i de Família (SEMG), més del 60% dels joves han tingut símptomes de depressió i el 55% han pensat en el suïcidi.
Em direu: “Pot ser perquè ara els joves parlen més de salut mental”. Potser sí. Però si algun jove et diu que pensa en el suïcidi, no crec que li respongues: “no et preocupes, això abans també passava però callàvem i ens aguantàvem”. No. Ens estem jugant massa.
A les dones, a més, la depressió els toca el doble. Mentre molts homes segueixen sense acabar d’estar convençuts que pegar a la nòvia està malament, les dones carreguen amb les pressions de sempre més les noves per la sobreexposició: ser guapes però naturals, treballar com si no tingueren fills i criar fills com si no tingueren feina, somriure a la foto de LinkedIn ...
Els qui vam sobreviure a una joventut sense mòbil (i això sí que era violència, els meus alumnes diuen que el que els tenim és enveja) no podem deixar que la vida siga per a elles una contínua competició a Instagram, a grups de whatsap i amb nòvios que no saben què vol dir “respecte”.
Cal sororitat. No val a dir, “no demanem això o l’altre que els homes s’estan desmarcant”, “no siguem tan radicals que sinó ells no ens entendran”. No ens rendim, ja ens entendran o ho assumiran quan normalitat siga una societat més justa.
Perquè si la felicitat s’ha avançat a la baixa, també ens podem avançar a plantar cara. I està clar que això és tan fàcil de dir i difícil d’acomplir com que demà Rússia es quede tranquil·la i Mazón siga honest. És clar que la felicitat no es recupera amb discursos ni amb “posa’t les piles”. Calen polítiques públiques reals, educació emocional a les escoles i a casa i una societat que deixe d’aplaudir l’aguant i comence a valorar el coratge de dir “fins ací”. La felicitat no es troba en resistir fins que no pugues més, sinó saber plantar-se abans que siga massa tard.