eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

CATALUNYA

Perfil | Jordi Pujol Ferrusola

Els gloriosos 90 del Júnior

Jordi Pujol Ferrusola ha estat durant vint-i-cinc anys una presència espectral, permanent però intangible. Se sabia que potinejava aquí i allà, se’l situava a quasi totes les salses que amanien la delicada equació entre política i negocis, però ni el seu nom sortia als papers ni encara menys la seva cara a la foto

- PUBLICIDAD -
Pujol hijo equipara la confesión de su padre con su papel el 23F y franquismo

Jordi Pujol Ferrusola, àlies el Júnior, ha estat durant vint-i-cinc anys una holografia, una presència espectral, permanent però intangible. Se sabia que potinejava aquí i allà, se’l situava a totes o quasi totes les salses que amanien la delicada equació entre política i negocis, però ni el seu nom sortia als papers ni encara menys la seva cara a la foto. Les seves escasses aparicions en premsa eren necessàriament il·lustrades en sèpia, d’aquells temps en què la família reial catalana encara exhibia feliç la seva modèlica prole. Dilluns passat va ser el primer cop que la major part dels simples mortals li van sentir la veu. S’esperava una compareixença exprés, tan o més esquerpa i garrepa que les dels seus progenitors, però va ser tot el contrari. El Júnior es va esplaiar, i, menys reconèixer haver incorregut mai en tràfic d’influències, va confirmar fil per randa la imatge que tants anys de llegendes urbanes havien deixat d’ell. Deien, deien, deien, sí. I segurament algunes de les coses que es deien no eren del tot certes o eren directament falses. Però a partir d’aquest altre 23-F en què l’holograma va agafar forma humana ha quedat clar que molt del que es deia era cert.

Jordi Júnior actua sol. Sense més estructura que un despatx en un pis del carrer Ganduxer, una secretària i una bona agenda de contactes. Mitja dotzena de societats mercantils i cap empleat, perquè, diu, ell és incapaç de dirigir gent i així pot ser molt àgil en els negocis. I li ha anat molt bé. Del 2004 al 2013 va ingressar 22,4 milions d’euros i en va pagar set en impostos. En altres paraules, en el darrer decenni Jordi Pujol Ferrusola ha guanyat un promig d’1,7 milions d’euros anuals, després d’impostos. Pas mal.

I què fa? És “dinamitzador econòmic”, segons definició home made. Altres dirien que és intermediador i comissionista, perquè la seva tasca, d’acord amb la descripció que en va fer, bàsicament consisteix a posar en contacte diferents parts per fer un business, i si es du a terme i es genera un guany en cobra un percentatge. “Sempre vaig a risc. Si surt, cobro, i si no surt, no cobro”, va comentar un parell de cops. “Amb la meva activitat, que tanta gràcia fa, no tinc res concret, és a dir, m’estic venent jo i les meves idees”, va afegir.

I on ho fa? Gairebé sempre a l’estranger, ho va deixar ben clar. El 90% de tots els seus negocis han tingut una orientació exterior. Però, a l’hora, la quantitat i qualitat d’empreses i empresaris catalans amb qui ha tingut alguna relació mercantil és aclaparadora: Sumarroca, Suqué, Cornadó, Tauler... (amb José Mestre, l’engarjolat rei del port, només anaven a esquiar junts, i amb Carles Tusquets, de Fibanc, a muntar en bici). Que les empreses d’aquests tinguin, i sobretot tinguessin, una relació molt estreta amb l’administració governada pel seu pare, en tant que contractistes o concessionàries, no és cap obstacle perquè el Júnior afirmi amb rotunditat que ell sempre s’ha volgut allunyar del diner públic i que només li han interessat els negocis privats. “Per no fer mal al meu pare”.

Una altra frase per emmarcar: “Les empreses a qui jo he facturat eren amics meus que molts d’ells els coneixia d’abans que el meu pare fos president, o que coneixia de quan era president, però mai he volgut lligar o he lligat el fet de temes públics amb les seves empreses”. Quan Jordi Pujol és elegit president el Júnior té 21 anys.

I com ho fa? Deixant el mínim rastre documental possible. Ja als noranta, després que un parell d’aventures empresarials no acabessin de reeixir, i transcendissin, Jordi Pujol Ferrusola es va adonar que a qualsevol periodista de pa sucat amb oli li era molt fàcil seguir el rastre de l’administrador d’una societat i molt més complicat el d’un accionista. D’aquí que mai més figurés ell com a administrador a empreses que, com va reconèixer, sempre van ser seves o com a molt a mitges amb la seva dona. Al Parlament va admetre sense embuts que el seu modus operandi sempre ha estat “buscar empresaris amb els quals jo pugui tenir relació humana, relació d’amistat, que siguin molt discrets, que jo hi pugui confiar plenament, i que amb molts d’ells pugui jo fer negocis basats en la paraula, que és legal”. Costa de creure que aquest perfil (confiança plena i acords de paraula) els pogués trobar fora de Catalunya.

