eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Jordi Corominas i Julián

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 381

Las risas de Palacio

Eso de fer-se a un costat ha precipitado otra tempestad. Ahora, dentro del lenguaje procesista, una crisis de gobierno es algo muy positivo y no importa que desde la prensa extranjera se defina la operación como el triunfo de los Catalibanes. Lo dice Le Monde y transcribo ese neologismo curioso, original, como todos los de nuestro tiempo, dechados de ingenio para combatir la mediocridad y asimismo caer en ella.

Nadie se rasga las vestiduras. La rueda gira y entre renuncias, ceses y dimisiones la vida sigue, el jefe de los mossos se va, ocupa su lugar un hombre irreprochable en su independentismo y un antiguo candidato a la presidencia del Ateneu se atreve a decir, no exento de razón, "la policia és nostra"; por su parte, en otro ámbito pero dentro del mismo contexto, Marta Pascal afirma que todos los soldados del PDeCAT están dispuestos a hacer lo que sea.

Seguir leyendo »

Les rialles de Palau

Això de fer-se a un costat ha precipitat una nova tempesta. Ara, dins del llenguatge processista, una crisi de govern és quelcom molt positiu, i no importa que la premsa estrangera defineixi l'operació com el triomf dels Catalibans. Ho diu Le Monde i transcric aquest neologisme curiós, original com tots els del nostre temps, mostres d'enginy per a combatre la mediocritat i al mateix temps caure-hi. Ningú s'immuta.

La roda gira i entre renúncies, cessaments i dimissions la vida continua, el cap dels mossos se'n va, ocupa el seu lloc un home irreprotxable amb l'independentisme i un antic candidat a la presidència de l'Ateneu gosa dir, no exempt de raó, que ara "la policia és nostra"; en un altre àmbit però dins del mateix context, Marta Pascal afirma que tots els soldats del PDeCAT estan disposats a fer el que sigui.

Seguir leyendo »

El Procés es el vacío

Desde hace mucho tiempo pensaba escribir un artículo titulado perquè no escric sobre el Procés, pero sé que seguiré haciéndolo. Esta mañana me puse a nadar y descubrí que mi interés es narrar los motivos de ese vacío que todo lo llena, la perversión de su existencia abstracta, porque de momento nadie ha demostrado su solidez, más bien es una nada útil para accionar bocas, levantar banderas y provocar infinitas jaquecas.

En su Diccionario enciclopédico de la vieja escuela Javier Pérez Andújar menciona con mucho tino que nuestra época es la del absoluto sentimentalismo, una especie de maná surgido de la necesidad periodística de titulares fáciles a partir de ese invento desaprovechado que son las redes sociales. De este modo cada día el ciudadano puede indignarse y apelar a cómo le hieren en lo más hondo. Esta inercia basada en el sentimiento derrumba el pensamiento, inexistente, como en el Procés, que entre sus méritos tiene simbolizar muy bien nuestro tiempo histórico.

Seguir leyendo »

El procés és la buidor

Des de fa temps pensava escriure un article titulat perquè no escric sobre el Procés, però sé que ho seguiré fent. Aquest matí mentre nedava he descobert que el meu interès és narrar els motius d’aquest buit que tot ho omple, la perversió de la seva existència abstracta, perquè de moment ningú ha demostrat la seva solidesa, més bé és un res útil per a obrir boques, aixecar banderes i provocar infinites migranyes.

Seguir leyendo »

Donar ales al parc temàtic

Com que disposem de tanta informació vivim immersos en una desinformació constant, quelcom sens dubte reforçat pel privilegi que determinats mitjans donen a columnistes que adornen molt les seves paraules sense dir res.

Això es transmet també a la selecció de notícies i a la seva importància. A Catalunya el Procés es menja tot, deixant certes parcel·les sense cobertura, i segurament el mateix pensen els gestors arran de les meves darreres investigacions.

Seguir leyendo »

Dar alas al parque temático

Al disponer de tanta información vivimos en una desinformación constante, algo sin duda acrecentado por el privilegio que ciertos medios dan a columnistas que adornan mucho sus letras sin decir nada.

Esto se transmite también en la selección de noticias, en la importancia de las mismas. En Catalunya el Procés se come todo, quedando algunas parcelas sin cobertura, y lo mismo deben pensar los gestores a tenor de mis últimas investigaciones.

