eldiario.es

Focos

Jordi Corominas i Julián

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 348

La trilogia independentista de gener

Durant el darrer mes cada sacsejada del Procés m'animava a escriure, però arribava el moment i esperava. Potser perquè hi havia altres fronts més importants, des de l'hivern venut com una onada de fred, fins a l'estafa de la llum i l'escalada de tensió de Donald Trump, nefast com l'ús excessiu que a tot arreu es fa amb la seva figura de la reductio ad hitlerum.

Des del meu punt de vista la trilogia catalana de gener comença amb la visita a Brussel·les del Molt Honorable Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller d'Afers Exteriors Raül Romeva. Els calés gastats en publicitat irrellevant a grans diaris europeus no es correspongueren amb la repercussió dels discursos en una sala plena de gom a gom entre amics i coneguts als qui s'uniren alguns diputats de les nacions històriques del Vell Món. Res sorprenent i molt de política espanyola. Ho explicà a ' Todo lo que era sólido' Antonio Muñoz Molina, referint-se a determinades activitats del govern central a Nova York. D'aquesta manera la mimesi entre els oponents es confirma sense necessitat de moure gaire l'arbre. La diferència és que mentre a Madrid organitzen aquests embolats per sistema a Catalunya els revestim de solemnitat i fins i tot inventem sabotatges delirants, la famosa recepció dels ambaixadors, per a realçar l'habitual victimisme, tan nociu i innecessari.

Seguir leyendo »

La trilogía independentista de enero

A lo largo del último mes cada sacudida del Procés me animaba a escribir, pero llegaba el momento y esperaba. Quizá porque había otros frentes más importantes, desde el invierno vendido como ola de frío hasta la estafa de la luz y la escalada de tensión de Donald Trump, nefasto como el uso excesivo que en todas partes se hace con su figura de la reductio ad hitlerum.

La trilogía catalana del mes, desde mi punto de vista, empieza con la visita a Bruselas del Muy Honorable Carles Puigdemont, el vicepresidente Oriol Junqueras y el consejero de Asuntos Exteriores, Raül Romeva. El dinero gastado en publicidad irrelevante en grandes periódicos europeos no se correspondió con la repercusión de los discursos en una sala repleta de amigos y conocidos a los que se unieron algunos diputados de naciones históricas del Viejo Mundo. Nada sorprendente y muy de política española. Lo contó en 'Todo lo sólido' Antonio Muñoz Molina, refiriéndose a las actividades del gobierno central en Nueva York. De este modo la mímesis entre los oponentes se confirma sin necesidad de rebuscar mucho. La diferencia es que mientras en Madrid organizan estos saraos por sistema, en Catalunya los revisten de solemnidad y hasta se inventan sabotajes delirantes, como la famosa recepción de los embajadores, para realzar el habitual victimismo, tan nocivo e innecesario.

Seguir leyendo »

Els fanalets

M’agrada la cavalcada de Reis fins i tot per la polisèmia de la paraula ara que sóc adult. Sempre fou el preludi d’una nit màgica d’infància, plena de nervis, rituals i despertar-se a corre cuita per a obrir els regals arribats d’Orient.

Com a les dates d’un dia tan especial sóc fora de Barcelona la gaudeixo més perquè al poble tot transcorre al carrer Major. Els patges llencen caramels, tot el món els agafa i l’alegria és generalitzada. El meu preferit dels tres monarques és el negre, el mateix que, ja fa molt de temps d’aixó, al ser el pare d’un amic resolgué el secret de secrets, la pèrdua de la innocència Quan acaba la desfilada es produeix el buit de la joia i s’inaugurà el suspens previ a l’arribada de ses majestats.

Seguir leyendo »

'Els fanalets'

Me gusta la cabalgata de Reyes pese a la polisemia de la palabra ahora que soy adulto. Siempre fue el preludio de una noche mágica de infancia con nervios, rituales y el despertar corriendo para abrir los regalos llegados de Oriente.

Como en las fechas de un día tan especial estoy fuera de Barcelona la disfruto más porque en el pueblo todo transcurre en el carrer Major. Los pajes tiran caramelos, todo el mundo los recoge y la alegría es generalizada. Mi favorito de los tres monarcas era el negro, el mismo que al ser hace ya mucho tiempo el padre de un amigo desveló el secreto de secretos, la pérdida de la inocencia. Cuando termina el desfile se produce el vacío de la joya y se inaugura el suspense anterior a la llegada de sus majestades.

Seguir leyendo »

El Procés es una caja

Más o menos desde la última Diada he notado en mi interior una cierta desgana en escribir sobre el Procés sobiranista y estaba preocupado. Creí que se me pasaría, pero con los meses he comprendido que no es un cansancio personal, sino más bien colectivo. Mi abuela decía que lo poco gusta y lo mucho cansa. Ella, que de pequeño me ensalzaba las virtudes de Largo Caballero, reiría con este lustro porque sus vivencias fueron más intensas y dramáticas desde lo palpable, un factor fundamental para aprender las claves de mi diagnóstico.

