Obrir els ports, compartir la frontera

Que la Unió Europea deixe de ser mera retòrica política, o una presència burocràtica que emana des de Brussel·les, depén de decisions com la d’oferir el port de València perquè més de 600 refugiats, atrapats en un vaixell enmig de la Mediterrània per la negativa italiana a deixar-los desembarcar, hagen pogut arribar al continent.

Contra el tancament que l’extrema dreta pretén, vulnerant el dret internacional més bàsic, la UE ha d’adoptar mesures contundents que impliquen l’exigència de responsabilitats fins i tot judicials i sancions que no consistisquen només a reprovar una actitud tan insolidària i mirar de seguida cap a una altra banda. Deixar a la deriva centenars de persones esperant un rescat, com han fet els dirigents italians, és senzillament criminal.

Si Itàlia tanca els seus ports, és més necessari que mai que altres ports estiguen oberts. Això és el que ha fet València, el que ha fet el Govern espanyol, en una iniciativa que trenca amb tanta hipocresia i tanta por a assumir el dels refugiats i el dels migrants com uns fenòmens que posen a prova, no solament les fronteres geogràfiques d’Europa, sinó també les seues fronteres mentals i els seus valors.

Si l’europeisme significa alguna cosa més que un subterfugi per a criticar als populistes, perquè porten a la pràctica respostes extremes que un mateix en el fons secunda amb la seua passivitat, ha d’encarnar-se en decisions polítiques exemplars i en debats públics transparents. Que els ports estiguen oberts, per descomptat, no és més que una condició de partida per a una política integral i digna en relació amb la immigració massiva, una política que ha d’explicitar-se i, per tant, deixar clar qui la boicoteja, qui està amb ella i qui l’eludeix.

Quan l’esquerra va arribar al poder en la Generalitat Valenciana, en plena crisi pel devessall de refugiats que fugien de la guerra de Síria, una de les primeres coses que va fer el govern que presideix Ximo Puig va ser noliejar un vaixell per organitzar l’acolliment de més d’un miler d’aquells refugiats que s’amuntegaven en camps precaris instal·lats en territori grec. La vicepresidenta valenciana, Mónica Oltra, va viatjar a Leros i Mitilene, a l’illa de Lesbos, al febrer del 2016, per conéixer de primera mà la situació. Però el Govern de Mariano Rajoy va esgrimir les seues competències en la matèria i va impedir que l’operació es duguera a terme. D’una vegada, haurien vingut a la península la meitat dels refugiats que ha acollit Espanya des d'aleshores, malgrat el compromís de rebre més de 17.000 persones.

Ara, el Govern de Pedro Sánchez ha actuat d’una altra manera i aquell dispositiu recolzat en la declaració de València com a “ciutat refugi” dins d'una xarxa de municipis explícitament disposats a acollir els refugiats s’ha reactivat per rebre els rescatats per l’Aquarius.

“Efecte crida”, “colador”, “bonisme”… Els de sempre ha desplegat tot un mostrari d’objeccions a aquesta iniciativa des d’unes actituds que no aporten cap solució al repte de fons. I aqueix desafiament no és un altre que convertir Europa en el que diu que és: una unitat política que garanteix l’asil, respecta els drets humans, prohibeix les expulsions col·lectives i impedeix la devolució, l’expulsió o l’extradició de persones a estats en què “córreguen un risc greu de ser sotmeses a la pena de mort, a tortura o a altres penes o tractes inhumans o degradants”.

Malgrat la meridiana protecció que garanteix la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea, l’assumpte enfronta països, crea polèmica en les opinions públiques i fins i tot divideix coalicions de govern, com li passa a Alemanya a Angela Merkel, potser l’estadista més conseqüent amb la gravetat del problema, fins i tot a costa d’esdevenir en blanc de xenòfobs, racistes i aïllacionistes de tota mena. El destí dels migrants, en tot cas, no pot consistir a ser rebutjats o portats a l’expulsió, com ocorre massa habitualment. I aquest és un repte que també té el Govern de Sánchez.

L’alcalde de València, Joan Ribó, ho ha recordat aquests dies: “La gent no se’n va del seu país per capritx, i això els valencians i valencianes ho hem viscut durant la Guerra Civil rebent refugiats, i també sent refugiats al final de la guerra i durant la postguerra. També ho ha viscut Europa durant les guerres mundials i en cada conflicte bèl·lic sorgit al continent. Ningú se’n va per gust de la seua terra i és molt important que ens plantegem el problema des d’uns paràmetres de respecte als drets humans per damunt de qualsevol altra consideració”.

De moment, l’arribada de l’Aquarius a València és una reivindicació potent dels ports oberts en una frontera que és de tots, i també una denúncia de la ignominiosa actuació del Govern d’Itàlia i una crida a actuar amb la dignitat d’una societat civilitzada.