Imagina que tots els vots valgueren igual

Diu la Constitució espanyola que tots som “iguals davant la llei, sense que puga prevaldre cap discriminació” (article 14) i que el Congrés s’elegeix “per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret” (article 68). I no obstant això, cada vegada que hi ha eleccions generals queda en evidència la injustícia d’un sistema electoral que vulnera clarament aquest principi d’igualtat. Ja sabem que cada escó d’EU –només dos per a gairebé un milió de vots– costa huit vegades més que un del PP, i la mateixa desproporció es dóna entre una acta per Madrid i una altra per Sòria.

Si els laments postelectorals generalitzats foren sincers, fa temps que hi hauria hagut una solució, però ni el PSOE ni el PP estan disposats a renunciar a la seua sobrerepresentació. Ni tan sols durant la primera legislatura de Zapatero, que va governar en minoria amb el suport d’EU i d’altres forces d’esquerres, es va aprofitar l’ocasió per a reformar el sistema electoral. I això que fins i tot el Consell d’Estat havia plantejat una fórmula –el “col·legi de residus”– que permetia corregir-ne parcialment la desproporcionalitat sense canviar la Constitució. Ara és un dels compromisos arrancats per Alberto Garzón al PSOE, que, no obstant això, continua encabotat a exigir-hi un “consens ampli” que incloga el PP. Una excusa fàcil per a continuar usurpant escons que, en justícia, no els pertanyen.

Al País Valencià el problema no és tant la divisió en circumscripcions provincials com l’efecte fulminant d’una barrera electoral elevada –el 5% dels vots emesos a escala autonòmica– que ha deixat moltes vegades sense representació parlamentària centenars de milers de persones. Va passar el 1999 amb UV i amb el Bloc, el 2003 de nou amb el Bloc, i el 2015 amb la coalició liderada per EUPV i que jo vaig tenir l’honor d’encapçalar.

També ací i ara s’han formulat propòsits d’esmena. En el discurs d’investidura el president Ximo Puig va anunciar que proposaria rebaixar la barrera per a garantir la pluralitat, i hui mateix està previst que la consellera Gabriela Bravo presente l’informe tècnic de l’Observatori per a la Reforma Electoral, que serà remés a una comissió d’estudi constituïda a les Corts Valencianes. El PP ja ha dit que es nega a canviar la Llei electoral valenciana, que data del 1987, sense abordar prèviament la modificació de l’Estatut d’autonomia que, paradoxalment, aquest mateix partit ha impedit a les Corts Generals. Però, atés que la reforma del 2006 va eliminar la referència expressa a la barrera en el text estatutari, i que en les últimes eleccions el PP va quedar, amb 31 escons, per davall de la minoria de bloqueig, som davant d’una oportunitat real de democratitzar les nostres institucions i de fer desaparéixer una injustícia històrica. Per a dur-ho a terme calen dos terços de la cambra, fet que obliga els grups que donen suport al Consell a buscar l’acord amb Ciutadans, que en aquest tema sembla que hi està en sintonia.

Fer una Llei electoral valenciana nova, trenta anys després de la primera, dóna peu a introduir-hi moltes millores tècniques –com la referència expressa a les quotes de representació per sexe que va establir la Llei d’igualtat–, però, al meu parer, les modificacions més profundes que calen en són tres, orientades a fer realitat els principis d’universalitat i d’igualtat en el sufragi:

1.- Ampliar el dret de sufragi passiu –atés que l’actiu està restringit per l’Estatut d’autonomia als qui tenen la condició política de valencians– a totes les persones amb residència legal al nostre territori, independentment de la nacionalitat.

2.- Eliminar o rebaixar al 3% la barrera electoral per a accedir a les Corts Valencianes.

3.- Regular les campanyes electorals per a garantir la transparència, el control i la igualtat d’oportunitats, incloent-hi criteris d’equitat en el finançament i en els debats electorals, que s’haurien d’imposar tant en els mitjans privats com en els públics que ara no existeixen.

Hi ha moltes altres qüestions interessants que es podrien plantejar en la norma nova: l’obertura o el desbloqueig de les llistes, la votació i l’escrutini electrònics, mesures contra el transfuguisme, la limitació de mandats i l’enduriment de les incompatibilitats..., però les tres mesures indicades abans serien les més fonamentals per a posar fi al dèficit democràtic de l’actual sistema electoral valencià. Sembla senzill i realment ho és. Només cal la voluntat política de complir el que s’ha promés.

Per a més avant quedarà pendent la modificació estatutària que permeta fer desaparéixer les anacròniques circumscripcions provincials, que també distorsionen el sistema electoral, ja que tenen assignades –al marge de la població censada– un mínim de 20 escons, fet que determina que un vot per Castelló valga més del doble que un altre per València. Això contravé els “criteris de proporcionalitat i, si és el cas, de comarcalització” que recull el mateix Estatut d’autonomia en l’article 23. Encara que la pregunta és: es poden compaginar realment tots dos criteris?

Per a garantir que tots els vots valguen igual, la solució és ben senzilla: circumscripció autonòmica única. Però davant d’això hi ha veus que auguren que el centralisme innat en les organitzacions polítiques deixaria sense representació una bona part del territori, amb el perill de desvertebració i deslegitimació que això comportaria. I, en sentit contrari, les propostes de comarcalització conegudes van en detriment de la proporcionalitat, ja que, en reduir la mida de les circumscripcions, es reforçaria el caire majoritari del sistema, que arribaria a l’extrem en el cas d’establir districtes electorals uninominals, com proposava Camps en la seua tesi doctoral “clandestina”.

Tornem, per tant, a la mateixa pregunta: seria possible la quadratura del cercle? Jo des d’ací m’atrevisc a llançar un repte als politòlegs i als matemàtics perquè comproven la viabilitat d’un sistema que combine el criteri de proporcionalitat per a les candidatures i el de comarcalització per a les persones electes. En el meu model ideal s’hi presentarien llistes per comarques –o agrupacions de comarques, caldria estudiar-ho bé– i l’assignació d’escons es faria en dues fases: 1) a les candidatures en proporció al resultat global autonòmic, 2) a les persones –dins de cada candidatura– depenent del resultat electoral per circumscripció. Per posar-ne un exemple, si el partit o coalició X obtinguera un 15% del vot autonòmic li correspondrien 15 dels 99 escons i les 15 persones que els ocuparen serien determinades per la distribució territorial del seu vot entre les llistes comarcals que hi haguera presentat. Qui s’anima a intentar-ho?

Com diria Lennon, “Pots pensar que sóc un somiador, però no en sóc l’únic. Imagina que tots els vots valgueren igual”.