“Quan es parla de la zona d’activitats logístiques (ZAL) i de la Punta es tendeix a despersonificar el territori i les persones com si fórem danys col·laterals, però el territori no són només metres quadrats d’un polígon industrial, sinó que el territori és la seua gent, és la seua cultura, és la seua comunitat i això sempre s’oblida quan es parla de la ZAL. Parlem d’un territori que estava viu i que encara hui deixa cicatrius obertes en les ments de les nostres famílies i en la memòria de la ciutat de València”.
Mireia Vidal, de 33 anys, es va pronunciar així el 9 de juny passat durant el ple de les Corts Valencianes després de cedir-li la paraula la síndica d’Unides Podem, Pilar Lima, per reivindicar la reversió dels terrenys de la ZAL del port de València, més encara després de l’última sentència que declara il·legal el Pla Especial, la tercera que considera que tot el recinte està fora d’ordenació pel fet d’assentar-se sobre terrenys d’horta d’especial protecció i la que fa 16 des que va arrancar el procés per a la seua execució al final dels anys 90.
Mireia va ser elegida al final de maig presidenta de l’associació de veïns La Unificadora de la Punta, la que ha aconseguit paralitzar una vegada més la infraestructura ni més ni menys que en contra del Port de València, del Govern central i de la Generalitat Valenciana.
Ella, amb els seus pares, oncles i avis, va viure en primera persona tot aquell procés que assegura que va ser traumàtic i del qual les famílies afectades van eixir sense les seues cases i arruïnades.
Com vas viure tot aquell procés d’expropiacions forçoses, desallotjaments i enderrocaments d’habitatges?
Tenia tres anys quan va començar tot i 13 quan ens van tirar de casa. A causa de l’estrés del moment, durant molts anys no era capaç de recordar amb detall. Va ser una situació molt dura, perquè evidentment m’adonava del sofriment que es vivia a casa i cada dia me n’anava al col·legi sense saber si en tornar podria entrar a ma casa, o si tornaria a veure els meus veïns i amics. La veritat és que sempre vaig tindre l’esperança que finalment les coses s’arreglarien i no ens tirarien, fins que van començar amb els enderrocaments.
Com era l’estil de vida i de relació abans de la ZAL?
Per a mi tots els meus veïns eren com la meua família, és una vida molt més comunitària que a la ciutat. Tots ens coneixem i ens ajudem. Quan va passar tot, vaig perdre els meus oncles, els meus avis, els vaig perdre a tots. Després d’anar-nos-en, amb el pas del temps van morir 81 persones de la Punta de les 147 famílies desallotjades, gran part de les quals amb malalties relacionades amb la síndrome de l’estrés posttraumàtic, demències o mal d’Alzheimer.
A on van anar una vegada els van desallotjar?
El procés d'enderrocaments i desallotjaments es va produir entre 2002 i 2003. Alguns dels meus veïns ja no els he tornat a veure. Uns se’n van anar a viure amprats, uns altres a casa de familiars. Vam perdre el contacte diari i directe. En el nostre cas, els meus pares es van separar i mon pare se’n va anar a viure a una de les cases de retorn i ma mare, a una altra casa a València. Jo ara visc a València amb lloguer precari i treballe com a agricultora unes terres que tinc a Utiel.
Què els van pagar realment d’indemnitzacions?
Depén dels metres quadrats dels habitatges de cada afectat, però entre 70.000 i 100.000 euros. Parlem de l’època de la bambolla immobiliària. Ens van taxar els habitatges que eren tipus alqueria per un preu irrisori i les de retorn que ens oferien costaven uns 130.000 euros. A més, ens van descomptar un 10% d’impostos i les despeses d’enderrocament i desallotjament. Així que ens van tirar de les nostres cases, vam pagar nosaltres mateixos les despeses i ens van obligar a hipotecar-nos per a accedir a un altre habitatge, deixant moltes famílies en la ruïna. Algunes no van poder cobrar, perquè el procurador que va portar el procés es va suïcidar i els tres milions d’euros que havia de repartir van desaparéixer. Després en part es van poder recuperar, però amb unes accions d’Abengoa que no tenen cap valor. A més hem hagut de fer front a les despeses judicials de 16 recursos pagats de la nostra butxaca, tots guanyats.
Es parla que l’Administració va abonar 45 milions en indemnitzacions.
Fa molt de mal quan es parla així a la lleugera d’aquestes xifres, perquè ho usen com si ens haguérem fet milionaris per a justificar el que van fer. La meitat d’aquests diners van anar a parar a la séquia de Rovella i a la base de contenidors. A nosaltres el que ens va quedar va ser el que et comentava anteriorment.
Què pensa quan veu que tant l’Autoritat Portuària de València, dependent del Govern central, com la Generalitat Valenciana, continuen insistint a posar en marxa la ZAL?
Que no té sentit el que està promovent una coalició d’esquerres. Ja han parlat de redactar un tercer Pla Especial. El que ens van fer va contra els drets humans, va ser un espoli i no s’han depurat responsabilitats polítiques de tot allò que es va fer fora de la llei. Va ser una aberració, és un projecte inviable i ens preguntem quan hi haurà un equip de Govern valent que revertisca aquesta situació. De veritat que fa molt de mal.
Què opina de l’última proposta del PSPV de recuperar una part dels terrenys per a horta per a un corredor verd?
Bé, la part positiva és que ja suposa un canvi lleu amb la postura que venien mantenint i això és bo, és una cosa a tindre en compte, però no és ni de llarg el que demanem ni suposa reparar res. En aquesta parcel·la hi havia barraques i séquies protegides, camps, i s’han invertit uns diners públics de manera il·legal per arrasar el patrimoni de tots els valencians. Un patrimoni d’un valor incalculable. I, com dic, no hi ha responsabilitats polítiques ni judicials de tot allò. Totes les demandes penals que vam posar ens les van tombar i les administratives, encara que ens donen la raó, mai condemnen en costes l’Administració.
Què demanen?
La mateixa voluntat política i els recursos que s’usa, per exemple, per a obrir fosses comunes i reparar la memòria històrica de moltes famílies. L’única manera que hi ha per a reparar tot el mal moral i psicològic causat és revertir els terrenys en horta productiva i això no és una qüestió de recursos econòmics, sinó de voluntat política. Més costós i improductiu és tindre una infraestructura abandonada i parada a causa de la seua il·legalitat.