eldiario.es

Menú

València, entre la voracitat i el 'guaïsme'

Apunts per a intentar superar, en la gestió de la ciutat, el bucle entre dues actituds extremes

- PUBLICIDAD -
Una escena urbana del barri de Russafa

Una escena urbana del barri de Russafa. JESÚS CÍSCAR

L’ estiu del 2018, a un any de les properes eleccions locals, potser siga útil un reflexió sobre l’evident contrast entre la voracitat dels que utilitzen la ciutat com a font de renda -esgrimint sempre l’ argument de la seua “contribució” a l’ocupació- i defensen el “tot val” i els que continuen aplicant el “no passaran” a la seua anàlisi i que pretenen actuar com una “alternativa” ideològica a les “lleis del mercat” en el que hem vingut en anomenar “guaïsme”, conscients de la imperfecció del concepte.

Tot i que el nombre d’interessos extractius que basen la seua estratègia en la conversió en mercaderia de la ciutat és prou ample i divers, centrarem la nostra anàlisi en el bloc composat per l’activitat econòmica que gira al voltant de l’anomenada “turistificació” de la ciutat (apartaments turístics en lloguer, proliferació de les terrasses i creixement igualment exponencial de la restauració).

El primer de tot és reconèixer que des de mitjans de la primera dècada del segle, el creixement de l’activitat turística a la ciutat ha estat molt rellevant, com demostren les xifres disponibles: més de 2 milions de viatgers el 2107, amb 2’4 dies d’estada mitjana i 4’2 milions de pernoctacions. Un creixement de la rendibilitat hotelera del 12% i un increment del nombre de pernoctacions del 6’6. També l’aeroport (3’3 milions de passatgers) i els creuers (411.317 visitants) han registrat increments positius en relació a les dades del 2016.

Aquest increment de la demanda turística s’explica sense massa dificultat per la revolució del low cost i l’increment dels vols directes amb destinació València, tot i que els més de 400.000 usuaris de la modalitat creuer també han de ser considerats, sense oblidar –això sí- el caràcter molt més limitat i efímer del seu consum turístic i les externalitats negatives generades. No sembla seriós “imputar” aquest increment de la demanda turística a la política turística malgrat la tendència innata a presentar els canvis com resultats de l’acció pública.

Si fa no fa, aquest increment de la demanda turística és el que ha actuat com a detonador de l’estratègia d’apropiació privada, que haconsistit en l’exacerbació de l’ús dels tres fenòmens esmentats: laproliferació dels apartaments turístics, la proliferació de les activitats de restauració i la multiplicació de les terrasses fins a limitar seriosament l’espai públic de la ciutat.

Apartaments turístics

Parlem, en primer lloc, dels apartaments turístics que darrerament han estat molt criticats tant pels “agents socials”com pel mateix Ajuntament que, com sol ser habitual, actua per reacció contra els efectes sense parar esment de les causes. La importància del fenòmen a la ciutat de València no es pot ignorar. Es parla de l’existència d’un nombre d’apartaments entre els 4.700 del Registre de la Generalitat i els 7.000 d’algunes fonts. Hosbec estima un nombre de 5.500 apartaments amb una oferta d’unes 20.000 places, superior a les 16.200 places hoteleres existents.

A data d’avui, sembla que la proposta de “control” (el govern local s’ha arrenglerat de forma clara amb els interessos hotelers), és no autoritzar més apartaments turístics que no estiguen en planta baixa o primera planta, condició que no complirien el 70% dels 4.700 oficialment existents Aquest requisit no s’aplicaria de forma retroactiva per “seguretat jurídica”. Els edificis dedicats en la seua totalitat a apartaments turístics requeririen una llicència semblant a l’ús hoteler. L’eclosió dels apartament turístics és paral.lela a la conversió de molts edificis en hotels (Youth Hostals, Valencia Luxury i moltes altres iniciatives).

Terrasses

Pel que fa a les terrasses, el problema no és nou. La prohibició de fumar als bars  unida als canvis de pautes de consum i al clima favorable provocaren una allau d’instal.lació de terrasses amb greus problemes de soroll i de limitació de l’espai públic. Un allau que a hores d’ara no se sap ben bé com controlar. Quan s’obri la ma  com féu el govern conservador, tancar-la és molt difícil. Malgrat l’aplicació de la zona ZAS en alguns espais de la ciutat, el darrer cens oficial parla de 3.550 terrasses de bars, restaurants i locals distribuïdes per tota la ciutat, la qual cosa indica que el problema està lluny de resoldre’s .

La recent aparició d’una associació (Ciutat Vella Viva) que defensa les terrasses al centre històric i on participen els interessos econòmics però també associacions de veïns (en contra de la dura postura oficial de la Federació d’Associacions de Veïns) és tot un símptoma. Igual que l’existència d’una altra associació (Plataforma Cívica Veïnat en Perill d’ Extinció) que defensa tot just el contrari és un presagi de futurs conflictes.

El tercer element esmentat –la proliferació d’activitats de restauració- està estretament vinculat a l’esclat del nombre de terrasses però afegeix un evident desplaçament d’activitats comercials preexistents i un canvi en l’estructura d’activitats econòmiques de la ciutat.

Comptat i debatut, aquesta triada (apartaments turístics i proliferació d’hotels, terrasses i creixement de la restauració) produeix objectivament un perfil de massificació i baixa qualitat que, tanmateix, és defensat aferrissadament pels agents implicats com a “generació de riquesa”, la qual cosa demana, si més no, algun comentari.

És difícil rebatre els efectes perversos de l’excés i a València aquest excés (sobretot en les anomenades àrees turístiques) és tan evident com degradant. Una ciutat amb un grau d’especialització turística elevada està condemnada a un creixement de la renda inferior. En primer lloc perquè el sector turístic i/o de restauració és intensiu en mà d’obra per la dificultat d’introduir progrés tècnic que n'incremente la productivitat.

Estem davant de sectors o activitats que utilitzen molta mà d’obra de baixa qualificació, que, a més, rep salaris inferiors a la mitjana. Per tant, una economia amb una especialització turística elevada -i això també val per a les ciutats- és una economia de segon ordre, on el brou de conreu de la innovació i la modernitat escaseja. Per això és fals que el turisme puga ser motor de creixement.

A un altre nivell, l’excés d’apartaments turístics, de terrasses i restauració, té efectes força negatius per a la conservació del patrimoni i l’ambient urbà als centres històrics per la banalitzaciò i la pèrdua de qualitat urbana associada a la substitució d’activitats comercials i a la disminució de la població resident. Cal matisar, de tota manera, que la renovació dels centres històrics du aparellada el canvi de l’estructura econòmica i social per la qual cosa les polítiques de “protecció” poden ser anacròniques i contraproduents.

Un centre històric viu

Com que la renovació del centre històric exigeix la participació privada (l’Ajuntament no té capacitat per a intervindre massivament), aleshores la inversió demana beneficis i els preus de venda/lloguer augmenten, generant substitució d’usos i activitats. La qual cosa no vol dir que sobren els catàlegs de protecció en una àrea on rau bona part de la memòria col.lectiva. Sols que cal evitar el fenòmen de la momificació generada per un excés de protecció. Un centre històric viu, on es puga gaudir del passeig, demana, com a cost de transacció, un canvi en l’estructura econòmica i social.

Per últim, aquesta modalitat de turisme barat i omnipresent té uns efectes negatius per a la qualitat de vida dels veïns de les àrees afectades (el soroll de les terrasses) i eventualment pot provocar l’expulsió no desitjada de residents, tot i que s’usa i abusa del terme gentrificació. Si hi ha buit poblacional no hi ha gentrificació i, a més, la política és per alguna cosa. Es pot i s'ha de fer una política d’habitatge social en règim de lloguer perquè la gent amb pocs recursos no estiga obligada a deixar el barri.

