Clara Segura és Sofia Loren. I Pablo Derqui, Marcello Mastroianni. No s’hi assemblen gens a aquests monstres del cinema italià i universal, però tot i així són... són iguals! Viuen Una giornata particolare, que ens introdueix en el món de somnis, de poemes, d’imatges, d’il.lusions que Oriol Broggi, amb text de Jeroni Rubió, ha teixit amb tot l’equip de La Perla amb ganes de “mirar les estrelles i després intentar evocar-les dins el nostre petit espai de màgia”. Aquest petit espai de màgia és la Biblioteca de Catalunya i permet que els actors siguin els personatges. Directament. Des dels citats protagonistes fins a l’últim dels moltíssims tipus que circulen per la sorra de la nau gòtica. Els nou actors encaixen a la perfecció en els caràcters fellinians.
La màgia que es desplaga davant del públic no té un argument concret. Hi ha una base de Otto e mezzo com a fil conductor d’una desfilada de gent, de poesia, de cançons, de personatges reconeixbles; idolatrats, molts d’ells; admirats, tots; recordats; envejats; que ens han emocionat des de la gran pantalla o des de les taules. Hi ha aquesta angoixa de no trobar les muses, de no saber per on tirar, de cridar “Desmuntem-ho tot!”, dels records d’una vida que Fellini descriu en la seva pel.lícula.
Però 28 i mig és molt més que 8 i mig. I no només per òbvies qüestions aritmètiques. És molt més que Fellini. És Txèkhov i l’Oncle Vània; és Pirandello i els seus sis personatges que es materialitzen en l’escena a la recerca d’un autor; és Shakespeare i Hamlet i El Rei Lear; és Ettore Scola; és Bergman, és John Ford, és Claudia, Sofia, Marcello, Anita... És La strada, són els records d’Amarcord, és Dante... És Cinecittà. I és, també, “aquest amor a Itàlia que em mata de tristesa”. És un homenatge que es permet un tipus com Broggi, segur del què fa i segur del què vol (tan lluny, en això, dels dubtes del Fellini d’Otto e mezzo).
Tots aquests referents de la cultura universal (no es poden tancar en un gènere concret: són la cultura) ens obren les finestres de la Biblioteca, ens agafen de la mà i ja no ens deixen fins que recorrem, amb ells, els horitzons de cadascú. I patim amb ells, ens emocionem amb ells i ens petem de riure amb ells. Ja sigui entrant en els quadres del pintor Notxa, bé a través de projeccions de mítics títols del cinema, bé seguint una tropa circense, bé al ritme de Viaje con nosotros, bé passejant en un 600, bé travessant una cortina, bé a lloms d’un cavall blanc o bé pujant en una vespa cap a Cinecittà. Tot hi cap en la sorra de la Biblioteca per demostrar que “el teatre és una mentida... que diu la veritat”.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
