La reconstrucció després de la dana obliga a repensar l’urbanisme valencià: “No podem tornar a construir igual que abans”

La dana del 29 d’octubre de 2024 no sols va arrasar carrers, habitatges i polígons industrials en desenes de municipis valencians. També va deixar al descobert les febleses del model urbà construït durant dècades. Experts i representants del sector en la jornada d’urbanisme de reconstrucció, organitzada per Leckman Urbanistes juntament amb l’editorial Aranzadi La Ley amb motiu de la presentació del llibre Manual de urbanismo de reconstrucción, de Vicente J. García Nebot, van coincidir en el fet que la recuperació no pot limitar-se a reparar danys, sinó que ha de convertir-se en una oportunitat per a transformar el territori. Relocalitzar habitatges en zones de risc, industrialitzar la construcció, digitalitzar l’urbanisme i reforçar la planificació preventiva són algunes de les claus per a afrontar un escenari en què els fenòmens extrems seran cada vegada més freqüents.

L’alcalde de Picanya, Josep Almenar, un dels municipis colpejats per la riuada, va insistir que la catàstrofe ha demostrat que l’urbanisme no és neutre davant un desastre natural. “La reconstrucció no pot ser tornar a construir. Ha de significar transformació i adaptació a la nostra nova realitat”, va afirmar. Almenar va defensar que el model urbà de Picanya —amb carrers més amplis, menys densitat i una forta presència d’arbratge— va ajudar a esmorteir part dels efectes de la riuada del 2024.

Segons va explicar, els arbres de la trama urbana van actuar com a barrera davant els materials arrossegats per l’aigua. “Van contindre cotxes, restes i enderrocs i van ajudar a protegir algunes zones del barranc”, va assenyalar. També hi van influir les avingudes àmplies, que van facilitar l’entrada dels equips d’emergència i la retirada de vehicles després de la inundació. A partir d’aquesta experiència, Almenar va defensar que la reconstrucció ha de consolidar un model urbà més verd i amb més capacitat d’absorció de l’aigua.

L’habitatge, el gran problema després de la dana

Més enllà d’infraestructures o barrancs, un dels efectes més profunds de la riuada s’esdevé en el mercat de l’habitatge. L’economista urbanista Blanca Marín Ferreiro, sòcia de Leckman Urbanistas, va advertir que la reconstrucció no pot entendre’s només com una qüestió d’obres públiques, perquè el problema que afronten milers de famílies és, sobretot, residencial. Segons va explicar, la dana va afectar uns 90 municipis de la Comunitat Valenciana, amb un parc aproximat de 145.000 habitatges. No obstant això, l’impacte més sever es concentra en 15 municipis considerats zona zero, on s’agrupa prop del 72% del parc residencial afectat, amb uns 91.000 habitatges en àrees especialment tensionades.

Tot i que no hi ha encara una xifra definitiva d’habitatges danyats, les dades del Consorci de Compensació d’Assegurances permeten dimensionar la magnitud del desastre. En l’àmbit residencial —habitatges individuals i comunitats de propietaris— s’han registrat 82.000 sol·licituds d’indemnització, que representen aproximadament el 25% dels més de 4.200 milions d’euros ja abonats en compensacions. D’aquesta quantitat, 1.095 milions corresponen directament a habitatges. “És important recordar que aquestes xifres només reflecteixen els casos que estaven assegurats”, va matisar Marín. “Hi ha un nombre significatiu d’habitatges que no han pogut accedir a aquestes indemnitzacions perquè no disposaven d’assegurança”.

Per a l’economista, la riuada ha agreujat un problema que ja existia abans de la catàstrofe: el dèficit estructural d’habitatge en l’àrea metropolitana de València. “La dana no ha creat el problema de l’habitatge, però sí que l’ha agreujat”, va subratllar.

