A finals del segle passat va haver-hi un moment en què els que havíem fet de la iconoclàstia i la provocació un estil de vida, encara que només fóra de manera aspiracional, vam començar a sentir-nos uns fracassats. Un dia vam començar a notar que els nostres esforços per escandalitzar feien figa. Tots els recursos expressius que tan bé havien funcionat al llarg d'un segle, totes les tàctiques instigadores que acostumaven a utilitzar-se per a épater le bourgeois, per a espatarrar-lo i traure'l de polleguera, estaven deixant de produir efecte. Perdíem mordent a la carrera. Les diverses formes d’atac a la lògica imperant, des de la finta dialèctica a la irreverència en camp obert, ja no irritaven ningú. De sobte, els que ens consideràvem uns enfants terribles (tot açò no s'entén sense els francesos) vam començar a veure'ns a nosaltres mateixos com a aquests gossos patètics que no espanten per molt que es desgargamellen lladrant darrere de les reixes.
Una part d'aquest fenomen és clarament local. En aquell moment el franquisme, en sentit estricte, agonitzava, i amb la modificació de la llei de premsa i la desaparició de la censura, amb l'arribada de la democràcia i les llibertats formals, ens vam tornar incontinents i vam començar a perdre finor. Segurament vam consumir massa aviat l'abundant munició acumulada durant tant de temps, amb una pressa excessiva, matusserament, i és molt probable que aquells als que anaven dirigides les nostres heretgies ens calaren amb una rapidesa inusitada. També és cert que l'enemic s'havia mogut, s'havia tornat difús i era més difícil d’encertar el tret.
Ara bé, el fenomen no era només espanyol. El fenomen es produïa també en països en què la lluita de classes, que fins llavors pocs posaven en dubte que existira, no havia estat posada en suspens per cap daltabaix intern com el que va haver-hi ací, a Espanya. També es produïa a llocs on les vies d’expressió estaven ben assentades, i on els mecanismes mitjançant els quals l'ètica es transformava en estètica no havien deixat de guanyar eficàcia. En cap altre país com a França, però també al Regne Unit, Itàlia o Alemanya, el poder dels artistes, dels intel·lectuals, dels comediants, dels humoristes, sumat al d’una premsa que encara venia cara la pell, es manifestava amb tanta efectivitat. I no obstant això, també allí els seus colps començaven a fallar, les seues dentades, a perdre's en l'aire. Una decadència generalitzada començava a apoderar-se del fins llavors vigorós món de l'agitació cultural.
El procés latent s'anomenava postmodernitat, que ací va resultar especialment il·lusori, perquè vam confondre això amb la modernitat pendent, amb la modernitat anhelada, miratge que als propòsits més o menys ocults de la Transició va anar com a l’anell al dit. Però en termes generals, el més significatiu d'aquell procés és que va configurar el front cultural no declarat del neoliberalisme. Tots els que, creient-se progressistes, van participar à la page en els diferents camps artístics, ho van fer al servei de les estratègies neoliberals, la major part de les vegades sense saber-ho, però gaudint com a verros amb les seues moniatades, majorment. No cal sinó fer balanç, ací i arreu. Mentre el món es divertia estripant la modernitat il·lustrada, avançaven al galop la desindustrialització —això com a tret específicament espanyol— la privatització, la desregulació, l'auge del poder financer i la desigualtat, alhora que es triturava i s'esborrava el rastre de tota la cultura política acumulada durant dècades, que potser és la clau de tot l'assumpte.
Aquells cineastes del pastitx, aquells escriptors d'escriptura plana, equívocament realista, aquell vacu duchampisme amb les seues vàcues instal·lacions i performances, aquells grups musicals amb els seus noms pretesament provocadors i les seues lletres pretesament transgressores… tots aquells mestres de la túrmix creativa, aquells artistes i «treballadors de la cultura» tan sospitosament ben subvencionada pels mateixos que no feia gaire repartien mordasses, no van transgredir res. La transgressió és, per definició, allò capaç d'erosionar el poder, de creuar les seues trinxeres i violar el dogma fèrriament custodiat. Des de principis del segle XIX, la mesura del valor transformador d'una obra la donava la resposta del públic burgés. Ser repudiat per una parròquia conservadora era el màxim guardó a què qualsevol intel·lectual inconformista podia aspirar. Buñuel es va sentir afalagat per la furibunda reacció dels espectadors en l'estrena d'Un chien andalou, però segur que s'hauria sentit encara més satisfet si la resposta haguera estat tan violenta que s'haguera vist en la necessitat utilitzar les pedres que portava en la butxaca per a defendre's. Tots els moviments d'avantguarda, explícitament polítics o no, trobaven la mesura del seu potencial en la seua capacitat de molestar el poder. Des d'aquest punt de vista, el panorama cultural, i bona part de l’activisme, a hores d’ara fan olor de frau. Avui no s'escandalitza ningú. Si de cas, es pot arribar a fer un cert enrenou amb molta sal grossa (els interessats poden demanar la fórmula a les del coño insumiso). Però avui els que tenen la pell més fina són els que suposadament haurien d'estar treballant en la subversió dels valors imperants, dels valors que apuntalen l’statu quo actual, que probablement és el més pervers des que l'estat burgés va iniciar el seu camí.