La repetición sirve para inculcar ideas, eso es innegable. Hace dos semanas viajé a Madrid por motivos laborales. Me reuní con una editora y tras cerrar unos asuntos pendientes fuimos a comer. El bar era casero y estaba repleto de obreros y guardias civiles. Nos sentamos en una mesa y quiso la casualidad que mis ojos dieron con el televisor, donde un grupo de sospechosos habituales acompañaba a Carme Forcadell al Palau de Justicia. Bajé la mirada y pedí una tortilla con pimientos que degusté mientras comentábamos detalles literarios y reíamos a carcajada limpia.

Seguir leyendo »

El Procés és una caixa

Més o menys des de l'última Diada he notat en el meu interior una certa desgana a escriure sobre el Procés sobiranista i estava preocupat. Vaig creure que em passaria, però amb els mesos he comprès que no és un cansament personal, sinó més aviat col·lectiu. La meva àvia deia que el poc agrada i el molt cansa. Ella, que de petit m'enaltia les virtuts de Largo Caballero, riuria amb aquest lustre perquè les seves vivències van ser més intenses i dramàtiques des del que és palpable, un factor fonamental per aprendre les claus del meu diagnòstic.

La repetició serveix per inculcar idees, això és innegable. Fa dues setmanes vaig viatjar a Madrid per motius laborals. Em vaig reunir amb una editora i després de tancar uns assumptes pendents vam anar a dinar. El bar era casolà i estava ple d'obrers i guàrdies civils. Ens vam asseure en una taula i la casualitat va voler que els meus ulls anessin a parar al televisor, on un grup de sospitosos habituals acompanyava Carme Forcadell al Palau de Justícia. Vaig abaixar la mirada i vaig demanar una truita amb pebrots mentre comentàvem detalls literaris i rèiem a cor què vols.

Seguir leyendo »

El verd i el Zara

Ja fa uns dies que donava voltes a la setmana barcelonina. Escriure sobre la influencia d’Ada Colau a nivell europeu no aportaria res de nou. La referencialitat de l’alcaldessa serveix per a callar boques dels seus nombrosos detractors, però el que de veritat importa és la ciutat i els seus plans de futur, que aquesta setmana han connectat amb Madrid mitjançant la peatonalització provisional de la Gran Via.

En aquest sentit la mesura té un punt d’utilitat més que evident i un altre d’espectacularitat. Carmena amb la Gran Via, creada gairebé al uníson amb la nostra Laietana, aposta molt fort i actua des d’una radicalitat que, per alguns, Esperanza Aguirre al capdavant, no té ni cap ni peus, com si a la capital d’Espanya el centre només tingués aquesta arteria.

Seguir leyendo »

El verde y el Zara

Hacía días que le daba vueltas a la semana barcelonesa. Escribir sobre la influencia de Ada Colau a nivel europeo no aportaría nada. La referencialidad de la alcaldesa sirve para callar bocas de sus muchos detractores, pero lo que de verdad importa es la ciudad y sus planes de futuro, que esta semana han conectado con Madrid a partir de la peatonalización provisional de la Gran Vía.

En este sentido la medida tiene un punto de utilidad evidente y otro de espectacularidad. Carmena con la Gran Vía, creada casi al unísono con nuestra Laietana, apuesta muy fuerte y actúa desde una radicalidad que para algunos, Esperanza Aguirre a la cabeza, no tiene ni pies ni cabeza, como si en la capital de España sólo existiera esa artería en el centro.

Seguir leyendo »

El desastre de l'Arnau

Durant el seu moment de màxim esplendor, els sis-cents metres del Paral·lel tingueren més de vint teatres. Fa alguns anys es parlà des d'instàncies municipals d'un hipotètic renaixement d'aquest esperit amb la reobertura del Molino i l'oferta popular del Barts, ubicat a l'antic emplaçament de l'Espanyol i, més proper a la nostra època, de l'Studio 54.

Passejar per aquesta avinguda constitueix una experiència agredolça. De nit hi he presenciat robatoris cantoners i durant la tarda, quelcom normal a Barcelona, he constatat l'absoluta despreocupació per commemorar el patrimoni històric. El solar del Talía de Paco Martínez Soria continua buit i al lloc de l'abans famós Teatre Còmic hi ha un Burguer King, mentre que on era el Bataclan, que per imposició franquista s'anomenà abans de tancar Rantanplan, les lletres d'una botiga d'Humana llueixen incontestades des de fa anys.

Seguir leyendo »

El desastre del Arnau

En su momento de máximo esplendor los seiscientos metros del Paral.lel tuvieron más de veinte teatros. Hace algunos años se habló desde instancias municipales de un hipotético resurgir de ese espíritu con la reapertura del Molino y la oferta popular del Barts, ubicado en el antiguo emplazamiento del Español y, más cercano a nuestra época, del Studio 54.

Pasear por esta avenida es una experiencia agridulce. De noche he presenciado robos esquineros y por la tarde, algo normal en Barcelona, he constatado la absoluta despreocupación por conmemorar de algún modo el Patrimonio histórico. El solar del Talía de Paco Martínez Soria sigue vacío, en el lugar del otrora famoso Teatro Cómico y donde estaba el Bataclan, que por imposición franquista pasó a llamarse Rantanplan, las letras de una tienda Humana lucen incontestadas desde hace años.

Seguir leyendo »