L’impacte s’ha traslladat ràpidament al mercat immobiliari. Després de la riuada, l’oferta d’habitatge disponible en els municipis afectats va caure al voltant d’un 31%, mentre que els preus van augmentar prop d’un 18%, segons dades del sector esmentades durant la jornada. La combinació de factors ha generat el que Marín va definir com una “tempesta perfecta”: pèrdua d’habitatges, augment de la demanda pel reallotjament de famílies i més restriccions urbanístiques per a evitar noves construccions en zones inundables. “Ens trobem amb més demanda, menys oferta i més dificultats per a desenvolupar sòl, i això ocorre en municipis que ja estaven molt tensionats”, va explicar.

A aquesta situació se sumen les limitacions urbanístiques derivades de la prevenció del risc d’inundació. Després de la catàstrofe, cartografies com el Pla d’Acció Territorial sobre Prevenció del Risc d’Inundació (Patricova) o els mapes estatals de zones inundables obliguen a revisar el planejament en molts municipis. En alguns casos, aquestes revisions poden implicar suspensions temporals de llicències, fins i tot per a rehabilitació d’habitatges situats en planta baixa o en zones amb més exposició al risc. “Són mesures raonables des del punt de vista de la seguretat, però que també generen dificultats per a la recuperació del parc residencial”, va explicar Marín.

Ajuntaments desbordats per a gestionar la reconstrucció

Un altre dels obstacles que frenen la recuperació és la capacitat administrativa dels municipis. Segons va advertir Marín, molts ajuntaments han rebut recursos econòmics per a afrontar projectes de reconstrucció, però manquen de prou personal tècnic per a gestionar el volum d’expedients generat per l’emergència. “Els ajuntaments tenen recursos en caixa, però estan col·lapsats administrativament”, va assenyalar.

Aquest coll de botella afecta la tramitació de llicències, projectes urbanístics i actuacions de rehabilitació, cosa que alenteix la recuperació d’habitatges danyats. Davant aquesta situació, Marín va plantejar diverses línies d’actuació per a ampliar l’oferta residencial. Una implica mobilitzar el parc d’habitatges buits, que en moltes ciutats representa entre el 12% i el 20% del total, mitjançant programes de lloguer segur o incentius fiscals. Una altra consisteix a activar el patrimoni públic de sòl dels ajuntaments per a promoure habitatge assequible. “En un context de tensió del mercat, aquests sòls no poden romandre ociosos”, va advertir.

L’economista també va defensar la necessitat d’un pla d’habitatge específic per a les zones afectades per la dana i de reforçar el suport administratiu als municipis. “Igual que existeix l’UME per a emergències, potser hauríem de pensar en algun tipus d’unitat administrativa que ajude a gestionar aquest devessall d’expedients”, va plantejar. “Si no resolem el problema de l’habitatge, la recuperació d’aquests municipis serà molt més lenta”.

La reconstrucció també obri el debat sobre la manera d’accelerar la construcció d’habitatge. El president de la Fundació Laboral de la Construcció de la Comunitat Valenciana, Francisco Zamora, va advertir que el model tradicional té dificultats per a respondre a l’augment de la demanda residencial. Per això va defensar apostar per la industrialització de l’habitatge, un sistema que permet fabricar part dels edificis en fàbriques i després assemblar-los en la seua ubicació definitiva, reduint temps d’obra. L’especialista en habitatge modular Rubén Pons va afegir que la Comunitat Valenciana disposa d’una base industrial capaç d’impulsar aquest model i va assegurar que la tecnologia ja permet alçar edificis complets en terminis molt més curts si s’adapten els processos constructius.

Digitalitzar l’urbanisme per a anticipar riscos

Però la transformació del model urbà no depén només de com es construeix, sinó també de com es gestiona la informació del territori. L’especialista en planificació digital Pablo Cereijo va subratllar que moltes administracions continuen treballant amb dades fragmentades i difícils d’interpretar. Per a Cereijo, la digitalització del planejament urbanístic permetria integrar informació sobre sòls disponibles, zones inundables o infraestructures en una mateixa base de dades. “La dana no és només un fenomen climàtic; també és un problema de desinformació”, va afirmar. Disposar de dades actualitzades permetria anticipar riscos, prendre decisions més ràpides en situacions d’emergència i agilitar la tramitació de llicències urbanístiques, un dels principals obstacles per a la promoció d’habitatge.