eldiario.es

Focos

Jordi Corominas i Julián

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 351

Han matat a Terry, han trencat el paisatge

L'ofici que més m'agrada, que diria Joan Salvat-Papasseït, és caminar per Barcelona. És agradable perquè de nit els vianants, excepte uns pocs curiosos, van a la seva i la ciutat es torna una immensa quadrícula buida. Una de les meves rutes preferides consisteix a sortir de la rodalia de la plaça d'Espanya i caminar fins al barri d'Horta perdent-me entre el laberint de carrers. Fa poc ho vaig fer i, per a preparar un article, vaig voler anar al carrer de Sant Elies per a trobar la casa on visqué durant una bona temporada Carlos Barral, un dels grans oblidats de la nostra cultura. Vaig deixar enrere plaça Molina, vaig ascendir uns metres i allà era, erm i desolat, només enfocat per aquelles llums nocturnes més estridents quan les avingudes són estretes.

Tot seguit vaig refer el camí per a endinsar-me a Gràcia i quelcom torbà la normalitat. Barcelona, com qualsevol altre racó del món, té un seguit de partícules mínimes que identifiquen zones del seu planisferi. Per a mi el camí cap a plaça Molina des de Balmes s'identificava amb la publicitat de Terry a un mur destinat a tenir aquesta funció, i així ho verifica una fotografia dels anys quaranta. En aquell espai no hi podia anar cap altra cosa. Me va.

Seguir leyendo »

Han matado a Terry, han roto el paisaje

El oficio que más me gusta, que diría Joan Salvat-Papasseït, es caminar por Barcelona. Es agradable porque de noche los transeúntes, salvo los escasos curiosos, van a la suya y la ciudad se vuelve una inmensa cuadrícula vacía. Una de mis rutas favoritas consiste en salir de las estribaciones de plaza y caminar hasta Horta perdiéndome entre el Laberinto de calles.

Hace poco lo hice y, para preparar un artículo, quise ir al carrer de Sant Elies para dar con la casa donde vivió durante una buena temporada Carlos Barral, uno de los grandes olvidados de nuestra cultura. Dejé atrás plaza Molina, ascendí unos metros y ahí estaba, yerma y desolada, sólo enfocada por esas luces nocturnas más estridentes si las avenidas se estrechan.

Seguir leyendo »

El patrimonio y la pobreza: el caso del pasaje Conradí

La semana pasada me sorprendió el tratamiento de un hecho importante de la ciudad relacionada con los malditos hoteles. El PEUAT impide que se construyan treinta y tres hoteles, pero en cambio no obstaculiza que setenta y cuatro más puedan edificarse en el centro de la ciudad. La información explica muy a las claras el cinismo de la administración anterior en esa diatriba entre BCN, su propuesta, y Barcelona, siempre más asfixiada por ese modelo salvaje que por su absoluto canibalismo inmobiliario que expulsa a los ciudadanos porque el dinero fácil de los visitantes es más rápido e instantáneo, algo muy en sintonía con la época.

Este aniquilamiento afecta a los alquileres en los barrios, que aun siguen siendo pueblos inmersos en el tejido urbano, y constituye una amenaza para muchos pequeños lugares con los días contados, siempre que no empecemos a valorarlos tanto desde múltiples puntos de vista.

Seguir leyendo »

El patrimoni i la pobresa: el cas del passatge de Conradí

La setmana passada em sorprengué el tractament d'un fet important de la ciutat relacionat amb els maleïts hotels. El PEUAT impedeix que es construeixin trenta-tres hotels, però en canvi no pot aturar que setanta-quatre més puguin alçar-se al centre de la ciutat. La informació explica amb claredat el cinisme de l'administració anterior a la diatriba entre BCN, la seva proposta, i Barcelona, sempre més asfixiada per un model salvatge que a partir del seu absolut canibalisme immobiliari que expulsa els ciutadans perquè el diner fàcil dels visitants és més ràpid i instantani, quelcom molt en sintonia amb l'època.

Aquest aniquilament afecta els lloguers dels barris, que encara segueixen sent pobles immersos al teixit urbà, i constitueix una amenaça per a molts petits indrets amb els dies comptats, sempre que no comencem a valorar-los des de diferents punts de vista.

Seguir leyendo »

La trilogia independentista de gener

Durant el darrer mes cada sacsejada del Procés m'animava a escriure, però arribava el moment i esperava. Potser perquè hi havia altres fronts més importants, des de l'hivern venut com una onada de fred, fins a l'estafa de la llum i l'escalada de tensió de Donald Trump, nefast com l'ús excessiu que a tot arreu es fa amb la seva figura de la reductio ad hitlerum.

Des del meu punt de vista la trilogia catalana de gener comença amb la visita a Brussel·les del Molt Honorable Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller d'Afers Exteriors Raül Romeva. Els calés gastats en publicitat irrellevant a grans diaris europeus no es correspongueren amb la repercussió dels discursos en una sala plena de gom a gom entre amics i coneguts als qui s'uniren alguns diputats de les nacions històriques del Vell Món. Res sorprenent i molt de política espanyola. Ho explicà a ' Todo lo que era sólido' Antonio Muñoz Molina, referint-se a determinades activitats del govern central a Nova York. D'aquesta manera la mimesi entre els oponents es confirma sense necessitat de moure gaire l'arbre. La diferència és que mentre a Madrid organitzen aquests embolats per sistema a Catalunya els revestim de solemnitat i fins i tot inventem sabotatges delirants, la famosa recepció dels ambaixadors, per a realçar l'habitual victimisme, tan nociu i innecessari.

Seguir leyendo »

La trilogía independentista de enero

A lo largo del último mes cada sacudida del Procés me animaba a escribir, pero llegaba el momento y esperaba. Quizá porque había otros frentes más importantes, desde el invierno vendido como ola de frío hasta la estafa de la luz y la escalada de tensión de Donald Trump, nefasto como el uso excesivo que en todas partes se hace con su figura de la reductio ad hitlerum.

La trilogía catalana del mes, desde mi punto de vista, empieza con la visita a Bruselas del Muy Honorable Carles Puigdemont, el vicepresidente Oriol Junqueras y el consejero de Asuntos Exteriores, Raül Romeva. El dinero gastado en publicidad irrelevante en grandes periódicos europeos no se correspondió con la repercusión de los discursos en una sala repleta de amigos y conocidos a los que se unieron algunos diputados de naciones históricas del Viejo Mundo. Nada sorprendente y muy de política española. Lo contó en 'Todo lo sólido' Antonio Muñoz Molina, refiriéndose a las actividades del gobierno central en Nueva York. De este modo la mímesis entre los oponentes se confirma sin necesidad de rebuscar mucho. La diferencia es que mientras en Madrid organizan estos saraos por sistema, en Catalunya los revisten de solemnidad y hasta se inventan sabotajes delirantes, como la famosa recepción de los embajadores, para realzar el habitual victimismo, tan nocivo e innecesario.

Seguir leyendo »

Els fanalets

M’agrada la cavalcada de Reis fins i tot per la polisèmia de la paraula ara que sóc adult. Sempre fou el preludi d’una nit màgica d’infància, plena de nervis, rituals i despertar-se a corre cuita per a obrir els regals arribats d’Orient.

Com a les dates d’un dia tan especial sóc fora de Barcelona la gaudeixo més perquè al poble tot transcorre al carrer Major. Els patges llencen caramels, tot el món els agafa i l’alegria és generalitzada. El meu preferit dels tres monarques és el negre, el mateix que, ja fa molt de temps d’aixó, al ser el pare d’un amic resolgué el secret de secrets, la pèrdua de la innocència Quan acaba la desfilada es produeix el buit de la joia i s’inaugurà el suspens previ a l’arribada de ses majestats.

Seguir leyendo »

'Els fanalets'

Me gusta la cabalgata de Reyes pese a la polisemia de la palabra ahora que soy adulto. Siempre fue el preludio de una noche mágica de infancia con nervios, rituales y el despertar corriendo para abrir los regalos llegados de Oriente.

Como en las fechas de un día tan especial estoy fuera de Barcelona la disfruto más porque en el pueblo todo transcurre en el carrer Major. Los pajes tiran caramelos, todo el mundo los recoge y la alegría es generalizada. Mi favorito de los tres monarcas era el negro, el mismo que al ser hace ya mucho tiempo el padre de un amigo desveló el secreto de secretos, la pérdida de la inocencia. Cuando termina el desfile se produce el vacío de la joya y se inaugura el suspense anterior a la llegada de sus majestades.

Seguir leyendo »

El Procés es una caja

Más o menos desde la última Diada he notado en mi interior una cierta desgana en escribir sobre el Procés sobiranista y estaba preocupado. Creí que se me pasaría, pero con los meses he comprendido que no es un cansancio personal, sino más bien colectivo. Mi abuela decía que lo poco gusta y lo mucho cansa. Ella, que de pequeño me ensalzaba las virtudes de Largo Caballero, reiría con este lustro porque sus vivencias fueron más intensas y dramáticas desde lo palpable, un factor fundamental para aprender las claves de mi diagnóstico.

La repetición sirve para inculcar ideas, eso es innegable. Hace dos semanas viajé a Madrid por motivos laborales. Me reuní con una editora y tras cerrar unos asuntos pendientes fuimos a comer. El bar era casero y estaba repleto de obreros y guardias civiles. Nos sentamos en una mesa y quiso la casualidad que mis ojos dieron con el televisor, donde un grupo de sospechosos habituales acompañaba a Carme Forcadell al Palau de Justicia. Bajé la mirada y pedí una tortilla con pimientos que degusté mientras comentábamos detalles literarios y reíamos a carcajada limpia.

Seguir leyendo »

El Procés és una caixa

Més o menys des de l'última Diada he notat en el meu interior una certa desgana a escriure sobre el Procés sobiranista i estava preocupat. Vaig creure que em passaria, però amb els mesos he comprès que no és un cansament personal, sinó més aviat col·lectiu. La meva àvia deia que el poc agrada i el molt cansa. Ella, que de petit m'enaltia les virtuts de Largo Caballero, riuria amb aquest lustre perquè les seves vivències van ser més intenses i dramàtiques des del que és palpable, un factor fonamental per aprendre les claus del meu diagnòstic.

La repetició serveix per inculcar idees, això és innegable. Fa dues setmanes vaig viatjar a Madrid per motius laborals. Em vaig reunir amb una editora i després de tancar uns assumptes pendents vam anar a dinar. El bar era casolà i estava ple d'obrers i guàrdies civils. Ens vam asseure en una taula i la casualitat va voler que els meus ulls anessin a parar al televisor, on un grup de sospitosos habituals acompanyava Carme Forcadell al Palau de Justícia. Vaig abaixar la mirada i vaig demanar una truita amb pebrots mentre comentàvem detalls literaris i rèiem a cor què vols.

Seguir leyendo »