Seguir leyendo »

"Urbanísticamente, CiU tuvo la mala idea de continuar la visión olímpica"

Con Barcelona Supermodelo (Comanegra) el italiano Alessandro Scarnato ha realizado una investigación crítica y profunda de los cambios arquitectónicos y urbanísticos de la Ciudad Condal durante los ayuntamientos socialistas. Unas metamorfosis que con los Juegos Olímpios como verdadero impulso y frontera simbólica la han situado en el panorama internacional mediante un modelo devenido marca que llena sus calles de turistas y genera controversia entre expertos y vecinos, al fin y al cabo los que viven la transformación.

El ensayo, galardonado con el Ciutat de Barcelona 2016, presta más atención al centro histórico, auténtico caballo de batalla de la apuesta municipal de los socialistas catalanes de una época no tan lejana al tiempo que proporciona ejemplos concretos, útiles para ahondar más en la cuestión.

Seguir leyendo »

"Urbanísticament, CiU va tenir la mala idea de continuar la visió olímpica"

Amb Barcelona Supermodelo (Comanegra) l'italià Alessandro Scarnato ha realitzat una investigació critica i aprofundida dels canvis urbanístics i arquitectònics de la Ciutat Comtal durant els ajuntaments socialistes. Unes metamorfosis que amb els Jocs Olímpics com a veritable impuls i frontera simbòlica l'han situat al mapa internacional a partir d'un model esdevingut marca que omple els seus carrers de turistes i genera controvèrsia entre experts i veïns, al cap i a la fi els que han de viure la transformació.

L'obra, guardonada amb el Ciutat de Barcelona 2016, dóna més atenció al casc antic, veritable cavall de batalla de l'aposta municipal dels socialistes catalans d’aquella època, i proporciona exemples concrets, útils per a entendre encara més la qüestió.

Seguir leyendo »

L'estàtua perduda de Sant Felip Neri

A vegades les nits d’entre setmana produeixen converses apassionants. Amb el meu amic solem tornar a casa i beure la darrera cervesa a la plaça Rovira. Sense la intervenció d’en Marsé solem explicar ‘aventis’, dialoguem sobre el món i sempre, de manera inevitable, acabem imaginant una Barcelona que no fou tot observant el projecte guanyador del concurs de l’Eixample de Barcelona, situat als peus de l’estàtua de l’arquitecte, massa oblidat al present. La trace d’un ville est oeuvre du temps plutôt que d’un architecte (El rastre d'una ciutat està fora de temps en lloc d'un arquitecte).

I el temps altera les ciutats, a vegades amb detalls imperceptibles. Si féssim una enquesta, és probable que la plaça de sant Felip Neri fos la guanyadora d’un hipotètic concurs per a designar el lloc més bonic de la ciutat. Molts dels seus visitants ignoren que el seu aspecte actual és una invenció d’invencions dins de la gran fantasia que és el barri gòtic. A una imatge de 1940 s’observa un forat enorme produït per les bombes de la Guerra Civil, les mateixes que mataren a més de trenta nens al gener de 1938. Aquest espai buit es cobrí l’any 1959 amb l’edifici del Gremi de Calderers, que del seu emplaçament original al carrer Bòria fou desplaçat a la plaça de Lesseps, on era una excentricitat brutal que trobà acomodament coherent per història i estil a sant Felip Neri.

Seguir leyendo »

La estatua perdida de Sant Felip Neri

A veces, las noches entresemana producen diálogos apasionantes. Con mi amigo José Luis solemos volver a casa y antes de despedirnos bebemos la última cerveza en la plaça Rovira. Sin la intervención de Marsé nos explicamos ‘aventis’, charlamos sobre el mundo y siempre, de modo inevitable, terminamos por imaginar una Barcelona que no fue mientras observamos el proyecto ganador del concurso del Eixample de Barcelona, situado a los pies de la estatua del arquitecto, demasiado olvidado en el presente. La trace d’un ville est oeuvre du temps plutôt que d’un architecte (el rastre d'una ciutat està fora de temps en comptes d'un arquitecte)

Y el tiempo altera las ciudades, a veces con detalles imperceptibles. Si realizáramos una encuesta es muy probable que la plaça de Sant Felip Neri fuera la ganadora de un certamen para designar el lugar más bonito de la ciudad. Muchos de sus visitantes ignoran que su aspecto actual es una invención de invenciones dentro de la gran fantasía que es el barrio gótico. En una imagen de 1940 se aprecia un hueco enorme producido por las bombas de la Guerra Civil, las mismas que asesinaron a más de treinta niños en enero de 1938. Este espacio vacío se cubrió en 1959 con el edificio del Gremi de Calderers, que de su emplazamiento inicial en el carrer de Bòria fue desplazado a la plaça de Lesseps, donde era una excentricidad brutal que encontró un acomodo coherente, tanto por historia como por estilo, en Sant Felip Neri.

Seguir leyendo »