No només alguns dels acords eren verbals, també els seus treballs. Per això el que ingressa de Copisa (un dels assumptes que investiga la Audiència Nacional) és per un “pla verbal” sobre les línies que ha d’emprendre la constructora a partir de la perspectiva que al 2003 la Generalitat canviaria de color polític. Tal qual ho va dir: “Per desmarcar-se del que jo creia que seria un problema greu amb l’entrada del tripartit”. Dit d’una altra forma, quan la fi del regnat pujolista semblava imminent, i malgrat que venien uns anys de clara expansió econòmica i auge del totxo, Pujol jr es va reunir amb els amos de Copisa per dir-los que s’acabava el mòmio i que si volien seguir creixent havien de fer-ho d’una altra manera. I per aquesta tertúlia de sobretaula va cobrar un dinerada.

Minuts abans havia insinuat que a Laia Bonet (PSC) l’acaba de fitxar Acciona possiblement perquè “té entrada” a l’administració. Però a la vegada negava que durant els 23 anys de Govern Pujol ell fes ús de l’entrada que evidentment tenia.

El que no va quedar clar és com el Júnior es va fer ric. Durant la segona meitat dels vuitanta va ser un simple assalariat. I, per tant, ric no era. Mentre que a començaments dels 2000 ja és un inversor a qui un amic va a buscar perquè per promoure l’abocador de Tivissa necessita un soci financer. I Jordi Pujol Ferrusola, que del tema no hi entén un borrall, es grata la butxaca i li surten 800.000 euros que en aquells moments no deuria necessitar. Què va passar, doncs, als noranta? A què es va dedicar el Júnior entre els seus trenta i quaranta anys? A la compareixença al Parlament hi va haver tants temes sobre la taula que es va passar de puntetes sobre un període clau en la vida professional de Jordi Pujol Ferrusola (i en la història de Catalunya). A penes si va explicar que l’aventura de l’empresa de marbres no va rutllar (cosa sabuda, igual com altres firmes en les que havia participat anteriorment), que el 1995 transforma Natural Stone en IMISA (Iniciatives, Marketing i Inversions SA) per dedicar-la a “tot el que sigui exterior” i que el 1996 inicia la seva singladura a Mèxic. Però on estan les operacions que li permeten passar de l’estatus d’assalariat, o de modest emprenedor, al de potentat capitalista?

Els noranta deurien de ser uns bons anys, en especial la segona meitat, ja que la seva afició al col·leccionisme de “cotxes vells” s’inicia aleshores. El 1997 adquireix un Lotus L, un Mercedes Pagoda 230, un Porsche 356 i un Lamborghini Miura. El 1999, un Seat 600 i un Ferrari F40, i el 2000, un Jaguar E. Així consta en la transcripció de les seves paraules. Tots a preu de ganga, per suposat. Però fins i tot així no es tracta d’una afició barata, a l’abast de qualsevol (per a qui no conegui aquests models, que vagi posant els noms al Google images). Després deurien venir uns anys de sequera, perquè fins el 2008 la col·lecció no s’amplia amb un Porsche Targa, un Ferrari 328 i un Lamborghini Diavolo, el 2012 cau un Mercedes Benz i el 2013 un Ferrari Testa Rosa, que deu ser la joia de la corona del col·leccionista de cotxes vells.

Les operacions i les empreses de les que més es va parlar a la compareixença de dilluns 23 (Project Marketing Cat; Active Translation, Interrosario Port Services) apareixen en escena als anys 2000, les dues primeres al mateix temps que el Júnior aconsellava als seus amics Xavier Tauler i Josep Cornadó que es preparessin per als nous temps polítics, que és en el que deuria estar pensant ell mateix. A partir d’aquí surten les operacions de l’abocador de Tivissa o del port de Rosario. Però això és la xocolata del lloro. Aleshores ja feia uns deu anys que el Júnior exercia de “dinamitzador econòmic”, a Catalunya o a l’estranger de la mà d’empresaris catalans, mentre el seu pare presidia la Generalitat, el seu germà pul·lulava per allà com a segon del seu mig tiet Subirà, i dos dels seus millors amics, Artur Mas i Felip Puig, controlaven carteres tan interessants com les de Medi Ambient, Política Territorial i Obres Públiques o Economia i Finances.

I d’aquells deu anys clau, després de quatre hores de compareixença, pràcticament seguim sense saber res més que el diuen, diuen, diuen...

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha