eldiario.es

Menú

Reinventant el model d’Estat: El doble federalisme belga

- PUBLICIDAD -

Aquest any, per motius acadèmics, he hagut de moure la meva residència habitual cap al nord, cap a les humides terres de Flandes, dins l’estat confederal de Bèlgica. En una de les primeres classes d’introducció al neerlandès, llengua compartida també amb els Països Baixos, el text de presentació resava el següent: “België is een federal staat en het is heel complex”, és a dir, “Tot és molt complex”; en altres paraules, com explicar un país amb 7 parlaments, 7 governs i 3 llengües oficials.

Bèlgica és un experiment potser únic en el món on s’aplica una mena de doble federalisme polític i cultural de forma separada. La confederació belga està formada per tres Estats federats, tres comunitats culturals diferenciades, i un govern federal comú. Cadascuna d’aquestes set entitats té dret propi a constituir un parlament i a exercir tasques de govern en aquelles matèries sobre les quals té assignades competències.

Aquesta doble estructura, cultural i política, respon bàsicament a una història de tensions i desavinences entre les dos comunitats majoritàries, els flamencs (de parla neerlandesa) i els valons (francòfons). Des de la independència del país el 1830 i fins ben entrat el segle XX (1970), Bèlgica va ser, de fet, un estat unitari on les classes hegemòniques eren essencialment francòfones. El major desenvolupament econòmic a Valònia va afavorir el predomini del francès com a llengua vehicular i va situar el neerlandès com una llengua de segona utilitzada a les regions més pobres del país.

No obstant això, cap a finals del segle XXI i durant el segle XX les reivindicacions lingüístiques per part de la comunitat neerlandesa van anar creixent de forma exponencial, conjuntament amb el seu major desenvolupament econòmic. Aquest últim fet, juntament amb al desig való d’una major autonomia econòmica (per tal de no haver de subsidiar l’aleshores “pobra” Flandes) van culminar en l’establiment d’un Estat Federal el 1970, que es desenvoluparia completament amb les cinc reformes constitucionals posteriors.

Només quedava un punt clau per negociar: Brussel·les. L’actual capital europea és, bàsicament, un enclavament francòfon, tot i que la ciutat està ubicada geogràficament dins del territori flamenc. Oficialment, la regió de Brussel·les-Capital és bilingüe, i tant el neerlandès com el francès són idiomes oficials; no obstant això, el francès és la llengua materna de vora el 80% de la població. A banda d’aquesta complicació addicional, cal afegir que uns 80.000 belgues parlen alemany a la zona nord-est de Valònia.

El resultat final va ser la creació de dues grans comunitats culturals amb competències pròpies sobre ensenyament, llengua i cultura: la comunitat flamenca i la comunitat francòfona –més, a banda, la comunitat que parla alemany–. Posteriorment, tres regions autònomes o estats federats: Flandes, Valònia i la Regió de Brussel·les-Capital. En el cas de Flandes, el parlament de la regió i el de la comunitat estan fusionats en un sol parlament a Brussel·les, però no és el cas a Valònia, ja que el parlament de la regió inclou els habitants que parlen alemany, però aquests últims tenen un parlament diferent per a la seua comunitat cultural.

En resum, l’afirmació inicial del nostre curs resulta ser ben certa, l’estructura federal belga és única en el món i ben complicada. Un ciutadà pot arribar a estar sotmès a un total de 4 governs diferents, excloent-ne els supraestatals: Ajuntaments, Comunitats Culturals, Estats Federats i Govern Federal. Especialment complicat és el cas de Brussel·les, on un ciutadà qualsevol hauria de votar (recordem que el vot és obligatori a Bèlgica) a les eleccions locals, a les de la seva comunitat lingüística, a les de la Regió de Brussel·les-Capital, i a les eleccions Federals de tota Bèlgica.

Així, a priori, tots podríem coincidir en què tot plegat sembla una estructura notablement sobredimensionada per a un país que compta amb poc més d’onze milions d’habitants; però l’evidència, potser, contradiu aquesta primera intuïció. Les diferents reformes constitucionals han aconseguit d’una manera o altra integrar totes les comunitats amb voluntat de ser, i els resultats del país en termes econòmics o de desenvolupament social són més que envejables. S’ha promogut l’acceptació del pluralisme cultural i s’ha permès la sobirania de les regions en les matèries que els toquen més de prop. Dins de la seua complexitat, potser alguna cosa haurem d’aprendre de l’experiència belga.

+ Per a més informació específica sobre l’estructura federal, podeu consultar aquest article a la Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/B%C3%A8lgica

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha