Elx-Istanbul amb bici, del plaer de viatjar al compromís amb els refugiats

Diuen que els 30 anys marquen el pas de la joventut a la maduresa. Javier Espinosa els va celebrar en una platja de Quios amb un alemany que, com ell, havia decidit deixar-ho tot per a pedalar. Era 15 de setembre i feia cinc mesos que havia eixit de casa amb una mica de roba d'estiu, una tenda de campanya, la seua bicicleta i l'angoixa de la seua família, que ho havia titllat de boig.

Ara, ha tornat a casa per Nadal, “ja veus, ha caigut així”, diu. Va arribar a Elx fa una setmana, un dia abans del Sorteig de la Loteria, encara que per a fortuna, la seua. En una mica més de 5.000 quilòmetres, no ha tingut contratemps importants. “Ha anat tot genial, massa bé i a vegades pense que m'he sentit massa afortunat”, relata.

Per què marxar-se? Per què amb bici? “Sempre havia tingut el cuquet de viatjar. A Sud-amèrica, on vaig passar deu mesos com a turista de motxilla, se't lleven les pors i descobreixes que hi ha molta gent que viatja de qualsevol manera, caminant, amb tren, o amb bici i em vaig dir que com m'agrada l'esport, havia de provar de fer-ho”.

De fet, en el “passeig” per Europa, convertit en “la millor aventura” de la seua vida, ha descobert a gent que porta 15 o 20 anys muntats a la bicicleta pedalant per llocs recòndits. “Al principi sembles un boig, un estrany quan estàs en el teu món i amb la teua gent i després resulta que el menys boig de tots eres tu”, solta amb sorna.

I fruit d'aqueixa filosofia de viatjar sense bitllet de tornada, “que és el més fantàstic que hi ha”, va acabar passant 20 dies a Eslovènia, per exemple, i després es va desviar cap a Atenes primer per a desembarcar a Lesbos més tard. A l'illa grega, convertida en una presó per a milers de refugiats, va estar dos mesos de voluntari en el camp de Pikpa.

En aqueix lloc, conegut per estar autogestionat per persones de diferents nacionalitats i per acollir a persones altament vulnerables, Javier es va topar amb un perfil habitual, el de dones que havien arribat soles amb fills. Així va conéixer a una jove de 25 anys amb un bebé. “Possiblement l'havien violada com a una altra dona d'Angola que tenia tres fills”.

O com oblidar Mohamed, un home que vivia a Pipka amb la seua mare. Els dos residien a Síria fins que la guerra els va expulsar. Assenyala Javier que Mohamed estava molt implicat amb els projectes que allí desenvolupaven organitzacions com Lesvos Solidarity i recorda especialment el dia en què es va posar a plorar perquè s'acabava de marxar un altre xic que portava any i mig amb ell en el camp. En aqueix moment, Mohamed s'havia convertit “en el més antic d'allí”, un camp que aquest estiu va córrer el perill de tancar les seues portes en ser considerat “perillós per a la salut pública i el medi ambient” en un informe de les autoritats de la Regió de l'Egeu Septentrional. Dos anys després, segueix atrapat en aquest enclavament, “sense poder tornar al seu país i sense poder avançar per les polítiques europees”, diu amb resignació Javier.

Després d'aportar el seu “granet d'arena”, obrir “la ment i l'ànima” gràcies a tantes persones que va conéixer de diferents cultures, i confirmar “amb enorme pena”, que som una societat “que serem estudiats en el dia de demà per haver donat l'esquena a la major crisi humanitària que hi ha hagut”, aquest llicenciat en Investigació i Tècniques de Mercat es va tornar a pujar a la bicicleta.

I així va arribar al seu objectiu, Istanbul. “No era una destinació fixa, era un objectiu que em vaig posar per a avançar, no per a arribar i només m'abellia entrar a Àsia amb la bicicleta després de recórrer Europa”. De fet, la seua idea inicial era arribar a Iran o l'Azerbaidjan, però Lesbos li va tindre ocupat més temps del que havia imaginat i se li complicava la intendència al només tindre roba d'estiu i marriment per tornar a veure als seus amics i família.

A Elx, la seua ciutat, també li espera un nou treball que en aquest temps fora li han oferit uns amics. Javier va marxar a l'abril com a treballador autònom especialitzat en el màrqueting online. Ara vol enfocar-se en el sector de la cooperació i la comunicació.

I quan tornaràs a agafar la bici? “La tornaré a agafar, però no serà aquesta”. No la volia facturar en l'avió de tornada i va pensar a vendre-la a Istanbul per a traure una mica de diners, però si he aprés alguna cosa en aquest viatge és a donar, sempre la gent m'ha estat ajudant i una cosa que vull soltar és el que més he volgut a nivell material, que és la meua bici“.