eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Jordi Corominas i Julián

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 356

Donar ales al parc temàtic

Com que disposem de tanta informació vivim immersos en una desinformació constant, quelcom sens dubte reforçat pel privilegi que determinats mitjans donen a columnistes que adornen molt les seves paraules sense dir res.

Això es transmet també a la selecció de notícies i a la seva importància. A Catalunya el Procés es menja tot, deixant certes parcel·les sense cobertura, i segurament el mateix pensen els gestors arran de les meves darreres investigacions.

Seguir leyendo »

Dar alas al parque temático

Al disponer de tanta información vivimos en una desinformación constante, algo sin duda acrecentado por el privilegio que ciertos medios dan a columnistas que adornan mucho sus letras sin decir nada.

Esto se transmite también en la selección de noticias, en la importancia de las mismas. En Catalunya el Procés se come todo, quedando algunas parcelas sin cobertura, y lo mismo deben pensar los gestores a tenor de mis últimas investigaciones.

Seguir leyendo »

"Urbanísticamente, CiU tuvo la mala idea de continuar la visión olímpica"

Con Barcelona Supermodelo (Comanegra) el italiano Alessandro Scarnato ha realizado una investigación crítica y profunda de los cambios arquitectónicos y urbanísticos de la Ciudad Condal durante los ayuntamientos socialistas. Unas metamorfosis que con los Juegos Olímpios como verdadero impulso y frontera simbólica la han situado en el panorama internacional mediante un modelo devenido marca que llena sus calles de turistas y genera controversia entre expertos y vecinos, al fin y al cabo los que viven la transformación.

El ensayo, galardonado con el Ciutat de Barcelona 2016, presta más atención al centro histórico, auténtico caballo de batalla de la apuesta municipal de los socialistas catalanes de una época no tan lejana al tiempo que proporciona ejemplos concretos, útiles para ahondar más en la cuestión.

Seguir leyendo »

"Urbanísticament, CiU va tenir la mala idea de continuar la visió olímpica"

Amb Barcelona Supermodelo (Comanegra) l'italià Alessandro Scarnato ha realitzat una investigació critica i aprofundida dels canvis urbanístics i arquitectònics de la Ciutat Comtal durant els ajuntaments socialistes. Unes metamorfosis que amb els Jocs Olímpics com a veritable impuls i frontera simbòlica l'han situat al mapa internacional a partir d'un model esdevingut marca que omple els seus carrers de turistes i genera controvèrsia entre experts i veïns, al cap i a la fi els que han de viure la transformació.

L'obra, guardonada amb el Ciutat de Barcelona 2016, dóna més atenció al casc antic, veritable cavall de batalla de l'aposta municipal dels socialistes catalans d’aquella època, i proporciona exemples concrets, útils per a entendre encara més la qüestió.

Seguir leyendo »

L'estàtua perduda de Sant Felip Neri

A vegades les nits d’entre setmana produeixen converses apassionants. Amb el meu amic solem tornar a casa i beure la darrera cervesa a la plaça Rovira. Sense la intervenció d’en Marsé solem explicar ‘aventis’, dialoguem sobre el món i sempre, de manera inevitable, acabem imaginant una Barcelona que no fou tot observant el projecte guanyador del concurs de l’Eixample de Barcelona, situat als peus de l’estàtua de l’arquitecte, massa oblidat al present. La trace d’un ville est oeuvre du temps plutôt que d’un architecte (El rastre d'una ciutat està fora de temps en lloc d'un arquitecte).

I el temps altera les ciutats, a vegades amb detalls imperceptibles. Si féssim una enquesta, és probable que la plaça de sant Felip Neri fos la guanyadora d’un hipotètic concurs per a designar el lloc més bonic de la ciutat. Molts dels seus visitants ignoren que el seu aspecte actual és una invenció d’invencions dins de la gran fantasia que és el barri gòtic. A una imatge de 1940 s’observa un forat enorme produït per les bombes de la Guerra Civil, les mateixes que mataren a més de trenta nens al gener de 1938. Aquest espai buit es cobrí l’any 1959 amb l’edifici del Gremi de Calderers, que del seu emplaçament original al carrer Bòria fou desplaçat a la plaça de Lesseps, on era una excentricitat brutal que trobà acomodament coherent per història i estil a sant Felip Neri.

Seguir leyendo »

La estatua perdida de Sant Felip Neri

A veces, las noches entresemana producen diálogos apasionantes. Con mi amigo José Luis solemos volver a casa y antes de despedirnos bebemos la última cerveza en la plaça Rovira. Sin la intervención de Marsé nos explicamos ‘aventis’, charlamos sobre el mundo y siempre, de modo inevitable, terminamos por imaginar una Barcelona que no fue mientras observamos el proyecto ganador del concurso del Eixample de Barcelona, situado a los pies de la estatua del arquitecto, demasiado olvidado en el presente. La trace d’un ville est oeuvre du temps plutôt que d’un architecte (el rastre d'una ciutat està fora de temps en comptes d'un arquitecte)

Y el tiempo altera las ciudades, a veces con detalles imperceptibles. Si realizáramos una encuesta es muy probable que la plaça de Sant Felip Neri fuera la ganadora de un certamen para designar el lugar más bonito de la ciudad. Muchos de sus visitantes ignoran que su aspecto actual es una invención de invenciones dentro de la gran fantasía que es el barrio gótico. En una imagen de 1940 se aprecia un hueco enorme producido por las bombas de la Guerra Civil, las mismas que asesinaron a más de treinta niños en enero de 1938. Este espacio vacío se cubrió en 1959 con el edificio del Gremi de Calderers, que de su emplazamiento inicial en el carrer de Bòria fue desplazado a la plaça de Lesseps, donde era una excentricidad brutal que encontró un acomodo coherente, tanto por historia como por estilo, en Sant Felip Neri.