Si, per raons molt variades, els preus de lloguer pugen en un barri que té expectatives favorables, aquesta pujada reflecteix el funcionament “normal” del mercat en societats amb propietat privada de sòl. En aquest sentit, una intervenció pública positiva que ature la degradació pot ser la causa d’aquesta pujada de preus. Amb la qual cosa cauríem en un absurd ben reflectit en l’ expressió: no em millores el barri no siga que me'l gentrifiquen.

Alguns pensen (pensem) que si es vol una ciutat oberta i acollidora d’un turisme de qualitat, cal canviar l’estratègia i pensar en una ciutat per als ciutadans residents que siga còmoda, agradable i que defense l’herència construïda. Aquest és el millor reclam.

Ni voracitat, ni 'guaïsme'

I davant la voracitat, el guaïsme. Aquest concepte tracta de definir un cert tarannà envers els problemes urbans caracteritzat per una crítica a les “fallades” del mercat i la reivindicació que “l’altra ciutat és possible”. Per tal d’establir la distància conceptual envers la “voracitat”, cal incórrer una mica en la caricatura, en la simplificació. És important que quede molt clar que hi ha molts ciutadans i ciutadanes progressistes que defensen objectius lloables, però ho fan sense incòrrer en el “postureo”. Es pot discrepar o no dels seus objectius però són una força de canvi i mereixen tots els respectes.

El guaïsme és tota un altra cosa. El ciutadà “guai” seria una mena de “tipus weberià pur”, un individu que fa de la crítica un modus vivendi i un modus operandi. El seu sistemàtic desacord amb situacions i polítiques recorda allò que en la transició es coneixia com a “progres” i que després de la travessia del desert dels 24 anys de govern conservador han tornat a escena en els governs del canvi, apropiant- se en alguna mesura de “l’èxit” i reivindicant la seua pertinença al moviment del 15- M.

Al llarg de les dues dècades complides de govern conservador de la ciutat, han sovintejat els múltiples “Salvem” (El Cabanyal. La Punta, el Botànic , l’ Horta ...), moviments de resistència urbana caracteritzats per la confluència d’afectats i d’una “avantguarda” amb trets radicals. Uns Salvem amb diferent fortuna però que, en conjunt, naixen de la crisi de les associacions de veïns i dels partits polítics d’esquerra, incapaços de bastir una alternativa d’èxit al govern conservador de la ciutat. D’alguna manera, el guaïsme enllaça amb el tarannà dels Salvem o de part dels seus components.

Els guaïs i les guaïs -insistim en la caricaturització- no estan massa a gust proposant polítiques “realistes”, de tall socialdemòcrata, que mitiguen les fallades del mercat perquè tot continue igual. A més, s'ha que cedir i pactar massa amb gent poc de fiar. Miren amb molta desconfiança qualsevol cosa que recorde el mercat i el guany privat i tenen una tendència constatada a utilitzar en el seu discurs una sèrie de conceptes que semblen no necessitar explicació ni justificació perquè són “obvis”. Així, és molt freqüent sentir parlar d’allò que rebutgen (gentrificació, turistificació, especulació, capitalisme, mercat, benefici, col.laboració pública-privada...) i d’allò que desitgen (inclusiu, verd, sostenible, gènere, participació, empoderament , governança, el petit comerç fa gran la ciutat, comerç de pròximitat, sobirania alimentària ...). Un vocabulari curt però contundent amb el qual es poden elaborar discursos que reclamant l'obvietat.

Són, per tant, l’altra cara dels rent seekers, de la voracitat. Són holligans de les mogudes, de les manis, de les tamborrades, de les festes a la plaça, de l’urbanisme participatiu , de la participació per irrupció. També –i aquí han encertat- de la mobilitat sostenible, de la bici. Mostren amb orgull la seua pertinença a “una altra forma de ciutat”: No dubten, no matisen, no utilitzen el “depén”. Quan el mercat ensenya les seues vergonyes es reconforten amb el "tu veus?".

El govern del canvi

En un altre ordre de coses, és opinió generalitzada que el govern de la Nau ha tingut i té objectivament un important aliat en la profunda crisi del PP i la feble oposició de Ciudadanos. La valoració dels punts forts i febles de la gestió del govern del canvi caldrà deixar-la a criteri dels ciutadans i la referència que féiem adés al “capital humà” podem també deixar-la al mateix criteri, tot recordant allò de “por sus frutos los conoceréis”. A més, com que, al final, farem alguna proposta de futur, romandrà prou evident per al lector on rauen les fonts de la discrepància o la insatisfacció, des d’ una perspectiva que es pretén que no siga la del guaïsme.

El govern local de la Nau naix –com sol passar– més pels errors i el desgast del govern conservador de Rita Barberà que per haver formulat alguna mena d’alternativa més enllà del rebuig. Compromís, Podemos i el PSPV-PSOE formaren una aliança tan lògica com inesperada. Crida poderosament l’atenció que, després de tres anys governant, la ciutadania no dispose d’alguna cosa semblant a línies mestres de govern amb especificació de polítiques. Cada 'ix' mesos, el govern de la Nau es reuneix en conclave i ens comunica que tot va endavant sense més problemes que els normals. Tant de bo, si fóra més creïble.

El govern local ha de fer front no sols als depredadors, a la voracitat (afortunadament, el cicle i la crisi han mantingut relativament tranquil·la la voracitat immobiliària) i a una dreta sociològica que, com algú deia, no se n'ha anat, només s’està prenent una cervesa. També a les exigències de rapidesa i eficiència que poden ser legítimes però que, de vegades, responen a la “impaciència”. I ha de fer-ho tot per assegurar-se la continuïtat. Aquest, com es ben sabut, és el primer i principal interés de tot representant (mantindre’s en la representació), perquè mai s’ha tingut prou temps i sempres s’espera la pròrroga.

Per a entendre les claus del govern de la Nau, cal recórrer a la presència de diferents “sensibilitats” i també al capital humà (present o absent) en l’equip de govern. Pel que fa a les sensibilitats, cal dir d’avantmà que, amb matisacions, Compromís i Podem tenen un lligam prou evident amb allò del guaïsme encara que l’exercici del poder els confereix un realisme que els diferencia dels amics i companys que, de vegades, són molt exigents. En el PSPV- PSOE aquest lligam és més feble com correspon a un fil socialdemòcrata mantingut malgré tout amb el suport de la presidència de la Generalitat i des de fa poc, del Govern “de Madrid”.

Tanmateix, els tres partits estan condemnats a aclarir-se, encara que la transversalitat aplicada en el difícil encaix de les competències compartides fa prou de soroll perquè la tendència de fons és que no hi ha massa diàleg en el dia a dia entre polítics de diferents sensibilitats.

Malgrat la progunda crisi de la dreta política, sempre subjau la por que el cos social siga prou més conservador que el que poden preveure els holligans. No sembla que aquesta por estiga totalment injustificada. Els votants són d’una gran diversitat sociològica i el resultat final depén mes de l’empatia i la confiança que dels resultats concrets de la gestió. Sortosament, no sembla que ni el PP ni Ciudadanos acumulen dosis suficients d’empatia ni confiança després del esdeveniments de juny del 2018. A més, per raons biològiques, la dreta del franquisme sociològic va minvant i el recurs a l’anticatalanisme perd virtualitat com a estratègia de la dreta.

Això no vol dir que el camí siga franc. La dreta sempre sap mobilitzar-se i no s'ha de descartar el recurs a la ineficiència i a la curta collita per molt que es puga culpabilitzar la burocràcia de la parsimònia en l’execució de projectes. Malgrat l’errada estratègica de Rivera, la suma dels vots de Ciudadanos i el PP hauria de preocupar. A més, la major part del cos electoral, prou desmobilitzat culturalment, és víctima del tedi i la manipulació mediàtica i pot tindre dificultats per a trobar al.licient en un programa on el guaïsme estiga massa present. D'altra banda, un discurs socialdemòcrata a l’ús ( igualtat, benestar social, etc..) pot sonar vell. El vot jove (també n'hi ha de dretes, i no pocs) no és fàcil de mobilitzar i, si baixem en l’escala social, aturats, precaris i treballadors pobres no s’il.lusionen fàcilment.

Les dificultats creixen quan es té en compte en l’equació el balanç mediàtic aclaparadorament favorable al pensament feble i als valors culturals conservadors, per no parlar del grau de manipulació i del conreu irresponsable de la postveritat, nou concepte reaccionari on es troben a gust els que aparenten estar au dessús de la melée.

Algunes propostes

Per si serveix d'alguna cosa, i des de la més absoluta i acceptada subjectivitat, l’esquerra hauria de innovar el discurs, la qual cosa suposaria a parer nostre:

1.- Reprendre, sense complexes, la via de l’autoestima ben entesa, sense concessions a una tradició que no és laica i que ja capitalitza la dreta. Una autoestima bastida sobre el coneixement i divulgació de la història de la ciutat, el referent  de la Mediterrània, la capitalitat mai exercida i la gestió supramunicipal (metropolitana).

2.- Pel que fa al coneixement i divulgació de la història de la ciutat, partim de nivells molt baixos i la tasca és ingent. Aquests anys han estat protagonitzats per un recurs, lògic però excessiu, a la capitalitat de la segona República, mentre que als arxius romanen centenars de caixes per obrir i catalogar, la difusió dels llibres sobre la ciutat és mínima, el "parlem valencià" encara és un desig i l’orgull ciutadà necessita una bona empenta. De recursos, en tenim: només cal posar en circul.lació, sense hagiografies, el millor de la nostra tradició progressista.

3.- La presència de la ciutat en l’ àmbit exterior és absolutament insuficient. Cal utilitzar totes les eines i vies (agermanaments, convenis...) per a explotar l’avantatge col.laboratiu mitjançant la cooperació amb altres ciutats en temes concrets. I això demana un departament eficient de relacions exteriors.

4.- També és urgent definir amb claredat quin és el model econòmic –necessàriament metropolità– que es proposa i quines són les fonts de renda que cal incentivar. No cal caure en la xerrameca esotèrica dels emprenedors, el high tech, les smarts cities i tota aquesta falsa modernitat.

5- Estretament lligat al punt anterior, sembla precís i urgent definir quina mena de turisme urbà es desitja i quines mesures de política turística es proposen. Felicitar-se dels bons resultats dels operadors i, al mateix temps, omplir-se la boca amb turisme sostenible i apartaments de qualitat no sembla el millor camí. Una aposta radical per la qualitat no és fàcil però cal canviar la tendència. Ara que hi ha una vertadera allau de turistes italians podríem copiar més d’una política del seu lloc d’origen (el centre històric de Mòdena, per citar sols un exemple).

6.- Per raons tant de “consum” intern como d’ imatge, la ciutat no sols té un excés palmari de terrasses. També d’espais vacants (o solars) molts dels quals ja duen massa temps en aquest estat. No cal que qualsevol espai buit siga edificable però sí que es tinga una informació suficient i que es prenguen decisions.

7.- Hi ha alguns vessants de la gestió municipal especialment satisfactoris que caldria valorar sense caure en apropiacions partidàries. La mobilitat, la Marina i el verd a la ciutat són temes en els que s’ha avançat molt. Pel contrari, la presència de l’aigua a la ciutat és una assignatura pendent.

És clar que aquest és sols un apunt, manifestament millorable, sobre una superació possible i desitjable del bucle que la voracitat i el guaïsme poden generar en detriment d’una ciutat que té actius sobrats per a projectar- se al futur.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha