Es va presentar amb un lema, una idea que huit anys arrere va servir als seus oponents per a iniciar un cicle polític: El canvi. Ganes. Somriu, ja se’n van. El president del PP valencià i pròxim president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha arrabassat a l’esquerra la majoria parlamentària de la mateixa manera que ho ha fet amb el marc emocional: amb un missatge de bolcada de cicle polític.
En la primavera del 2021, en la seu del PP valencià, Carlos Mazón es presentava com el “president”. Faltaven dos anys per a les eleccions autonòmiques, però emprava aquest lema en les primàries del seu partit. Mazón va exposar el seu com un programa de Govern, anticipava la seua candidatura per al 28M: “Estic convençut de tindre la força necessària per a liderar un projecte per a tots i aquest és un projecte per a guanyar”, va apuntar. “Mazón president” era el rètol que l’acompanyava.
El PP estava llavors fortament afectat pels remolins polítics: les primàries que van donar la victòria a Pablo Casado encara havien de tindre la seua rèplica en els congressos autonòmics. La seua antecessora, Isabel Bonig, va dimitir per a aplanar el camí, per no comptar amb el suport de la direcció nacional, i ja s’anticipava el conflicte entre Casado i la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. Paradoxalment, la defenestrada portaveu en les Corts Valencianes tenia raó en un dels seus mantres, encara que no fora ella qui finalment ho posara en pràctica: la reconquista començava a Alacant.
Carlos Mazón va ser abrigallat per la direcció nacional, llavors en mans de Pablo Casado, amb el suport de Teodoro García Egea, de qui l’alacantí és bon amic. Mazón era president de la Diputació d’Alacant, el bastió dels populars en una comunitat autònoma que des del 2015 s’havia tenyit de roig, amb una majoria socialista sostinguda per Compromís i Unides Podem-Esquerra Unida. La corporació provincial ha sigut el seu nucli de resistència, el lloc del rearmament dels populars valencians per a plantar batalla en les municipals i autonòmiques, que ells veuen com l’aperitiu de les generals.
Cinc mesos més tard, en la convenció nacional del PP, que es va celebrar a València, García Egea afirmava: “Carlos Mazón, seràs president de la Generalitat”. Va ser en el conclave en què apuntaven les tensions en la direcció per a renovar la cúpula del PP madrileny, però també en què es perfilava el programa marc dels populars. A un any i mig de la cita amb les urnes, els populars impulsaven Mazón en la seua terra. L’endemà, van omplir la Plaça de Bous de València, amb una reivindicació de Rita Barberá.
Els que van acompanyar Carlos Mazón en aquell míting ja no estan en la primera línia política. Només María José Catalá, que segons els resultats d’aquest diumenge serà la pròxima alcaldessa de València. Mazón es converteix així en més que un supervivent: ha aguantat la sacsejada del partit i ha millorat notablement els seus resultats, és una de les claus de la reconstrucció del PP.
Mazón és un corredor de fons, li agrada fer aquesta comparació entre l’àmbit personal i el polític. Ha sabut mesurar els temps en la carrera, cosa que practica diàriament. Es calça les esportives i practica als matins abans de començar la jornada; s’entrena per córrer la mitja marató. El futur president de la Generalitat Valenciana es presenta com un individu senzill: casat i amb dos fills, practica esport regularment, esmorza, canta, li agrada el futbol, compra en el mercat municipal amb sa mare, menja paella els diumenges, participa de les tradicions de la seua ciutat.
A pas lleuger, al dirigent li han bastat quatre anys en la seua última etapa per a arribar al Palau de la Generalitat. Mazón es va reincorporar a les llistes del PP el 2019, però les seues aventures van començar 20 anys arrere. El pròxim cap del Consell va iniciar la seua trajectòria política en un sindicat estudiantil pròxim a Noves Generacions del PP en la Facultat de Dret. Del campus va saltar a la Direcció General de Joventut en el Govern valencià (1999-2003) en l’equip d’Eduardo Zaplana, on va començar una discreta marxa en l’Administració pública. L’expresident autonòmic se’l considera el seu padrí polític: amb ell va començar tot.