Seguir leyendo »

La placa republicana i el progrés perdut

El passat dimecres vaig quedar amb un amic per a veure el futbol. Baixàrem des del metro d’Alfons X i, de mica en mica, ens anàrem endinsant al barri de Gràcia de Barcelona. Ho férem des de Pi i Margall, ficant-nos per un carrer que mai m’havia dit res, entre altres motius perquè es troba a una espècie de llimb geogràfic entre l’avinguda dedicada al president de la Primera República i l’antiga vila de tradició menestral.

En realitat es tracta del tram final del carrer de Sant Lluís, que fins aquell dia sempre havia emmarcat al tram comprés entre Escorial i Torrijos. En aquest breu tros conclusiu es troba el número 84, una casa amb balcó sense res destacable. Com abans de veure-la discutíem sobre els canvis arquitectònics a la zona ens aturàrem a observar-la, fixant-nos a una placa situada just a sobre la porta amb la següent inscripció: Ministerio de trabajo. Esta casa está acogida a los beneficios de la ley de paro de 25 de junio de 1935.

Seguir leyendo »

La placa republicana y el progreso perdido

El pasado miércoles quedé con un amigo para ver el fútbol. Bajamos desde el metro de Alfons X y, poco a poco, fuimos adentrándonos en el barrio de Gràcia de Barcelona. Lo hicimos desde Pi i Margall, metiéndonos por una calle que nunca me había dicho nada, entre otras cosas porque se encuentra en una especie de limbo geográfico entre la avenida dedicada al presidente de la Primera República y la antigua villa de tradición menestral.

En realidad se trata del tramo final de la calle Sant Lluis, que hasta ese día siempre había enmarcado en el tramo que media entre Escorial y Torrijos. En ese breve trozo conclusivo se encuentra el número 84, una casa baja con balcón sin nada remarcable. Como antes de verla discutíamos sobre los cambios arquitectónicos de la zona paramos a observarla, reparando en una placa situada justo encima su puerta con la siguiente inscripción: Ministerio de Trabajo. Esta casa está acogida a los beneficios de la ley de paro de 25 de junio de 1935.

Seguir leyendo »

Han matat a Terry, han trencat el paisatge

L'ofici que més m'agrada, que diria Joan Salvat-Papasseït, és caminar per Barcelona. És agradable perquè de nit els vianants, excepte uns pocs curiosos, van a la seva i la ciutat es torna una immensa quadrícula buida. Una de les meves rutes preferides consisteix a sortir de la rodalia de la plaça d'Espanya i caminar fins al barri d'Horta perdent-me entre el laberint de carrers. Fa poc ho vaig fer i, per a preparar un article, vaig voler anar al carrer de Sant Elies per a trobar la casa on visqué durant una bona temporada Carlos Barral, un dels grans oblidats de la nostra cultura. Vaig deixar enrere plaça Molina, vaig ascendir uns metres i allà era, erm i desolat, només enfocat per aquelles llums nocturnes més estridents quan les avingudes són estretes.

Tot seguit vaig refer el camí per a endinsar-me a Gràcia i quelcom torbà la normalitat. Barcelona, com qualsevol altre racó del món, té un seguit de partícules mínimes que identifiquen zones del seu planisferi. Per a mi el camí cap a plaça Molina des de Balmes s'identificava amb la publicitat de Terry a un mur destinat a tenir aquesta funció, i així ho verifica una fotografia dels anys quaranta. En aquell espai no hi podia anar cap altra cosa. Me va.

Seguir leyendo »

Han matado a Terry, han roto el paisaje

El oficio que más me gusta, que diría Joan Salvat-Papasseït, es caminar por Barcelona. Es agradable porque de noche los transeúntes, salvo los escasos curiosos, van a la suya y la ciudad se vuelve una inmensa cuadrícula vacía. Una de mis rutas favoritas consiste en salir de las estribaciones de plaza y caminar hasta Horta perdiéndome entre el Laberinto de calles.

Hace poco lo hice y, para preparar un artículo, quise ir al carrer de Sant Elies para dar con la casa donde vivió durante una buena temporada Carlos Barral, uno de los grandes olvidados de nuestra cultura. Dejé atrás plaza Molina, ascendí unos metros y ahí estaba, yerma y desolada, sólo enfocada por esas luces nocturnas más estridentes si las avenidas se estrechan.

Seguir leyendo »