El fracàs

Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir aviat. No, això és fals, com també ho són moltes de les afirmacions que el Procés ha vessat durant aquest anys a un i a l'altre cantó del ring, entre d'altres motius perquè l'assumpte és una gravíssima qüestió de llenguatge.

L'altre dia vaig donar una xerrada davant un auditori de persones adultes. La idea era, des de l'objectivitat, sine ira et studio que diría Tàcit, cercar de formular algunes claus abans del primer d'octubre. El que més em va sorprendre del públic es com alguns conceptes retorçats al llarg d'aquest període han quallat en ments preparades.

Molts dels assistents negaven qualsevol porta al diàleg i defensaven als seus herois amb molta energia verbal. El problema és que vetant la porta a la paraula constataven greus errors dels que alguna vegada he parlat aquí mateix.

El primer d'ells, una contradicció desesperant, consisteix a estar immersos a un moment 100% polític mentre, dia rere dia, resulta fàcil percebre la ignorància de la població sobre la matèria per manca d'educació a la mateixa. Vocables com Democràcia, Revolució, Estat de Dret, Legalitat Parlamentària o Referèndum han caigut a una tergiversació perpetua a nivell governamental a la que els ciutadans, el mal anomenat poble, han posat el seu gra de sorra al donar-lis un significat al gust del consumidor, esfondrant-se la veritat de les paraules, enfonsant-se a una espècie d'individualisme coincident amb una societat que parla d' unió quan manega a cadascun dels seus integrants des d'una suposada diferència per a que romanguin a un ramat homogeni, i això serveix pel que fa al tema que ens concerneix com per a molts altres, quelcom propiciat pel Capitalisme que debilita una essència irrenunciable: la llibertat de cadascú des de l'autocrítica, la capacitat d'escollir des del coneixement.

Després d'aquest paràgraf el crític més banal dirà que em passo al concedir-me la capacitat d'argumentar que molts éssers humans no tenen la capacitat d'escollir per ells mateixos. No ens equivoquem. Si escric aquest article es perquè considero necessari dotar a tota la ciutadania d'instruments per a raonar i no guiar-se merament mitjançant les emocions, quelcom que ara mateix succeeix i mostra el nostre fracàs com a societat per ser incapaços de debatre entre tots amb arguments d'anàlisi tot prescindint d'arengues i proclames.

Quan el lèxic és relliscós i es menysprea incorren factors que propicien el desastre. Entre aquests, és evident, figura la invenció des del poder. A un món coherent la Historia hauria de ser a mans dels que l'escriuen, perquè para això s'hi dediquen en cos i ànima a investigar-la, treure conclusions i difondre-les per a aclarir des del passat els motius que ens duen al present. Al llarg d'aquests anys de retallades massives a Sanitat i Educació penso que el ninguneig als detectius d'allò pretèrit, vàlids per il·luminar-nos des de la seva saviesa, és una prova més de l'absolut daltabaix d'un sistema on no interessa la veritat, grapejada fins al punt de transformar-se en el seu antònim mitjançant repeticions de mentides que tots accepten com a certes a partir d'aquesta obscena redundància.

Així el passat s'esvaeix, convertint-se en una estratègia política del present. Direu que molt bé, que això ha passat sempre, però jo visc a la meva època, i per això em correspon cercar d'entendre-la. A principis del segle XX el vienès Hugo von Hofmannsthal comprengué a la seva manera que el llenguatge era insuficient. Les transformacions de la segona Revolució Industrial amenaçaven el món on havia crescut, mirava al seu voltant i intuïa com n'era de necessari un nou vocabulari.

La velocitat de la nostra és indubtable. Per això les Constitucions queden obsoletes en un tres i no res i l'esquera generacional, agreujada per l'augment de l'esperança de vida, augmenta a pas de gegant, però no patim el mateix problema de l'austríac.

L'error del sistema és a la seva educació, perquè d'haver sigut correcta, quelcom impossible amb la seva adaptació als interessos dels que manen, gairebé com si volguessin impulsar un conductisme de l'ensinistrament des de la vacuïtat, no ens trobaríem en aquesta fase de deliri, una espècie d'íncube que produirà una ressaca infernal.

Si Dedalus deia a l'Ulisses que la Història és un malson del que vull despertar nosaltres podem dir que amb l'oblit de la formació del ciutadà des d'un pensament crític s'han plantat les bases del fracàs, perquè si un no pot reflexionar per sí mateix també és incapaç de, a posteriori, aportar la seva contribució al col·lectiu per a millorar-lo.

Avui he vist una foto d'unes adolescents. Segurament anaven a la manifestació estudiantil del matí. La imatge ha sigut remarcada perquè les seves protagonistes convivien positivament amb draps de distint signe. Uns espanyols, altres catalans. Sí, s'agraeixen instantànies així perquè mostren que, potser, no tot està perdut i prima la Humanitat abans que el Nacionalisme, tot i així es com si ningú hagués qüestionat l'anormalitat d'aquestes joves abillades amb estendards en ple segle XXI. Quina educació hem rebut per a que siguin tant importants? No fóra més lògic ensenyar valors socials de justícia, ètica i igualtat entre semblants?

Crec, ho he mencionat abans i no m'importa insistir-hi, que tots aquests anys han sigut un fracàs colossal de tots nosaltres com a societat. Enmig d'una crisi inèdita des de 1929 hem preferit discutir, a partir d'una monopolització del discurs, sobre entelèquies enlloc de preocupar-nos per a arreglar el desgavell econòmic, moral, social i cultural. La sort és que existí el 15M perquè encara dóna un bri d'esperança si eliminem les seves notes cursis, adjectiu ben viu ara fins el punt que amenaça amb ofegar-nos mentre cada cop el cervell pesa menys en mig d'una atmosfera massa carregada.