Carlos Mazón va ser director general de Comerç i Consum (2003-2004) i de Consum i Seguretat Industrial entre els anys 2004 i 2007, ja en el Consell de Francisco Camps. En les guerres intestines del PP valencià, l’actual president va ser una de les víctimes i va haver d’abandonar l’estructura autonòmica l’any dels comicis. En les municipals del 2007, quan van començar a fer eclosió els casos de corrupció del PP valencià, Mazón va ser abrigallat de nou per Zaplana per a ser regidor a Catral, un municipi alacantí de 8.000 habitants, que li va valdre el salt a la vicepresidència quarta de la Diputació d’Alacant. Va formar part de l’equip de govern de José Joaquín Ripoll, el lloctinent de Zaplana, que el va situar en la direcció provincial del partit fins al 2009, en què els zaplanistes van perdre el control de l’últim reducte del partit. Aquell any va passar a ser director gerent de la Cambra de Comerç d’Alacant, on va teixir un fort vincle amb l’empresariat alacantí, fins que el 2019 un victoriós Pablo Casado el va retornar a la primera línia com a successor de César Sánchez al capdavant de la Diputació.
En aquest parèntesi l’alacantí va cultivar una altra de les seues passions: la música. El dirigent va formar un grup amb els seus companys de la universitat, Marengo, que va superar la preselecció de Radiotelevisió Espanyola per al certamen d’Eurovisió el 2011. Vocal i guitarra, va versionar l’Y solo tú de Bacchelli per a la competició musical.
Dotze anys després el dirigent popular haurà de posar-se davant d’un altre micròfon: el de la tribuna de les Corts Valencianes. Mazón, amb 40 diputats, necessitarà el suport de deu diputats més en el parlament valencià per a ser investit president de la Generalitat, encara que de moment els populars eludeixen esmentar qui té més paperetes per a ser el seu soci de govern: el partit d’ultradreta Vox, en una mena de maniobra a l’andalusa.
Els populars asseguren que dialogaran amb totes les formacions que han obtingut representació, començant amb el PSPV de Ximo Puig. No obstant això, les afinitats ideològiques i l’aritmètica parlamentària aboquen Mazón a un pacte amb el partit que a la Comunitat Valenciana encapçala Carlos Flores, com ha esdevingut en la resta dels territoris en què ha obtingut representació.
Imitant la dialèctica que va introduir Mónica Oltra en les negociacions del primer Pacte del Botànic, el responsable de campanya del PP, Miguel Barrachina, apuntava dilluns que, “com a Andalusia i Madrid”, “l’important és el què, més que l’amb qui”, en referència a les incògnites sobre el futur govern dels populars, que han insistit durant tota la campanya que governe la llista més votada. En aquest ‘què’, introdueixen com a prioritat la baixada de l’impost de successions o la “reactivació” de l’ampliació del port de València.
En la celebració dels resultats electorals, Mazón mateix apuntava: “En els pròxims dies, en l’ordre que han triat els ciutadans de la Comunitat Valenciana, em dirigiré a la resta de les formacions polítiques amb representació parlamentària per tractar de garantir un govern estable, eficaç, aquest govern que pose en marxa el programa del canvi que aclaparadorament els ciutadans han triat”, sense esments explícits.
La idea de governar en minoria, sense incorporar Vox, a l’estil de Juan Manuel Moreno Bonilla a Andalusia, és inviable a llarg termini: té 40 diputats, la majoria absoluta en requereix 50. Caldrà pactar cadascuna de les mesures, començant per la Mesa de les Corts Valencianes i la seua Presidència, que es constitueix el 26 de juny; seguint per la investidura, que serà a mitjan juliol –al voltant del 14–, en plena campanya de les eleccions generals.