Si ens deixem dur per les aparences, fa la impressió que les forces dominants s’han desentés de la construcció del seu discurs, una tasca a la qual sempre han dedicat uns grans esforços. És com si, de la mateixa manera que ja no necessiten fer ús directe de les armes per a guanyar les seues guerres de rapinya i per a aconseguir allò que realment els interessa, que és el domini en l’àmbit econòmic, tampoc necessitaren ja afanyar-se per a imposar la seua supremacia en l'àmbit social. És, potser, la part més subtil de tot aquest procés de perversió de la democràcia que està en la base de l'estratègia neoliberal. Són els mateixos dominats els que es trenquen les banyes trenant un embolic de preceptes que asseguren que res de substancial canvie, perquè allò que és substancial queda fora de focus. S’han lliurat en cos i ànima a elaborar un codi ètic que en la pràctica no sembla constrènyer gaire l’acció de les elits. Si aquestes ja són distants per naturalesa, ara, damunt, queden difuminades i en bona part emparades pel transversalisme simplista amb què des de fa temps es pretén substituir la categorització política tradicional. En Ana Botín potser concorren elements de transversalitat, que ella s’encarrega de potenciar declarant-se feminista amb tota la barra, però en l’oligarquia financera no n’hi ha. Aplicant una visió transversal, ella brilla i l’estament que representa esdevé difús.
Després d’haver fet de la transversalitat el seu eix ideològic, davant el caldo aigualit que els ha eixit amb això com a ingredient principal, alguns estan tractant de fer marxa enrere, però ho tenen difícil, perquè la fera va solta amb el beneplàcit de les autoritats i no té ni fre ni aturador. Així que, mentre un decideix si ha arribat ja el moment de deixar-ho córrer definitivament i tancar-se en el seu incorrectíssim univers cultural a l'espera que tot açò es decante, per por a caure en alguna mena de negacionisme i se li aplique el deplatforming opta per mantindre's en el terreny del llenguatge especulatiu encara que s'acaben avorrint fins les pedres. Avui, als qui més tem l'heterodox són aquells amb qui sempre havia empatitzat i fins i tot havia cregut donar veu. Les complicitats han esdevingut suspicàcies. D’ací que vaja sempre fent l’ull viu i amb la llengua i les idees embridades. D'ací que el de la cultura siga avui un món tan ensopit i poc estimulant, atibacat com va d’escribes de la unanimitat, orfebres de l'eufemisme, afinadors de tòpics, brunyidors de tabús, forjadors de culpes, sentinelles del dogma i virtuosos de la salmòdia. Sens dubte, els iconoclastes del futur tindran amb què passar-s’ho pipa, però avui és pràcticament impossible fer front a semblant beateri en ple fervor creatiu. El que sí que es pot constatar ja és que, a l'empara de les seues obres, els que ahir tenien el poder no sols el segueixen tenint, sinó que veuen reforçada dia a dia la seua prevalença.
Que l'heterodòxia haja desaparegut i que quan apareix de manera esporàdica se l’identifique automàticament amb una suposada reacció és molt mal senyal. L'heterodòxia és inherent a tots els moviments realment transformadors. Fins ara, aquests moviments esdevenien conservadors a partir del moment en què assolien l'hegemonia i només si l’assolien. Potser les forces que hi formaven part ja tingueren el seu codi ètic escrit, però en el seu trajecte emancipador mai no han pogut prescindir de l'heterodòxia com a eina per a erosionar el poder establert. Als heterodoxos se’ls demanava que deposaren les seues armes després, foren aquestes una màquina d’escriure, uns pinzells o un piano. El que és anòmal, i no sé si inèdit en la història d'Occident, és que algú pretenga aconseguir l'hegemonia mitjançant una asfixiant ortodòxia apriorística, però això és el que sembla estar passant. Simultàniament, no hi ha un sol partit polític considerat d'esquerres —alguns tracten de recuperar una terminologia que potser mai no haurien d’haver abandonat— que sàpiga definir amb claredat el seu horitzó utòpic més enllà de quatre generalitats, encara que, per descomptat, en cap moment s’hi mostren dubitatius. A això se li deia en temps saber posar cara de velocitat per part dels que no anaven enlloc. Sembla tot una cosa d'insensats, per això de vegades un sospita que estem assistint a la continuació o a la reedició d'aquella presa de pèl que fou la postmodernitat, i que, sota l'aparença de grans discursos transformadors, ens trobem, una vegada més, protagonitzant una gran farsa que invisibilitza els problemes de fons, aquells que determinen de veres, de bo de bo, el curs de la història.
0